All of us STRANGERS

 

Crec (en realitat estic convençuda) que a mesura que ens fem vells el temps passat pren un sentit més profund. Encara que no et sentis físicament proper a la mort, perquè tens salut i energia, hi ha com una mena de veu interior que et diu que el temps se t’acaba. Aleshores et fixes en el passat, i més encara si al teu costat et falta la persona amb qui voldries poder acabar els teus dies. Però aquesta persona no hi és, i la trobes a faltar.

No cal que expliqui a ningú què significa el cine per a mi. No és només un motiu de plaer artístic, és sobretot una experiència emocional. No totes les pel·lícules produeixen aquest efecte, naturalment, però de vegades topes amb alguna que té una atmosfera màgica, uns personatges poc convencionals que t’atrapen i et fan viure un parell d’hores en un altre món. És el que m’ha passat amb la pel·lícula All of us strangers, estrenada amb el títol de Desconocidos.

Sabia  què anava a veure quan he  entrat al cine, però no m’esperava la manera delicada de què es val  el director per parlar-nos del món dels vius i del món dels morts, passant de l’un a l’altre amb tota naturalitat. No em podré estendre en l’argument perquè no voldria fer spòiler, tot i que no és una pel·lícula de suspens, sinó de relacions amoroses, de pèrdues irreparables i de conseqüències que perduren al llarg del temps.

El punt de partida és la trobada casual de dos veïns solitaris que viuen en un gran immoble dels afores de Londres gairebé deshabitat i que inicien una relació amorosa. Un d’ells és escriptor, i està intentant escriure alguna cosa sobre els seus pares, que van morir fa uns trenta anys, quan ell en tenia dotze. A partir d’aquí s’inicia un seguit de visites a la seva casa familiar on es retroba amb els pares, que li demanen notícies de la seva vida, com està, a què es dedica, què ha fet durant tots aquells anys... Entre les coses que confessa el fill hi ha la seva condició d’homosexual, que els pares entomen de manera diferent, i que serveix al director per anar rebatent alguns dels prejudicis que existien contra els gais trenta anys enrere i que a l’actualitat estan superats. Paral·lelament a aquestes visites als seus pares morts, la relació amb el seu veí es va consolidant fins que el porta a conèixer-los. I ja no n’explico més.

Reconec que les pel·lícules sobre homosexuals no són un tema que m’interessi i que les escenes eròtiques poden incomodar una mica perquè no saps fins on arribarà el director en l’exhibició de la passió amorosa dels protagonistes, però no, no incomoden. En cap moment és grollera o inadequada, al contrari. Són escenes plenes de tendresa, filmades amb delicadesa, que sorprenen per la timidesa dels dos homes, que al mateix temps avancen en l’expressió dels seus sentiments. Són com dues històries paral·leles, la relació de l’Adam amb els pares i la relació amb el veí.

A mesura que avança la pel·lícula la línia divisòria entre el món dels vius i el dels morts es fa més difuminada, fins arribar al final, on si una cosa queda clara és que les persones que hem estimat i que hem perdut ens acompanyaran sempre perquè sempre les hem trobat a faltar.

Jo només coneixia una altra pel·lícula d’aquest director, Andrew Haigh, 45 Years (45 años) on un matrimoni de vells, Geoff (Tom Courtenay) i Kate (Charlotte Rampling) es disposa a oferir una festa per celebrar que fa precisament 45 anys que estan junts. Però ell rep dos dies abans una notícia que ho capgira tot: han trobat el cos congelat, als Alps suïssos, de la seva antiga nòvia que havia caigut per una escletxa quan estaven fent una travessa. El record d’aquella persona, d’aquella relació amorosa, té un paper determinant en la relació de la parella, i la festa que havia de ser un motiu d’alegria s’acaba convertint en un turment per a la Kate. És impagable el gest i l’expressió de Charlotte Rampling en l’últim minut del film. El podeu trobar a filmin.es.

No sé si Andrew Haigh dona tanta importància, a la resta de les seves pel·lícules, a la combinació pèrdua/pas del temps com ho fa en aquestes dues, però el fet és que m’hi he sentit identificada, tot i que a Desconocidos el protagonista, Adam, és encara una persona jove.  Ja ho he dit al començament, és com una mena de presa de consciència emocional que ens queda poc temps. Voldríem recuperar el temps passat i tornar a gaudir-ne amb la o les persones que hem perdut. Un cop més veig clar que la mort dels que estimem no comporta l’oblit, sinó un record permanent que gestionem amb les nostres millors armes per no caure en la desesperació.

Us animo a veure Desconocidos. Potser no agradarà a tothom, potser no us commourà la relació amorosa entre Adam i el seu veí, que, sense ser el tema principal, és el fil argumental que es contraposa a l’altra relació, la relació amb els pares morts. Qui hagi patit una pèrdua important a la seva vida m’entendrà.