THE LAST PICTURE SHOW

 

Estimat Peter Bogdanovich,

Permet-me que manllevi el títol de la teva millor pel·lícula per mostrar el desconsol davant d’un fenomen que tu ja vas anunciar fa més de cinquanta anys. Anem perdent les sales de cine una darrere l’altra. Ara li ha tocat a la meva ciutat perdre l’última que quedava al Passeig de Gràcia: el cine Comèdia. Ja sé que jo no estaré a la teva altura a l’hora d’exposar les misèries d’una comunitat petita que perd la seva sala per culpa de la irrupció de la televisió. Barcelona no és un poblet del Texas dels anys cinquanta, ni les vides dels seus habitants són tan sòrdides o desesperançades com les d’Anarene. Però una part important de la meva vida s’ha desenvolupat a les sales de cinema, el Comèdia entre d’altres. Per això ho comparo amb la teva pel·lícula. Començarem per la primera sala.

KURSAAL – Rambla de Catalunya. Tenia pocs anys i el pare em va dur a veure Els contes de Hoffmann. No era habitual que em portessin al cine, més aviat era una festa grossa. Aquella no era una pel·lícula infantil, era la representació al cinema de l’òpera d’Offenbach, i em vaig avorrir el que no està escrit. És el record més antic que tinc del cine, i no precisament el més emocionant! Actualment hi ha una oficina bancària i el pàrquing Kursaal.

Les següents sales estan llistades sense ordre ni concert, ni cronològic ni geogràfic, gairebé totes es troben al centre de la ciutat.

SAVOY – Passeig de Gràcia.  El cine Savoy tenia una particularitat molt interessant. Feien sessions matinals. Al costat dret de la pantalla hi havia un gran rellotge que t’avisava de l’hora que era, per si un cas havies de marxar abans que acabés la pel·lícula.  Jo, al matí, només hi havia anat els dies que a l’escola celebràvem sant Tomàs d’Aquino o alguna altra festa. Després de la missa obligada ens deixaven anar com els ramats, i amb alguns nois també de l’escola algun cop havíem acabat el matí allà. Eren èpoques innocents, on encara et limitaves a mirar la pantalla i res més. Una vegada, però, hi vam anar amb la senyoreta de francès, la Claveria, a veure Porte des lilas, en versió original i sense subtítols. Era en sessió nocturna, a les 10 de la nit. Tota una aventura. No deuria tenir ni catorze anys. El que vaig entendre va ser més aviat poc, però em va captivar Brassens i la seva guitarra, la seva pipa, les seves cançons monòtones i senzilles. El Savoy va acabar convertit en La baguetina catalana, on exhibien entrepans fets amb baguettes a la francesa, amuntegades, horroroses. Ja fa temps que allò va desaparèixer. Ara hi ha la botiga de luxe Longchamp.

FANTASIO – Passeig de Gràcia. Aquest cine, un dels més grans de Barcelona i sense amfiteatre ni galliner, va ser l’escenari d’un dels meus números més sonats de plors cinematogràfics. Ja vivia en parella i potser fins i tot havien nascut les nenes. És a dir, ja no era una adolescent. Hi vam anar a veure La Raulito, i l’atac de plorera que em va agafar al final va ser tan espectacular que la gent es tombava a mirar-me mentre el Marçal es moria de vergonya. Jo intentava empassar-me els mocs i els plors, però l’espectacle va ser ben sonat. Actualment hi ha una botiga de roba, un Benetton.

NOVEDADES -  Carrer de Casp. Quan el meu pare, que vivia a Madrid, venia per Nadal a Barcelona, ens portava, almenys un cop, al cinema. Una de les vegades vam anar al Novedades a veure Ben-Hur. Una pel·lícula llarguíssima, d’aquelles que no s’acabaven mai, que eren les que m’agradaven aleshores. Recordo perfectament, perquè a més l’he vist moltes altres vegades, la seqüència de la cursa de quadrigues, on el malvat Messala acabat trinxat i fet un cromo i Ben-Hur és declarat vencedor. Però també recordo una cosa ben curiosa: el comentari del meu pare sobre una versió molt antiga que ell havia vist amb un tal Ramon Novarro de protagonista de qui jo no havia sentit parlar mai, ni tampoc després. El pare em va explicar que l’escena de la pel·lícula antiga sobre la cursa de quadrigues havia estat d’una gran espectacularitat, i que no tenia res a envejar a la de William Wyler. Ara el cine és un hotel, ampliació del que hi havia al costat.

