ESCOLTAR PER COMPRENDRE. V13

 

Sabia, quan vaig encarregar el llibre V13 a la llibreria, que la seva lectura m’atraparia. En aquell moment només havia vist la traducció al català a les taules de les llibreries i vaig decidir buscar l’edició francesa per no perdre’m ni un matís de l’escriptura d’Emmanuel Carrère. En català es diu D13, Crònica judicial (Anagrama).

De què va V13? Vendredi, 13 novembre 2015, dia terrible per als francesos, dia en què es van produir els atemptats a l’exterior de l’Stade de France, a diverses terrasses dels districtes X i XI  i a la sala de concerts Bataclan, en total 130 morts. V13 és la crònica del judici que va durar nou mesos feta per un periodista escriptor amb la voluntat de comprendre. Es pot arribar a comprendre un fet tan terrible com el terrorisme islàmic? I per què volem comprendre? Per justificar? Per perdonar?

Emmanuel Carrère té al seu haver dos llibres que anticipen el tractament que donarà a la crònica judicial del procés V13: L’adversaire (2000) i Limonov (2011). Dues històries amb dos protagonistes reals tan execrables com fascinants. La història de l’adversari la coneix tothom perquè s’ha traduït i se n’han fet pel·lícules i adaptacions teatrals. És la història de Jean-Claude Romand, un home que es feia passar per metge i que quan estava a punt de descobrir-se que tot era mentida no va poder aguantar la pressió i es va carregar la dona, els fills i els pares. Com acostar-se a una persona així? Com donar-li veu després d’uns actes tan esgarrifosos? Carrère ho fa, i ho fa bé. S’acosta al personatge per saber les seves raons, per comprendre. El mateix fa amb Limonov, escriptor i polític rus, de vida apassionant i d’idees controvertides, dissident a la Unió Soviètica, rodamón a Nova York,  lluitador a la guerra dels Balcans al costat dels serbis, retornat a Rússia i empresonat per intent de cop d’estat, opositor a Putin... Carrère converteix la seva vida en una novel·la apassionant, però sempre amb l’ànim de comprendre què s’amaga darrere d’actituds tan poc convencionals i acceptables com les d’aquests personatges.

A V13 Carrère ens enfronta a una realitat que tots voldríem oblidar: hi ha terrorisme islàmic, i ens pot tocar en qualsevol moment, com ja ens ha tocat a Madrid (11M), a Barcelona (17A) i a infinitat de llocs més, amb una quantitat de morts esgarrifosa. El que ha tocat als 130 francesos morts aquell divendres és un exemple més d’una bogeria religiosa que no té límits, i des del meu punt de vista, tampoc explicació. Carrère es va passar nou mesos assistint cada dia a les sessions, anotant el que sentia i fent-ne una crònica setmanal per a L’Obs. D’aquelles cròniques n’ha sortit un llibre apassionant que tothom que s’interessi per la dignitat de les persones hauria de  llegir.

No explicaré el que narra el llibre, només els aspectes que m’han cridat l’atenció. Sí que cal saber, però, que cap dels acusats tenia delictes de sang. Tots els que van participar als atemptats es van fer esclatar amb els seus cinturons explosius, no en va quedar cap de viu. Els acusats, 14 en total, ho eren en tant que organitzadors, col·laboradors o còmplices necessaris. Tots eren a la presó menys tres, amb imputacions menys greus, i que van estar pendents fins al final de saber si hi haurien de tornar després de la sentència o si quedarien lliures. Tots tres asseguraven no haver tingut coneixement de les activitats terroristes d’aquells als quals havien ajudat.

El primer que em va cridar l’atenció va ser la manera com Carrère presentava el funcionament del procés, que probablement és l’habitual. Primer s’escolten els testimonis de les acusacions particulars, 1800 parties civiles, i aquí les narracions són esfereïdores. No es limiten a la relació de morts o de ferits, sinó que ho acompanyen del relat de com eren les seves vides abans de la tragèdia i de tot el que han perdut, en vides i en salut física i mental, en esperances, en confiança en el futur... No escatimen detalls que posen la pell de gallina; l’espectacle del Bataclan quan es va haver acabat tot i el terra era ple de trossos de persones a causa dels cinturons explosius dels terroristes és una imatge difícil d’oblidar.

Un cop s’han sentit les declaracions de la part civil es demana als acusats que parlin dels seus antecedents, de les seves motivacions, i aquí és on em sembla sorprenent el sistema judicial francès. Que jo sàpiga ni als acusats pels atemptats d’Atocha ni als de Barcelona se’ls va preguntar mai per les seves motivacions. A París no se’ls demana pels fets jutjats, això vindrà després, se’ls demana què els ha portat a la lluita gihadista, quins arguments tenen per justificar aquelles massacres. Aquesta és una part interessant del llibre, perquè l’argument és sempre el mateix: es remunten a la primavera àrab, a la creació del califat, als atacs occidentals, i es consideren la resposta dels soldats islàmics contra les agressions a Síria, a Irak... Són arguments de geopolítica, no són arguments sociològics. Cap del acusats no es pot considerar un lumpen, un desarrelat, ni tampoc els que s’han immolat, i la manera com s’expliquen algunes radicalitzacions fan pensar que ho tenim tot perdut. Els tres acusats principals, procedents del barri de Molenbeek, a Brussel·les, es trobaven al soterrani d’un bar per veure vídeos amb les decapitacions de soldats occidentals mentre feien gatzara i reien d’allò més, invocant Alà i la xaria i jurant odi etern als kouffars (infidels).

