Passa al contingut principal

FRANCESC ESTEVE, IN MEMORIAM

 

Tenia al cap un altre títol per al blog d’avui, i no era trist. Havia pensat titular-lo UN BANY D’AUTOESTIMA, però la notícia de la mort del Francesc me’n va treure les ganes. No va ser una notícia inesperada perquè ja sabíem que no hi havia esperança, però això no treu que no ens dolgui igualment i que no lamentem la seva pèrdua.

El Francesc era un dels membres més actius dels Amics del Sol, la persona que havia fet de pal de paller de les excursions aquests últims anys, coordinant-les, buscant nous itineraris, encarregant el guiatge al Jordi, a l’Arnau o algú altre que pogués proposar noves iniciatives. Sempre discret i atent a les necessitats o als interessos d’una colla d’amics que ens anàvem fent grans però que no volíem renunciar a allò que havíem practicat des de la nostra joventut: les excursions, l’amor a la natura, el respecte a la muntanya...

Jo no soc sòcia fundadora dels Amics del Sol, m’hi vaig incorporar a través del Marçal i quan les nenes eren petites havíem participat cada any al Cross del Tortell, una trobada on grans i petits competien en unes curses molt ben muntades per dintre dels boscos de Can Deu, a Sabadell. Després ens en vam distanciar fins que la mort del Marçal em va portar una altra vegada a buscar la companyia dels Amics. Era una manera de poder sortir a la muntanya i fer bones excursions, però també era una manera de sentir-me lligada emocionalment a unes persones que havien conviscut amb el Marçal des de petites i que me n’explicaven anècdotes. Va ser en aquesta nova etapa que vaig conèixer més a fons el Francesc i de seguida ens vam trobar parlant de cine, de llibres, de música o d’altres temes que ens interessaven a tots dos. Sovint anava a les excursions amb el seu cotxe perquè amablement ens portava amunt i avall, a mi i altres persones del grup.

Durant la pandèmia, quan jo vaig començar a escriure aquest blog, el Francesc em va animar molt i m’havia enviat més d’una vegada comentaris molt positius. No ho dic per posar-me floretes sinó perquè s’entengui que teníem un nivell de complicitat important. Alguns temes delicats, d’aquells que aixecaven polèmica, relacionats amb el Procés, els podíem tractar tranquil·lament perquè vèiem les coses de la mateixa manera. Ell, que al començament del confinament encara tenia els pares a casa i se n’havia de cuidar, em deia que els meus escrits li interessaven molt, que li causava plaer llegir-los, i m’escrivia mails de felicitació. Insisteixo que no és per presumir, és perquè a mi, sola a casa i confinada, les seves paraules també em causaven un efecte especial.

El Francesc era un gran amant del cine, com jo, i més d’una vegada vaig intentar arrossegar-lo al Verdi a una sessió matinal, aprofitant que un cuidador tenia cura dels seus pares, però no ho vaig aconseguir. Tot i així teníem llargues converses sobre cinema i jo li havia fet arribar l’enregistrament d’alguna de les sessions de cinefòrum que feia on line després que la pandèmia  suprimís els cursos presencials. Vaig intentar que s’hi apuntés, però em deia que no tenia temps.

El vaig anar a veure a casa seva per parlar de Proust, perquè m’havia dit que li interessava però que no n’havia llegit res. Li vaig portar un parell de llibres i li vaig transmetre la meva passió per l’escriptor.  S’estava recuperant de l’operació, em va dir que es trobava bé, que ja sortia al carrer i que esperava que de mica en mica estaria recuperat del tot. Malauradament les coses no van anar així. Sé, però, que li hauria agradat l’article que jo hauria escrit amb el títol d’Un bany d’autoestima. Perquè ell també s’estimava la ciutat i si hagués pogut veure tot allò que estava passant a Barcelona en el lapsus de tres o quatre dies, hauria quedat meravellat.

Barcelona va ser el centre del món durant uns dies, des de l’actuació de Bruce Springsteen, fins a la de la Filharmònica de Berlín a la Sagrada Família, passant per la visita de Barak Obama a Montserrat. Precisament Montserrat és una de les icones dels Amics del Sol. Quantes excursions no s’hi han fet, quantes escalades, quantes acampades! El simbolisme de Montserrat és molt ampli, no l’hem de limitar a la religió (els Amics del Sol són laics). A més, cal recordar el compromís que els abats de Montserrat van tenir amb la democràcia, i el seu paper durant la dictadura, allunyats com han estat de la jerarquia espanyola. I qui es pot resistir a la bellesa del massís, amb les seves formes capritxoses i úniques, batejades amb noms tan ocurrents com Cavall (carall) Bernat, La Mòmia, El Bisbe, La Prenyada, Cap de mort, El Camell...

Francesc, te n’has anat i no has volgut que ens acomiadéssim de tu. Era el teu desig, però que sàpigues que a tots ens hauria agradat trobar-nos per mostrar-te l’afecte que et teníem i, en el meu cas, agrair-te les bones estones que aquests últims anys he passat al teu costat. 

Descansa en pau.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...