TíVOLI – Carrer de Casp, davant del Novedades. La mateixa història. Per Nadal anem tots al cine, amb l’àvia Laieta inclosa, a veure La Residencia. Una pel·lícula de misteri, amb portes que grinyolen, personatges ambigus, sorpreses i ensurts. Recordo especialment la cua llarguíssima que hi havia per entrar, arribava fins a la Via Laietana (ara Pau Claris) i baixava. Em sembla que a l’àvia i al pare no els va agradar. La mare no recordo si va venir. A la Beatriu i a mi em sembla que ens va deixar una mica indiferents. El Tívoli, però, no ha desaparegut. Ara funciona com a teatre, que és el que ja havia estat abans de convertir-se en cine.

ARIBAU- Carrer d’Aribau. Tercer cine nadalenc, però aquesta vegada l’hauria de posar dalt d’un pedestal. En primer lloc, per la pel·lícula que hi vam anar a veure; aquesta vegada també venia la mare. En segon lloc, perquè encara existeix i s’hi fan sessions del Festival d’Autor i d’altres actes relacionats amb el cine. La pel·lícula en qüestió va ser per a mi la que durant molts anys em va semblar la millor del món: West side story. Em va agradar tant que cada vegada que podia la tornava a veure. La dec haver vist unes vint o vint-i-cinc vegades, la que més vegades he vist. I encara hi tornaria, amb la vana esperança que el Tony no fos assassinat pel Chino i la Maria i ell poguessin fugir a aquella place for us, somewhere a place for us... a la que aspiren.

PUBLI – Passeig de Gràcia. Dos records ben oposats em porten al Publi. De petita vam anar una vegada amb la mare i la senyora Vinyoli, la Teresa, a veure Tanganika. Una d’aventures. Tenia uns colors molt vius que contrastaven amb Tarzán y la Fuente màgica, que feien de complement i era en blanc i negre. Ni l’una ni l’altra em van proporcionar grans emocions, però per aquelles coses de la memòria, allà s’han quedat. Molts anys després el Publi es va convertir en el primer cine de “arte y ensayo”, i es van estrenar amb Repulsión. Allò sí que era cine del bo, amb aquell cap de conill podrint-se a la nevera i la gèlida de la Catherine Deneuve atrapada entre el desig i la repressió. En blanc i negre, però quina fotografia! El Publi fa anys que va desaparèixer. Ara hi ha el local dels Antiquaris i altres botigues.

ALEXIS – Rambla de Catalunya. Aquest cine minúscul, que havia estat un teatre de butxaca, es va convertir en un cinema d’art i assaig que va instaurar una sessió a una hora poc habitual: les 9 del vespre. Era l’hora de sopar. La seva publicitat deia: 143 valientes, que eren les butaques que hi havia. El Marçal i jo hi havíem anat bastantes vegades a la sessió de les 9. Primer anàvem a la xarcuteria Los Ángeles, a l’altra banda de la Rambla Catalunya, i ens compràvem alguna cosa de menjar. Tenien menjars preparats amb molt bona pinta. Un dia em vaig comprar un calamar farcit i una barra de torrons. Vaig tenir una mica de feina perquè el calamar, que anava dintre d’una bossa de paper i treia la punta per dalt, tenia suc i jo no em volia tacar. Els torrons eren les postres. Tot va anar molt bé, el sopar i la pel·lícula. L’Alexis va desaparèixer en forma de botiga de roba.

