Passa al contingut principal

UN HOTEL A LA COSTA

 

No hi ha res que em faci més ràbia que pensar-me que acabo de fer un descobriment i resulta que el meu interlocutor ja n’estava assabentat. Després del desengany (i de poder comentar la informació animadament i comprovar que havia estat molt interessant conèixer aquell fet) em reprogramo emocionalment i decideixo que encara que no us descobreixi res igualment en parlaré.

Us poso en antecedents. Jo, de petita, fins als quatre o cinc anys, vaig passar els estius a Tossa de Mar. La meva mare hi tenia una casa, al carrer Nou, al centre, que compartíem amb Joan Oliver (Pere IV), la seva dona i la seva filla Sileta. Eren els anys cinquanta i Tossa s’havia fet famosa per haver-hi rodat Pandora y el holandés errante, amb Ava Gardner i Mario Cabré. Molts dels estiuejants que formaven part del grup d’amics dels meus pares eren gent de la cultura (pintors, escultors, poetes...) i malgrat els pocs anys que tenia en guardo un record bastant clar. El meu pare i Joan Oliver fins i tot van escriure una obra de teatre, Quasi un paradís, ambientada a la mateixa població al segle III dC, en la qual es barrejaven personatges romans, grecs, nadius i turistes britànics. He de dir que sempre m’havia semblat exòtic que haguessin triat turistes britànics per enfotre-se’n del turisme, jo tenia la idea que els turistes eren francesos, potser perquè quan vam decidir anar a Begur per fugir precisament de la massificació turística de Tossa, els que jo recordo eren francesos.

La casa de Tossa va estar uns anys llogada fins que la Beatriu, la meva germana, va començar a freqüentar-la, hi va fer algunes reparacions i la va mantenir en bon estat durant uns anys. Hi havíem anat alguna vegada amb la mare, el Marçal i les nenes, a passar el dia i comprovar que seguia al mateix lloc. Quan la mare es va morir vam decidir vendre-la. El nostre lligam amb Tossa, per tant, ha durat fins més enllà de la infància.

Un dia del mes passat, mentre m’estava barallant amb els fogons per veure si se m’acudia alguna cosa suculenta per dinar, tenia la ràdio posada i vaig sentir que parlaven de Tossa. Vaig parar l’orella i em vaig quedar fascinada per la història que van explicar. Una tal Nancy Johnstone, britànica, havia tingut l’ocurrència, allà pels anys trenta, de construir un hotel a Tossa per a turistes britànics. Van explicar una mica la seva història i van parlar del llibre que va escriure explicant l’aventura d’aquella noia de vint anys atrevida com n’hi ha poques, que ho va abandonar tot a Londres i es va traslladar amb el seu marit, Archie Johnstone, a Tossa, per construir-hi un hotel i quedar-s’hi a viure.

Potser trobareu que construir un hotel no es cap aventura, però posem dates al procés: 1931, S’instaura la República. 1934, Revolta a Astúries, fets d’Octubre, Nancy explora el terreny per fer-hi l’hotel. 1935, Inauguració de l’hotel. 1936, Esclata la guerra civil. 1937, Els fets de maig a Barcelona. 1938, Batalla de l’Ebre. 1939, Derrota de la República i fugida cap a França. No és precisament una època exempta de conflicte la que Nancy Johnstone va triar per al seu projecte. Esclar que ella no ho sabia quan va començar.

La conversa que vaig sentir a la ràdio es basava en el seu llibre Un hotel a la costa (Hotel in Spain (1937) i Hotel in Flight (1939), publicat en català i castellà per Tusquets. No només em va sorprendre comprovar que no tenia ni idea que hagués existit aquell hotel a Tossa, sinó que a més, la vida de l’autora del llibre era ella mateixa una altra aventura. Tant és així que no se sap ni com ni on ni quan va morir. Va desaparèixer del mapa sense deixar rastre, ella i el seu segon marit, i mai més se n’ha sabut res.

No cal dir que me’n vaig anar de pet a comprar-me el llibre per assabentar-me de com havien anat les coses i em vaig trobar amb un relat d’una gran fluïdesa, ple d’ironia, divertit, i molt encertat pel que fa a la percepció de tots els fets polítics que es van desenvolupar paral·lelament a la gestació i gestió del seu hotel.

Tossa era, efectivament, un paradís, lluny del brogit de les ciutats, amb una certa mala comunicació amb Girona i una carretera infernal tant cap a Lloret com cap a Sant Feliu. Era un racó inexpugnable, i el turonet on va decidir construir l’hotel encara feia d’aquella ubicació un lloc més paradisíac. Així és com ho va vendre als seus compatriotes britànics i així és com van aconseguir un èxit de clients espectacular (només tenia vint habitacions).  El seu marit, Archie, era periodista del News Chronicle i des de Fleet Street, on s’ubicaven les redaccions d’altres diaris, va fer d’altaveu del seu projecte  amb èxit rotund. Va abandonar el diari i es va traslladar a Tossa a gestionar l’hotel amb la seva dona. Molts dels clients que menciona són personatges importants d’aquella època del món de la cultura, de l’art, de la política...

