DANS LE PORT D'AMSTERDAM...

 

No hi ha activitat més saludable que visitar una ciutat “rival” una setmana abans de les eleccions municipals. Sempre ens emmirallem amb les ciutats europees nord enllà, netes, nobles, cultes, riques, lliures, desvetllades i felices, i la nostra ens sembla pobra, bruta i dissortada. Però resulta que no ho és tant, i que les altres, per meravelloses que ens semblin, també tenen els seus problemes, i els seus alcaldes no són els reis del mambo.

Barcelona ha tingut una llarga campanya electoral, començada molt abans de la quinzena prèvia al 28 de maig, que des del meu punt de vista ha estat bastant bruta. Lamentablement, el tots contra un no és un programa de govern, és una actitud, i jo no voto actituds. Dels punts que s’han tocat n’agafaré dos per comparar-los amb aquesta ciutat nord enllà a què m’estic referint: Amsterdam. Són la mobilitat i la neteja.

Reconec que és absurd voler comparar la política de mobilitat de dues ciutats tan diferents des del punt de vista urbanístic: canals contra carrers, distribució concèntrica contra trama ortogonal, activitats econòmiques diferents, entorn i límits del municipi diferents... Per això dir que a Amsterdam tenen resolt el tema dels cotxes és fer trampes. Efectivament, a penes hi ha cotxes pels carrers, i no puc dir si és gràcies a la política de l’ajuntament o perquè no el necessiten per a res. En canvi, hi ha 847.000 bicicletes el 60% de les qual s’utilitza a diari. L’orografia de Barcelona i la d’Amsterdam tampoc no són comparables. Allà tot és pla; aquí tenim uns quants turons, però ens volen convèncer que la bicicleta és el vehicle del futur.

No pretenc en absolut iniciar una polèmica al voltant de l’ús de l’automòbil. Tots els partits polítics que es presenten a les eleccions estan a favor de reduir l’ús del vehicle privat, això no té discussió. Simplement em fa gràcia comentar la sensació que he tingut passejant pels carrers d’Amsterdam d’estar envaïda per les bicicletes. Com que és una ciutat bonica i segura, vas pel carrer sense preocupar-te de mirar per on camines, i et trobes que estàs ocupant la calçada o el carril bici sense adonar-te’n. Les bicicletes et venen de totes direccions, també els tricicles (bastant nombrosos) que porten un nen petit, o dos, a la cabina del davant. Mai t’esbronquen; frenen, s’esperen, o es desvien, o s’aturen, però res de crits. Per descomptat, no circulen per les voreres. Tot és molt civilitzat, però la veritat, més d’una vegada he estat a punt de ser atropellada. Només a punt, sense arribar al desastre.

Pensar que Barcelona es pot assemblar a Amsterdam en el tema de la mobilitat és somiar truites. Però no us penseu que aquella ciutat és una meravella de tranquil·litat en aquest sentit, no. Hi ha tal quantitat de gent pel carrer, autòctons i turistes, que els que van en bicicleta no tenen més remei que estar completament alerta si no volen causar algun problema greu. No és fins que t’allunyes dels carrers més cèntrics que veus el ciclistes més relaxats i et mors d’enveja, i voldries comprar-te un apartament d’aquests de preus prohibitius, en cases sense cortines a les finestres, a la riba d’un canal, amb plantetes i flors a la façana, però penses que l’endemà te n’has d’entornar a Barcelona i s’acaba l’alegria.

L’altre tema és el de la neteja i aquí he de dir que la senyora alcaldessa d’Amsterdam tampoc no ho té resolt del tot. Al barri vermell, una mena de parc temàtic que bull de turisme però també d’autòctons, hi passis a l’hora que hi passis hi ha de tot per terra dels carrers: deixalles, escombraries, trossos de mobles, plàstics, bosses de patates... A Barcelona es queixen que al Casc Antic hi ha brutícia, que no es té cura de la neteja, que no s’hi pot circular per la quantitat de turistes que hi ha i que es pixen pels racons... Ens va sorprendre a tots el fet de trobar brutícia per terra a la nit i al matí següent, però també ens va sorprendre que tots tinguéssim un record del barri vermell com d’una zona molt més reduïda que la que ocupa actualment. Tots hi havíem estat abans i ens va sorprendre la quantitat de vitrines que exhibien prostitutes, en recordàvem menys. La veritat és que n’hi ha un fotimer, estretes i enganxades les unes amb les altres, petits aparadors ocupats per unes noies que, la veritat, són bastant joves, bastant guapes, caucàsiques la majoria, i amb un aspecte força atractiu. Entre els aparadors i els coffeeshops una gentada immensa circulava amunt i avall, mentre les noies feien moviments suposadament eròtics per atraure la clientela cap a l’interior. De tant en tant, aconseguien algun client. 