ALEXANDRA- Rambla de Catalunya. L’Alexandra era com la mare de l’Alexis, compartien entrada. Gran, amb un vestíbul immens i molt ben il·luminat, que ja cap al final es va inventar convidar a un cafè, o potser pagant, a l’escàs públic que hi anava. Abans fins i tot que l’Alexis fos un cine ja havia anat a l’Alexandra amb la mare a veure diverses sessions en francès d’una mena de festival on van estrenar Les parapluies de Cherbourg. Jo ja sabia una mica més de francès, i com que era cantada, s’entenia bé la lletra. La Catherine Deneuve, a la que veia per primera vegada, estava meravellosa, i el pobre Nino Castelnuovo, que l’havia deixat embarassada, havia de veure com se li esfumava l’estimada i se li casava amb un altre. Però la gran anècdota de l’Alexandra va ser quan a l’estiu del 92, en plens Jocs Olímpics, se’m va acudir anar-hi el dia que tenia festa de voluntària olímpica. Tota la família ja era a Menorca i vaig decidir anar al cine jo sola. Feien una pel·lícula amb Laurence Fishburne, un actor que quasi sempre fa papers violents. Quan feia una estona que havia començat la sessió vaig començar a notar que algú, des de darrere, em ficava la mà pel clatell i m’estava intentant repassar tot el cos. Em vaig queixar però el paio va continuar. Me’n vaig cansar i vaig cridar l’acomodador. Vam sortir tots tres al vestíbul, jo feta una fera i demanant que avisessin els Mossos que el vinguessin a detenir. Com que els Mossos tardaven a arribar (mai vaig tenir clar si els havien avisat o no) el responsable del local em va dir que no podien retenir més temps aquell senyor i que el deixaven marxar. Jo el tenia agafat per la màniga però no em veia capaç d’aguantar gaire estona més. Al final se’n va anar i els Mossos no van arribar. Molt amablement l’encarregat em va acompanyar a la taquilla i em va expedir un val per tornar al cine un altre dia, però per a DUES PERSONES. Em van dir: torni acompanyada (així no li passarà això, la culpa és de vostè per venir sola). Que bonic! Ara en aquell lloc hi ha un MANGO.

MARYLAND - Plaça Urquinaona. No era la primera vegada que tenia un ensurt com aquell al cine. Quan tenia tretze o catorze anys vaig anar al Maryland, que era a prop de casa, i també hi vaig anar sola.  Recordo dues pel·lícules. Una, Secretaria para todo. L’altra, Salto a la gloria. Aquella vegada, però, se’m va posar un senyor dues butaques més enllà, obstaculitzant-me la sortida al passadís. A l’altre costat hi tenia la paret. Era un exhibicionista, i va estar exhibint el seu aparell durant tota l’estona, remenant-se’l tant com va voler, però sense acostar-se’m. Jo estava esparverada, no sabia què fer, petrificada. Havia de cridar l’acomodador? Estava al galliner, era una espai relativament petit, i em sembla que no hi havia ningú més. Crec que no he passat mai tanta por. El fet no va anar més enllà i quan es van encendre els llums el senyor en qüestió ja havia marxat. Molts anys després el Maryland es va convertir en un cine X, on projectaven cine porno. Ara és un edifici d’oficines.

ATLANTA – Carrer Trafalgar. Aquest cine estava situat al mig del camí entre casa meva i el tren de Sarrià, que era el mitjà que agafava per anar a l’escola. Cada dia hi passava per davant dues vegades. Al matí tenia pressa i el cine estava tancat. Però a la tarda tenia tot el temps del món. A mi m’agradava entrar als vestíbuls dels cines a mirar el “quadros”. M’hi quedava estona imaginant els arguments de les pel·lícules i desitjant inútilment poder-hi entrar: no tenia diners ni edat per accedir a la sala. Entrava primer al Borràs (plaça Urquinaona, actualment funciona com a teatre), mirava a dreta i esquerra (tenien dues vitrines) i després me n’anava a l’Atlanta. Un dia, però, em va semblar que la pel·lícula anunciada devia ser una cosa meravellosa i hi vaig estar entrant cada dia durant totes les setmanes que va estar a la cartellera. Era Escrito sobre el viento. Rigorosament no apta, no la vaig veure fins moltíssims anys més tard. Un melodrama de Douglas Sirk amb Rock Hudson i Lauren Bacall que ja es veia que havia de ser terrible perquè als quadros hi havia una altra parella, Robert Stack i Dorothy Malone, probablement elements d’un triangle amorós.  Allà hi havia marro segur! Com a fons, un paisatge ple de torres petrolíferes, uns descapotables de somni i uns vestits elegantíssims. Però un dia es va acabar l’exhibició i em vaig quedar amb un pam de nas. És tan fort l’impacte d’aquells quadros que no soc capaç de recordar-ne cap més, tot hi haver-hi passat per davant durant més de deu anys! L’Atlanta es va convertir en un magatzem de roba a l’engròs. Ara hi ha una botiga de Fotografia i una dependència oficial, de l’Estat o de la Generalitat. Em sembla.

