Passa al contingut principal

VIRTELIANES EN ACCIÓ. ESCAPADA NOSTÀLGICA A TOSSA

 

Qui segueixi aquest blog des del començament ja estarà familiaritzat amb les aventures de les amigues riques i famoses ex alumnes de Virtèlia. He donat fe de les nostres escapades diverses vegades, totes per posar de relleu la nostra amistat, recuperada fa pocs anys després de més de cinquanta d’haver-nos separat en acabar el batxillerat. Però no només ens trobem per xerrar i intercanviar informacions sobre les nostres famílies; ens trobem sobretot per passar-ho bé i no ens estem de res. Hem navegat, hem viatjat, hem anat a bons restaurants, al mar, a la muntanya, a casa de l’una, a casa de l’altra... I aquesta vegada, la trobada prèvia a l’escampada per vacances, havia de ser a prop de Sant Feliu per tal que la Pama ho tingués més fàcil per venir. No sé de qui va ser la idea de Tossa, però em va semblar excel·lent. Allà se’m barrejaven les emocions: nostàlgia dels anys de la meva infància quan hi passava les vacances i gaudi per la contemplació d’un poble que per més que estigui abarrotat de turistes no ha perdut la seva bellesa.

Se suposava que la que havia de guiar era jo, tot i els anys que feia que no hi havia estat, però la veritat és que encara recordava alguns dels establiments que els meus pares freqüentaven allà pels anys cinquanta, com ara Can Biel, el bar on es trobaven amb els seus amics poetes, pintors, escultors... i que encara existeix. No vaig poder evitar portar-les, per començar, al carrer Nou, número 4, la casa que havia estat de la mare i on la Beatriu va estiuejar fins a finals del segle passat. La casa continua al seu lloc, molt cèntrica, però ja fa temps que no és nostra. No vaig poder evitar demanar que m’hi fessin una foto.

D’allà ens vam endinsar pels carrers més concorreguts que, a més, com que era Corpus, els estaven engalanant amb catifes de flors, com és habitual a molts pobles de Catalunya. No hi ha, en aquells carrers, ni una sola botiga que no estigui orientada al turisme. La veritat és que era una mica atabalador no poder donar ni un pas sense trobar-te un barret de palla als nassos, una tovallola, un gelat, unes closques de crustacis de souvenir i tot el que els turistes solen comprar. Però a mesura que ens acostàvem a la Vila Vella, les botigues desapareixien i s’obria el camí que condueix al cim del monticle on es troba el Far. El recorregut passa per diverses construccions d’època medieval, una capella gòtica, unes torres de defensa, una muralla ben conservada, i el Museu on es troba el famós Violinista celeste de Chagall, que no vam poder veure perquè estava tancat per reformes. Pel camí vam trobar el mirador anomenat Xalet d’en Bram, que jo recordava com allunyat del poble, però estava equivocada. Continua tenint els seus seients de pedra, però ja no hi ha les terribles formigues vermelles i enormes que m’espantaven quan tenia quatre o cinc anys. Allà no hi ha hagut mai un xalet, és una ironia d’un indià tossenc que va tornar de Cuba sense haver fet fortuna i va decidir excavar a la roca aquell espai meravellós damunt del mar. Vam passar pel Codolar, una platja que quan jo era petita feia una pudor que empestava perquè només hi havia barques de pescadors damunt la sorra, amb restes de peixos podrits i pudents. Ningú no s'hi banyava. Ara és una platja petitona, neta i agradable.

Pujant cap al Far vam passar pel carrer de Joan Basté, el meu pare, on hi ha la placa que exposa un fragment d’un poema seu dedicat a Tossa, extret del Recull La inútil aventura. Foto obligada una altra vegada. A dalt, en una terrasseta damunt del mar, ens vam asseure per fer la primera cerveseta del dia (i la darrera!). Una vista espectacular, des de Blanes, al fons, fins a la mar Menuda, Ses Illetes i com no podia ser d’altra manera, l’Illa (todo piedra, bonito i sencilla, com deien els estúpids turistes de Quasi un paradís).

Tornant cap a la part baixa del poble ens vam instal·lar a Can Pini, on ens tenien una taula reservada per tal que poguéssim assaborir un excel·lent Cim i tomba, amb rap i turbot, per llepar-s’hi els dits. Regat amb un Gessamí de Gramona, nosaltres no ens estem de res! Un cafetó, i un altre cop a passejar per la vora del mar, deixant darrere nostre la magnífica estampa de les muralles, les torres de defensa, els pins i el mar.

Com que soc una mica lletraferida, no vaig voler marxar de Tossa sense anar a veure el que queda del famós hotel que Nancy Johnstone va fundar els anys 30, durant la República, del qual ja vaig parlar en aquest blog (octubre 2023). El llibre on explica la seva experiència els anys de la República i la guerra civil, Un hotel a la costa, és un llibre esplèndid i divertit, dramàtic al mateix temps, que vaig descobrir per atzar escoltant la ràdio. L’hotelet, que ara n’hi diuen Casablanca, està enganxat a la muntanya darrere de l’hotel Don Juan. Es pot visitar. Molt amablement la noia de recepció ens va indicar el passadís i l’ascensor que havíem d’agafar i, un cop a l’espai de la piscina, enfilat a la part més alta, s’aixeca el que queda de l’antic hotel. És bastant emocionant pensar que en aquell edifici més aviat decrèpit hi va tenir lloc una part important de la història de Tossa i de la de molts intel·lectuals que s’hi van allotjar, així com els nens refugiats que fugien de les zones nacionals.

Després d’aquesta visita ja vam anar tornant cap als cotxes amb la intenció d’arribar a Barcelona a una hora prudent. Havíem gaudit d’un dia assolellat, d’un dinar excel·lent, d’una companyia entranyable; havíem rigut, xerrat, caminat; només ens quedava fer plans per a la pròxima sortida, que haurà de ser després d l’estiu. Ara cada una prendrà les seves vacances, farà viatges, conviurà amb fills i nets, o no. Al setembre, quan ja no puguem esperar més, ens tornarem a convocar per veure què fem. Un dinar? Una sortideta? Una escapada a la Cerdanya? Tot ens està bé per tal de poder-nos trobar i “renovar els vots” de la nostra amistat, com fan els matrimonis que surten a l’Hola! Això no és una broma, és que les VIRTELIANES SOM IMBATIBLES!

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen, fa

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva pròpia