Ja he dit que Nancy Johnstone fa comentaris molt encertats sobre fets polítics molt greus d’aquells anys, però al mateix temps, fa també uns comentaris encertats i divertidíssims sobre la manera de ser dels catalans, sobre els seus costums, sobre la gastronomia, sobre tot el que l’envolta. Tots els que en algun moment de la nostra vida ens hem embrancat en obres a casa nostra, siguin de nova construcció o de rehabilitació, sabem el via crucis que significa el tracte amb els industrials, amb els paletes, amb els lampistes, amb els fusters... Només cal veure la manera com l’autora ho explica per fer-se una idea de com anaven les coses en aquell poblet i veure que malgrat els anys que han passat hi ha coses que no canvien mai.

Nancy Johnstone és extremadament respectuosa amb els usos i costums dels catalans, però això no treu que estigui perplexa davant d’algunes tradicions que s’allunyen de les britàniques. Per exemple, el Nadal. A Tossa no decoraven un avet, però feien un pessebre. Transcric el que ella escriu perquè té una gràcia innegable. “En lloc d’arbre de Nadal els catalans fan pessebres. (...) L’aspecte religiós té una importància relativa per als catalans, i posen al pessebre tota mena de figures. De fet, acaba semblant una granja. Hi ha figures de dones plomant gallines, un parell de pescadors, una representació de tots els animals de granja, tres cavallers d’aspecte oriental que haig de pensar que deuen ser els Tres Reis, una vella cosint xarxes, uns xiprers, la verge amb el seu xal blau, un nen amb un burro, tot de galls de miniatura amb plomes de veritat a la cua i un avi amb barretina assegut al damunt d’un orinal.”

Hi ha un altre aspecte molt interessant en aquest llibre i és la crítica permanent al govern britànic, com també a la premsa, per la seva postura respecte al conflicte espanyol. Diu, després de saber què s’escriu a la premsa anglesa: “Vam quedar parats de saber que estàvem atrapats entre ferotges bolxevics que no paraven d’udolar al voltant de les nostres cases clamant per una ració de sang fresca, mentre que els rebels (anomenats amb molt de tacte “insurgents” al Times) estaven fent tots els possibles per arribar a temps de salvar-nos d’alguna cosa més paorosa que la mort”. Sobre la manera com els habitants de Tossa veien la guerra escriu: “Els catalans tenen la peculiaritat de ser molt contraris a la idea que la gent es mati i semblaven tan entristits amb els seus caiguts com amb els de l’enemic”.

Tot i la tragèdia de la guerra Nancy Johnstone no perd el sentit de l’humor. Es troba a Barcelona per tal de fer algunes gestions importants quan comença un bombardeig, que es repetiria dues hores més tard, i encara dues hores més tard... “No es pot dir que no fos una experiència interessant, però, per ser la primera vegada que en Leon i jo érem sota les bombes, potser hauríem pogut passar amb menys.”

La guerra no afecta l’arribada de turistes, al començament, però després les dificultats per travessar la frontera i els riscos fan que molt pocs estrangers continuïn a Tossa (entre ells, molts refugiats alemanys que havien fugit dels nazis). El llibre pren un caire completament dramàtic quan la Casa Johnstone es converteix en refugi per a nens evacuats de l’Aragó i d’altres indrets d’Espanya. El que havia de ser un hotel per al repòs de turistes britànics es converteix en la llar de nens orfes o separats dels seus pares per la guerra. Allà s’acaba la ironia i el bon humor, i comença una lluita ferotge amb les autoritats republicanes (no saps mai qui governa, si la FAI, el PSUC...) per aconseguir les autoritzacions, el material i els subministraments i aliments necessaris per a aquells 50 infants acollits a la Casa Johnstone.

El llibre no té un final feliç, com no el va tenir la República ni la guerra civil, però ha estat una delícia la seva lectura. Parlant amb els amics que ja el coneixien em van dir que fins i tot havien anat a Tossa a veure què en quedava, i efectivament, l’hotel queda en peu, però camuflat com a annex dins de l’Hotel Don Juan. No descarto acostar-m’hi un dia i, si em deixen, acaronar les parets blanques que en aquella època anterior a les meves estades a Tossa havien albergat uns turistes britànics que de ben segur no eren tan estúpids com els que apareixien a Quasi un paradís per obra i gràcia de Joan Oliver i del meu pare.



Comentaris

  1. Gràcies per fer-me recordar un llibre que vaig llegir fa uns anys i que vaig trobar deliciós. Efectivament, l'hotel es veia des de la platja. Ara fe temps que no vaig a Tossa.
    R. G.

    ResponElimina
  2. M'hauràs de deixar el llibre!

    ResponElimina
  3. Q buena la historia, yo no lo conocía, pero dan ganas d leerlo y hasta d pasar por Tossa! Gracias 😘

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...