Alguns dels acusats amb càrrecs més greus es neguen a parlar, és el seu dret, i deixen l’audiència sense explicacions. Tot i així es recullen dades suficients com per pensar que hi ha un problema gravíssim de radicalització entre els islamistes i que l’Estat no té cap solució, ni la prevenció -que és inútil- ni la repressió, que no dona l’abast.

Després d’haver explicat la motivació dels seus actes es passa als fets, s’explica com es van desenvolupar (a l’Stade de France hi van arribar tard i es van trobar les portes tancades. Es van immolar al carrer, van causar només un mort i la dels tres terroristes. Si arriben a poder entrar la massacre hauria estat de campionat) i s’intenta establir la responsabilitat de cada un dels catorze acusats. Finalment es dona la paraula als fiscals perquè facin les seves acusacions  i després als advocats de la defensa, que són 350.

Segons explica Carrère, una altra cosa sorprenent per a mi, és la qualitat jurídica i moral dels tres representants del ministeri públic, una dona i dos homes de carreres brillants i de paraula justa. Amb un respecte total als principis del dret, que són que tothom té dret a una defensa justa, donen la paraula als representants dels acusats, que no apareixen en cap moment, d’acord amb la visió que en dona Carrère, com a còmplices dels seus defensats sinó com a garants del seu dret a ser defensats honestament.

Jo no recordo detalls dels judicis fets a Espanya sobre els dos atemptats que he mencionat abans, però sí que recordo alguns moments del judici del Procés i puc assegurar que el respecte cap als acusats i cap a les seves defenses no va tenir res a veure amb el que entenc que hi ha hagut al procés V13.

Un cop acabat el judici, dictada sentència, comunicada als acusats i tancat el local que s’havia condicionat per poder acollir la gran quantitat de gent que s’hi havia congregat, els magistrats, juntament amb alguns advocats de la defensa, de l’acusació particular  i els periodistes es van trobar a la brasserie Deux Palais, lloc habitual de trobada dels que freqüenten els jutjats. Comparteixen copes i petons amb els tres acusats que han deixat en llibertat perquè la condemna que els ha caigut ha estat moderada i ja l’havien complert. Una de les víctimes present a la celebració fuig del local trasbalsada per l’obscenitat de l’espectacle. Però quan saps la història d’aquests tres pobres desgraciats que es van veure involucrats en uns fets que no es podien ni imaginar entens el valor del llibre de Carrère: posar-nos davant d’un dilema terrible, és a dir, com gestionem la relació entre víctima i botxí. Escoltar per comprendre, però comprendre per a què? Per justificar? Per perdonar?

El pare d’un dels terroristes que es va fer esclatar al Bataclan, un musulmà més o menys benestant, poc freqüentador de la mesquita, horroritzat pel que havia fet el seu fill, va voler entrevistar-se amb el pare d’una de les víctimes. El seu diàleg es va convertir en un llibre, Il nous reste les mots (Ens queden les paraules, 2020). Fins on són responsables els pares dels terroristes dels actes dels seus fills? En aquest llibre els seus autors defensen la justícia restaurativa, el diàleg entre víctimes i botxins, aprendre a substituir la venjança per la justícia. El diàleg és la base de la reconciliació, a condició que hi hagi penediment, afegeixo jo. Es parla també d’un llibre que va causar un gran impacte quan es va publicar, Vous n’aurez pas ma haine (No tindreu el meu odi, Michel Leiris, 2016), el testimoni d’un home que va perdre la seva dona al Bataclan i proposa substituir l’odi per l’amor, cap al seu fill i cap al record de la seva dona. A mi em sembla impossible de tenir aquesta actitud, i l’admiro a ell i a tots els que com ell volen substituir l’odi per un sentiment positiu. Un dels testimonis més impactants recollits al llibre de Carrère és el de Nadia, una mare d’origen egipci que va perdre la seva filla en una de les terrasses. Després de portar el seu testimoni s’adreça als advocats de la defensa i els diu: “Ara, advocats de la defensa, feu la vostra feina. Feu-la bé. Us ho dic sincerament”. Aquest és l’esperit del llibre de Carrère, posar en tot moment la justícia per davant de la venjança, el dret per davant de la barbàrie. N’hauríem d’aprendre.

A l’última part, quan està escoltant els arguments de l’acusació, Carrère es mostra convençut que les coses són tal com els tres magistrats les exposen. No obstant això, quan escolta els al·legats de la defensa, reconeix que és sensible als seus arguments, perquè n’hi ha. No per justificar el que han fet, això no ho pretén ningú, sinó per comprendre.

M’està sortint un article llarguíssim i potser ja estareu avorrits, però no puc acabar sense parlar de la fluïdesa de la narració, de l’encert en l’estructura del relat, de la claredat en les dades i les característiques dels personatges. Al mateix temps que coneixem els fets coneixem l’impacte d’aquests fets sobre l’escriptor que no en surt indemne. Ningú no pot sortir indemne d’una experiència com la d’aquells nou mesos de judici. Recullo les paraules de Pere Antoni Pons a l’ara del 3 de juny sobre aquest llibre: “El resultat és humanament esgarrifós i literalment espectacular (...) perquè tot el que Carrère escriu té com a finalitat gairebé única transmetre als lectors, amb la màxima precisió i complexitat, la veritat crua i espantosa, però plena de matisos, d’uns fets abominables.”

Què feu que no aneu corrents a la llibreria a comprar-lo?