SPRING – Passeig de la Bonanova. Allunyat completament del centre, l’Spring era el cine on anaven molts alumnes de Virtèlia perquè vivien pels barris del voltant. Jo hi havia anat alguna vegada, però quedava tan lluny de casa que se’m feia molt desavinent. Quan ja treballava a l’escola Orlandai impartint llatí a segon de BUP, aquest cine, que s’havia convertit en Cinestudio Spring i oferia pel·lícules de qualitat, va programar el Satiricón de Fellini. Em va semblar adient de portar-hi els alumnes (15-16 anys) havent-los posat prèviament en antecedents de què anàvem a veure, qui era Petroni i què significava el seu llibre. Després n’havien de fer un petit treball: resum, comentari, apreciació. Un dels alumnes, que era aplicat però no tenia gaires llums, especialment pel que feia a la llengua, recordo que em va presentar un treball que començava així: Este libro, escrito en película... i ja no sé què més deia. En fi... sort que s’havien divertit veient els excessos del banquet de Trimalció i altres esperpents fellinians. L’Spring va anar a terra i ara hi ha habitatges de luxe.

CAPSA – Carrer d’Aragó. Situat dins d’uns locals de la Cooperativa de Panificadors o alguna cosa semblant, el CAPSA havia estat teatre abans de funcionar com a cine d’art i assaig. Allà va tenir lloc l’estrena d’ El Retaule del flautista, una obra de teatre de gran èxit. Com a cinema oferia pel·lícules més aviat minoritàries, que són les que m’agraden. Un diumenge, després d’haver-nos manifestat al matí tota la família, nenes incloses, contra la visita a Espanya de Ronald Reagan, vaig proposar a la meva filla gran (11 anys) que m’acompanyés a veure una pel·lícula interessantíssima i súperminoritària (això no li ho vaig dir) anomenada Koyaanisqatsi. Es tractava d’un documental amb música de Philip Glass on es contraposaven imatges de gran impacte visual, sobretot pel seu contrast: paisatges idíl·lics al costat d’imatges de la societat de consum, a càmera ràpida, posant de manifest la manera com estem destruint l’equilibri del món. El títol vol dir “vida fora d’equilibri”, un terme emprat pels indis hopis. La pel·lícula no tenia ni diàlegs ni text, només la paraula k o y a a n i s q a t s i  pronunciada de manera allargada com a única lletra de la música, que per altra banda, era molt maca. Si aquell dia l’Anaís no em va assassinar puc estar segura que no ho farà mai. Si jo m’havia avorrit amb els Contes de Hoffmann, la seva indignació davant d’aquella monstruositat inintel·ligible, amb música minimalista i sense argument, era més del que la nena podia suportar. Ella es fiava de l’èxit que un altre diumenge, un temps abans, havia tingut la sessió cinematogràfica al Niza. Actualment al CAPSA hi ha una oficina de Caixabank.

NIZA – Plaça Sagrada Família. Un cine al qual no havia anat mai, perquè tot i ser d’estrena, tenia el seu paral·lel al Montecarlo, on feien la mateixa programació i era més cèntric. També un diumenge, quan la nena era una pre-adolescent, em van venir ganes d’anar a veure una pel·lícula que sota cap concepte el Marçal estava disposat a veure. Era Flashdance. Me n’hi vaig anar amb l’Anaís que s’ho va passar d’allò més bé. Tant ens va agradar la música (Giorgio Moroder, Irene Cara) que ens en vam anar al Drugstore del Passeig de Gràcia a comprar l’àlbum amb la música de la pel·lícula. Ara al Niza hi ha un MERCADONA.