Vaig treure’n una conclusió probablement equivocada, però era talment com si l’Ajuntament hagués organitzat aquell parc temàtic per a gaudi dels turistes. No m’imagino gens una alcaldessa de Barcelona (tampoc un alcalde) permetent una degradació de la dignitat femenina com aquella, o potser és que soc molt carca i resulta que afavorir o exhibir la prostitució és un signe de progressisme. M’ho hauré de fer mirar. En canvi, vaig trobar molt divertides les botigues de preservatius i altres estris d'utilització sexual, amb indicacions de per a quina de les parts del cos havien estat dissenyats.

Però bé, no vaig anar a Amsterdam a passar revista a la política municipal. Hi vaig anar a veure l’exposició que el Rijksmuseum ha organitzat sobre Vermeer, i si em descuido no em queda lloc per parlar-ne. No diré res que no se sàpiga d’un autor que té reconegudes unes trenta-set obres, vint-i-vuit de les quals es podien veure a l’exposició.

La primera que et trobes és la Vista de Delft, i ja et quedes extasiat mirant els múltiples detalls de la pintura, amb el sol il·luminant unes teulades de segon terme quan tota la resta de cases són a l’ombra, amb els reflexos sobre el canal, amb el pan de mur jaune que descriu Proust a la Recheche, quan l’escriptor Bergotte es lleva expressament per anar a admirar el quadre i la malaltia no li dona treva i mor seguidament. Hi havia molta gent davant de la pintura, de dimensions moderades, però de mica en mica vam poder anar-nos-hi acostant i em vaig estar l’estona que vaig voler observant els detalls i intentant retenir tanta bellesa. La resta de l’exposició està organitzada temàticament, segons les activitats de les protagonistes, gairebé sempre dones en gestos quotidians: escriure una carta, servir la llet, tocar un instrument, posar-se un collaret... Malgrat que les entrades estaven exhaurides fins a l’últim dia, no vam trobar aglomeracions que ens impedissin veure les obres amb detall, acostar-nos-hi, observar-les, fer-los fotografies... Va ser una gran tarda i un gran encert haver decidit fer aquest viatge.

Amsterdam és una petita gran ciutat, de dimensions abordables, de vida tranquil·la i de cultura extensa. Vam aprofitar per anar al museu Van Gogh, també amb entrades exhaurides, i vam poder assistir al Concertgebow que diuen que és una de les sales amb més bona sonoritat del món. Efectivament, l’orquestra va sonar potentíssima i la 7ª simfonia de Bruckner ens va deixar a tots molt satisfets, especialment als holandesos que omplien la sala i que es van posar drets immediatament en acabar, no al cap d’una estoneta, com fem aquí. A més, a la mitja part, a tots els bars que circumden la platea s’oferia una copa de vi o el que demanessis, gratuïtament. L’August i jo no vam perdre l’ocasió de tastar el vi blanc fresquet que ens van donar. La Gladys i la Carme van preferir aigua. Després vam tornar a l’hotel en tramvia, un gran invent per a ciutats planes: lleuger, ràpid, no contaminant... A veure què passarà amb el nostre!

Vam badar una mica a l’hora de buscar un restaurant per menjar un rijsttafel, perquè els horaris no ens anaven bé, però en canvi vam fer un àpat al Cafè de Jaren, amb vistes al canal i recordant, en el meu cas, la vegada anterior que hi havia anat amb el Marçal. Just el dia que feia vuit anys que ja no hi era. Va ser com un petit homenatge al seu record.

Passejar per Amsterdam, sobretot si fa un temps i una temperatura excel·lents, és una delícia. A més dels múltiples mercats de flors que et trobes per tot arreu, amb les seves tulipes, peònies, liliums i altres, pots gaudir dels efluvis dels que caminen davant teu fumant-se un porro. Vagis per on vagis hi ha algú que està fumant, generalment en grup, i encara que no vegis qui és en sents l’olor. Gratis. Fins i tot nosaltres ens vam asseure en un coffeeshop, fins que ens vam adonar d’on érem (perquè al voltant tothom fumava herba i no servien cafès) i vam canviar de vorera al cafè del davant.

Falten tres dies per a les eleccions. Quan llegiu això ja hauran tingut lloc i probablement ja sabreu els resultats. Només desitjo que pugueu celebrar-ho perquè us hagin semblat satisfactoris. Alguns a mi també m’ho semblaran. I encara que Amsterdam sigui una “rival” per a Barcelona, això no ens ha de preocupar. Barcelona és una gran ciutat, ni trista ni dissortada, i hem de lluitar perquè sigui neta, noble, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Us deixo amb la cançó de Jacques Brel, recordant les marins qui boivent et reboivent encore à la santé des putains d’Amsterdam... les que abans es trobaven prop del port i ara estan a les seves vitrinites per a gaudi de turistes i d’autòctons. Ja era així en temps de Brel?