UNA ALTRA ROSA DE FOC?

 

Reflexionar és gratis i dir disbarats, també. Així que m’hi poso. I per començar trio un títol provocador. Barcelona tornarà a ser una rosa de foc? Per culpa dels resultats de les eleccions municipals? NO, per culpa dels resultats que tindrem el 23 de juliol, que si no recordo malament, és la data de la fundació del PSUC, allà pel 1936, com a resposta a l’aixecament militar de Franco i els seus amics.

No n’espero res de bo d’aquestes eleccions i tant de bo m’equivoqui, però si extrapolem els resultats del 28 de maig  al 23 de juliol, el panorama no pot ser més decebedor. I la veritat, tenint en compte que a Catalunya els motius que van dur a molts ciutadans a fer-se independentistes no han desaparegut, auguro una tardor i les successives estacions més que calenta, ardent!

Després del fracàs de l’aventura del Procés, amb tot el dolor que va comportar, amb el deteriorament de les relacions entre els dos “bàndols”, amb l’estancament o fins i tot retrocés de l’economia, semblava que ara, gràcies a Pedro Sánchez i al pragmatisme d’Esquerra Republicana, es podien recompondre aquelles relacions, reactivar l’economia i encetar un període de calma política, de respecte institucional i de convivència més o menys pacífica. Sense oblidar, però, que molts dels greuges de què es queixaven (menysteniment de la llengua i la cultura, balança fiscal, rodalies i un llarg etc.) continuaven vigents.

Barcelona ha explotat moltes vegades al llarg de la Història i ha merescut l’apel·latiu de Rosa de Foc més d’una vegada, però no em fa cap il·lusió pensar que ho tornarà a merèixer aviat. Algun partit que ha rebutjat els acords amb el PSOE per allò de com pitjor, millor, ara sabrà què és bo quan el pitjor sigui l’aliança PP+VOX. No sé què en pensen treure d’un govern central escorat a l’extrema dreta si els resultats del 23J són els que jo veig venir.

Estic dient disbarats? Ja he dit que eren gratis. Però intuir un horitzó desastrós per a Catalunya no deu ser un disbarat quan el dimarts 30  de maig alguns periodistes ja feien el mateix pronòstic. Pedro Sánchez ha estat molt agosarat avançant les eleccions, i és d’agrair, perquè només d’imaginar com podien haver anat els mesos que quedaven fins al desembre seria motiu suficient per fer-se l’harakiri.

Justament el mateix diumenge de les eleccions hi havia un article a La Vanguardia que parlava d’un llibre d’Andreu Farràs, Roses de Foc a Barcelona (Ed. 62), i que parla dels diferents moments convulsos viscuts a la ciutat, des de les bullangues de 1835 fins als fets de Maig del 37, amb un epíleg dedicat al tsunami democràtic. Potser aquest últim no ha estat tan tràgic com altres, tot i que ja hi va haver algú (alguna) que va insinuar que fins que no hi hagués morts la independència no s’aconseguiria.

L’Espanya negra ha tornat, l’Espanya dels monstres de Goya, la que ens ha de gelar el cor segons Machado, i té intactes els pilars on s’ha recolzat aquests últims anys: el poder judicial, la premsa “canallesca”, una part de les forces de l’ordre... Encara sort que vam arribar a temps de completar el Tribunal Constitucional i hem aconseguit que tirin endavant algunes lleis que perillaven. A veure quant durarà.

Pel que fa a les autonomies, em preocupa més aviat poc qui governi a Aragó o a Extremadura, però sí que em preocupa qui governi a les Illes Balears, i tothom ja sap per què.  El Consell Insular de Menorca, que no fa ni un any que va aprovar el PTI - amb gran teatre polític de dimissions i rectificacions – estarà en mans del PP, i tots els esforços per preservar l’illa de la massificació i del turisme descontrolat hauran estat en va. Es pot perdre la qualificació de Reserva de la Biosfera, que estava costant bastant de mantenir, i tornarem a veure les rotondes faraòniques, les promocions immobiliàries i tots els desastres que en nom del desenvolupament voldran tirar endavant els que han guanyat. L’única esperança és que com que a Menorca tot va molt lent, d’aquí quatre anys no hagin tingut temps de destrossar gaire i perdin les properes eleccions.

Tornant a Catalunya, estic convençuda que si el 23J hi ha una victòria general del PP, acompanyada d’un bon resultat de VOX, la tragèdia estarà servida. Aznar ens semblarà el rei dels autonomistes, Rajoy, un paio simpàtic, i la desafecció que ja va anunciar Montilla allà pel 2009 serà de riure comparada amb els tsunamis, democràtics o no, que veurem a Catalunya. I com que Barcelona n’és la capital, tindrem Rosa de foc per un quant temps.

He dit al començament que el 23 de juliol és l’aniversari de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Potser ara no en queda res, però la seva creació va ser un acte polític d’una gran transcendència. Unificació de tots els partits d’esquerres, comunistes, socialistes, amb l’objectiu de fer front a l’aixecament feixista. Potser caldria recordar als de SUMAR i PODEMOS, i als que es mouen al seu voltant, que deixin de raspallar-se l’ego i facin front comú a les properes eleccions. Ens hi juguem molt, ens hi juguem la democràcia. Tot i així, farien molt malament, ells i el PSOE, de fer pivotar la campanya al voltant dels eixos feixisme/democràcia. Als votants de PP i VOX ja els està bé tal com són aquests partits, i a la resta els importa un rave el feixisme, el que volen són solucions als seus problemes, als reals, i el que cal és trobar el motiu que els faci aixecar-se del sofà i sortir a votar. En aquest cas, aixecar-se de la tovallola de la platja i en meyba i xancletes acostar-se a la mesa i votar.

No vull que Barcelona torni a ser una Rosa de Foc, no vull veure més contenidors cremant, no vull que el Parlament prengui decisions en contra de les lleis que ells mateixos han aprovat, no vull que es doni més importància a les qüestions identitàries que als problemes de la gent, i vull que qui mani a Madrid respecti la nostra llengua i la nostra cultura, que financi les infraestructures que són de la seva competència o que les transfereixi, i que busqui solucions polítiques als problemes polítics. No ens podem permetre el luxe de tornar a ser una rosa de foc, incendiant la ciutat i expulsant inversors, turistes i els mateixos barcelonins.

Sé que se’m pot dir que les reflexions que acabo de fer són un disbarat. Doncs si és així, millor. D’aquí uns mesos en tornarem a parlar i tant de bo hagi de demanar excuses per haver estat tan pessimista. Molt millor això que no calçar-me la corona de Cassandra (ja ho sabeu, aquella que preveia el futur però ningú no la creia).

Diari de Menorca, 6 de juny de 2023