COMÈDIA – Passeig de Gràcia. Per fi arribem al cine que ha desencadenat aquesta allau de records cinematogràfics i d’anècdotes relacionades amb aquesta passió que sento pel cinema. He deixat el Comèdia per al final, no perquè sigui un local freqüentat per mi amb gaire assiduïtat, sinó perquè representa per a Barcelona la cloenda d’una etapa  de successives desaparicions de cines del centre. I per a mi té també un altre significat. Abans de convertir-se en cinema havia estat un teatre. En aquell espai, el 22 de desembre del 1956 el meu pare va estrenar la seva obra Multiplicando por cero, dirigida i interpretada per Albert Closas, amb Maruja Asquerino, Fernando Delgado i altres actors de prestigi. La mare ens va portar a la meva germana i a mi a la capella de la catedral on hi ha el Sant Crist de Lepant (aquell que està tort) a resar per l’èxit de l’obra. Me’n recordo perfectament. A mi allò de resar no se’m donava gaire bé, però l’obra sembla que va tenir èxit. Després la van portar a Madrid.

L’interior del Comèdia tenia una distribució pròpia dels teatres, amb els seus diferents pisos i llotges. Ara ja no, perquè fa anys que el van reconvertir en una multisala, però quan jo era joveneta sí. Un dia, també diumenge, hi vaig anar amb el noi que m’agradava a veure una pel·lícula de la qual no recordo res, ni el nom ni els actors ni l’argument. Només sé que era francesa. No em va interessar gaire, més aviat estava interessada en fer manetes, que és el màxim que arribava a fer en aquelles èpoques. Sí que recordo, però, que en tornar a casa li vaig explicar tota la pel·lícula a la mare amb la intenció que no pensés que havia fet altres coses que mirar-la. La mare, que sabia llatí, devia pensar allò d’ excusatio non petita, acusatio manifesta.... però jo em vaig quedar més tranquil·la. Volia que en properes ocasions no em prohibís anar al cine amb un noi i em donés els diners per pagar-lo. Que es cregués que al cine jo hi anava a culturitzar-me, no a fer manetes!

The last Picture show del Comèdia ha estat WONKA. L’última projecció, el passat 14 de gener.

Tinc moltíssimes anècdotes més per explicar relacionades amb els cines de Barcelona. Cines on he rigut, cines on he plorat, cines on he fet manetes i m’he petonejat. Cines on no he pogut apartar la vista de la pantalla perquè Alain Delon, Rock Hudson, Paul Newman o altres m’estaven mirant a mi i només a mi. Cines on la meva filla petita ha vomitat perquè no es trobava bé i jo no volia acompanyar-la al lavabo a mitja pel·lícula (Crec que era Los Diez Mandamientos). Cines on el meu net s’ha hagut d’aguantar el pipí perquè faltava poc per acabar i ara no et perdràs el final, oi? Cines, en fi, on he passat una bona part de la meva vida.

La desaparició de tants i tants cines de tota la vida a Barcelona s’ha vist compensada amb l’aparició d’altres o la reconversió dels tancats, com el Texas. Però ara no és un bon moment per a les sales, amb tantes plataformes i pantalles domèstiques. Pel·lícules com La Sociedad de la nieve s’exhibeix quinze dies i després passa a Netflix i ja no la veus més en pantalla gran. I així fins a l’infinit. Algú ha decidit que el cine ja no és un art sinó un mer producte comercial que es compra i es ven, i que no importa l’embolcall si el gust és el mateix. Però ni el gust, ni l’aroma ni la mida és el mateix.

Barcelona té molts atractius, els seus habitants no es relacionen exclusivament anant al cine dissabte al vespre, com al poble d’Anarene de la pel·lícula de Bogdanovich, però és una llàstima que aquells locals que en un temps van ser emblemàtics vagin desapareixent causant unes transformacions que no podem calibrar fins on arribaran. El Comèdia no es podrà convertir en un bloc de pisos, hi ha normes urbanístiques que ho impedeixen, però no deixa de ser una incògnita ara mateix quin serà el seu destí i si serà un benefici real per a la ciutat.

Jo, mentre pugui, aniré freqüentant les sales amb tanta assiduïtat com suggerents siguin les pel·lícules estrenades. Petits formats, pantalles grans, tant m’és. Cine-espectacle o cine d’autor, si és bo no faig distincions. I després, poder-lo comentar, i descobrir en les opinions dels altres aquells detalls i matisos que se m’havien escapat. Que gran és el cine!