Passa al contingut principal

NOSTÀLGIA? NO! BONS RECORDS!

 

Em considero afortunada,  com a barcelonina, per haver tingut l’oportunitat de rebre les visites de cantants o grups musicals il·lustres, i no estic parlant de la Filharmònica de Berlín. Aquesta també és il·lustríssima, però de bones orquestres en venen de tant en tant, al Palau, al Liceu, a l’Auditori, i no causen el rebombori que han causat darrerament Bruc Springsteen, Elton John o Coldplay.

Soc feliç de poder escriure sobre música amb tan poc temps de diferència. Fa cinc setmanes, sobre la Dharma; avui, sobre Coldplay. Però no puc fer una crònica dels quatre concerts que tenia programats a Barcelona perquè no hi vaig anar. El tema és un altre. El tema són les emocions despertades al voltant del fenomen dels recitals de “música moderna”, són els records que es desvetllen i el somriure que provoquen.

He escrit ”música moderna” perquè quan jo era adolescent hi havia la música clàssica, la música moderna i el jazz (i els boleros, però a mi no m’agradaven). Dins de música moderna hi havia el que més tard en vam dir pop o rock o altres denominacions que anaven acotant els estils. Però als anys seixanta només hi havia música moderna, que era la que anàvem a sentir als festivals del Fòrum Vergés, de la Salle Bonanova, del CAPSA, o d’altres locals. Grups que després es van fer famosos, com Los Sírex, el Duo Dinámico, o els 5 Megatones (que no es van fer famosos, però que era un grup format per Fausto Berini, Roger Mercader, i tres alumnes més del Virtèlia, la meva escola).

Entre els últims concerts a què vaig assistir de “música moderna” als anys seixanta i els primers de l’era pop/rock van passar molts anys. No recordo quin devia ser el primer: Canet Rock? Rod Stewart? Bob Dylan? Rollings? Jethro Tull? Bruce Springsteen? N’hi va haver una colla. Raimon no compta, ni Els setze jutges; això era una altra cosa. Com que era jove, hi anava disposada a lliurar-me sense limitacions al poder de la música. Era igual si havíem de seure per terra, si els lavabos estaven lluny o si la cua per una cervesa era interminable. Tot s’aguantava. Però els anys no passen en va.

Quan van posar a la venda les entrades per als concerts de Coldplay ni em va passar pel cap d’agafar-ne. Primer, perquè no sabria a qui dir-li que m’acompanyi; i segon, perquè segur que no seria tan llesta com per aconseguir-ne. Es van exhaurir en un tres i no res!

Però quan llegeixo la crònica del primer concert se’m fa la boca (musical) aigua! Que bé s’ho van passar tots els que hi van anar. Desplaçats des de Romania o des de Canàries, 55.000 persones van omplir l’Estadi Olímpic, i així els altres tres dies. A més, la coincidència el primer dia amb la mort de Tina Turner li va donar un simbolisme especial: Coldplay va oferir una versió de Proud Mary en honor de la best, la millor!

No conec gaires cançons de Coldplay però n’hi ha una que a Barcelona ens resulta especialment  entranyable: Viva la vida. Jo, que no soc futbolera, me la sé de memòria de tant com la vaig sentir a l’època en què el Barça era el somni dels catalans i ho guanyava tot i el Guardiola era el nostre ídol i no hi havia res més al món que el Barça. Aquesta raó ja sé que no és gaire musical, però qui no tingui una (o més d’una!) cançó lligada a un record entranyable no és ningú en aquesta vida!

Ara, en una mateixa setmana se’m barregen Coldplay, Tina Turner, Elton John i sense saber per què, U2. Potser és per la relació que Coldplay va tenir amb U2 al començament, la qüestió és que he recordat quan al maig del 93 vam anar amb el Marçal a Madrid, expressament, a sentir els U2 en el seu Zoo Tour, on presentaven el disc Achtung baby. Va ser un concert fantàstic on no només la música sinó també els efectes lluminosos van tenir un paper essencial. En tinc un molt bon record, i és aquesta mena de records que vull evocar avui. Records alegres de moments alegres. Ara només em faltaria que quan vegi el proper anunci d’algun grup o cantant que m’agradi que hagi de venir a Barcelona, em llanci a la taquilla a comprar dues entrades i no em deixi endur per la idea que ja no tinc edat per a aquestes mogudes. Després ja buscaré algú que m’hi acompanyi.

La Tina Turner era més vella que jo i tenia una força admirable. El Bruce ja s’està acostant a la meva edat, i està en plena forma. Coldplay són més joves, però entre el públic també hi havia setentons. Així que prenc la decisió de posar-me a escoltar la seva música i us obsequio amb alguns enllaços per tal que vosaltres també poseu en marxa els vostres records. Afegeixo una propina de U2, una cançó que no pertany a Achtung baby, però que van tocar a Madrid aquell any de 1993: With or without you. Una cançó preciosa d’amors turbulents!

De Tina Turner he triat Simply the best. 

De Proud Mary he triat la versió de Creedence Clearwater Revival que, a mi, és la que més records em porta. Roooolling, roooolling, roooolling on the river... 

De Coldplay, com no podia ser d’altra manera, Viva la Vida!

                                       

De U2 aquí teniu With or without you.



Comentaris

  1. M'ha agradat el títol. M'ha evocat pensaments que tinc. R. G

    ResponElimina
  2. Gracies per haver-nos fet gaudir d'una música tan bona.

    ResponElimina
  3. Com cada setmana l encertas . Merci. Segueix aixis

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...