REPENSANT EL SANT JORDI

 

Es veia venir. Aquest any Sant Jordi ho ha petat. Tots els mitjans de comunicació, premsa escrita, radio i televisió ja pronosticaven que seria un Sant Jordi excepcional. Dos anys de pandèmia, un any de tempestes devastadores que es van endur llibres, parades i tendals i, finalment, un any plàcid des del punt de vista meteorològic i tumultuós des del punt de vista emocional. Ganes de Sant Jordi!

Haig de dir que quan s’acosta aquest dia a mi se m’encongeix el cor i començo a pensar amb què el podré omplir per no sentir la tristesa que fa vuit anys que m’acompanya. Si no m’espavilo, em quedo a casa sola, o surto sola a voltar pels carrers, i això és la cosa més depriment que pots fer tal dia com aquest. Per això busco companyia, i la trobo. A quarts d’onze del matí ja tenia la rosa que el meu cavaller Jan em va oferir amb tot l’amor del món: és per a tu, àvia! Me l’hauria menjat, però tampoc era qüestió de deixar els seus pares sense el nen!

A partir d’aquí el dia va ser una bogeria. Per primera vegada havien instal·lat parades a Gran de Gràcia i la cercavila ja la podia començar pràcticament des de casa. Vaig anar a deixar la rosa perquè no se’m pansís durant el dia i vaig tornar a sortir. La superilla literària pensada per la Colau aquesta vegada no rebia cap crítica. Només calia veure la cara de satisfacció de tots els passejants que l’ocupaven. No havia vist mai un Sant Jordi amb tanta gent apilotonada. El Passeig de Gràcia és molt més ample que la Rambla de Catalunya, on altres anys s’hi havia acumulat molta gent, però tot i així no hi havia lloc per a tothom. Cues llarguíssimes per obtenir la signatura de l’autor o autora (moltíssimes autores) preferits, amb una clientela espectacularment jove, que duien a la mà el llibre novetat i tots els que tenien a la biblioteca per tal que els fossin signats. Espectacular. Vam preguntar a unes noies a qui estaven esperant i ens van mostrar el llibre que duien. Era d’una autora de la qual no havíem sentit parlar mai. Senyal que estem out! O que som velles.

De tant en tant, absolutament ofegades per la multitud, havíem de sortir del mig del merder per respirar una mica a les voreres, que també anaven plenes, a més dels turistes que s’ho miraven perplexos, amb les seves samarretes de tirants i imperi, perquè el dia era radiant i la calor, ben bona. Durant tot aquest periple fins a la Plaça Reial vaig poder observar que la barreja de gent que vol badar davant dels taulells i la que vol una signatura estava mal gestionada. Les cues eren tan llargues que no deixaven passar la gent o acostar-se als llibres, i crec que això és una de les coses que s’hauria de repensar: com gestionar els fluxos de gent per tal que tothom hi surti guanyant. Donat que el Passeig de Gràcia és tan ample, potser valdria la pena que les parades tinguessin dues cares, una per mostrar els llibres i comprar-los i una altra per a les signatures. D’aquesta manera hi hauria dos fluxos diferents que no s’interceptarien l’un a l’altre. És una idea.

Vaig voler arribar-me a la Plaça Reial, tot i que per Sant Jordi ja feia temps que no baixava a la Rambla, atreta per la informació que hi hauria una parada de la llibreria Lello d’Oporto, aquella que s’associa amb les pel·lícules de Harry Potter i que és una de les llibreries més maques que he vist mai. Hi venien una edició commemorativa dels 80 anys d’El petit Príncep, i com que a casa tenim una història molt entranyable relacionada amb aquest llibre, en vaig comprar un exemplar. En francès, naturalment. En català no el tenien.

Havia estat carretejant tot el matí els llibres que havia comprat per als meus nets grans amb la intenció que un d’ells me’l firmés un escriptor irlandès que seria a la parada de la Llibreria La Impossible a les quatre. Vaig enfilar Passeig de Gràcia amunt un altre cop i a les quatre menys cinc era davant de la cadira del senyor, darrere de quatre o cinc persones. El senyor en qüestió encara no havia arribat. Com que era irlandès, vaig estar practicant mentalment com li explicaria que la signatura era per als meus grandchildren que eren twins i que es deien Maia i Guim. Passaven els minuts i res de res. Era la primera vegada que se m’acudia demanar la signatura d’un autor per Sant Jordi, però com que quan vaig veure que venia a signar jo ja havia decidit regalar-los El noi del pijama de ratlles, em va semblar una bona idea portar-los el llibre amb la signatura de l’autor. M’havia comprat per a mi Quan el món es va trencar, una mena de seqüela de l’anterior, i també esperava que me’l firmés.

Quan ja passava mitja hora i l’autor no havia arribat -els nois de la parada no en sabien res, deien que era cosa de l’editorial- una noia espavilada de la cua va entrar a internet i va trobar que John Boyne no vindria a la diada de Sant Jordi. Ningú havia avisat, i ens vam quedar molt frustrats. Els meus nets es van quedar sense un must per a la seva biblioteca!

Aleshores, per consolar-me, me’n vaig anar uns metres més amunt a buscar el llibre de l’Andreu Claret, París érem nosaltres, un llibre sobre la guerra, l’exili i l’amor, com va escriure en una dedicatòria. Vam estar parlant una estona, em va dir que ell era a Alexandria quan va morir el Marçal, i va tenir paraules afectuoses.

De camí cap a casa, morta de cansament, encara em vaig tornar a trobar amb el meu cavaller Jan perquè li devia un llibre a sa germana. Estava derrotat, no sé si venia de vèncer el Drac o d’arrossegar-se per Barcelona igual que jo, però era evident que havíem d’anar tots a retiro , ja no donàvem més de si!

L’endemà els diaris n’anaven plens de l’èxit espectacular de la diada, amb augment de vendes i de gent, segurament perquè havia caigut en diumenge i ningú no treballava. Ens ho mereixíem, perquè darrerament no anem sobrats d’actes públics amb els quals ens sentim identificats tots els catalans. Com que hi ha eleccions d’aquí a dos dies, tots els polítics van venir a fer-se la foto a Barcelona. Jo em vaig topar literalment amb Collboni, Bolaños i el segurata que els acompanyava al mig del Passeig de Gràcia.  Gairebé li hauria pogut fer un petó a Bolaños de tan a prop que vaig tenir la seva galta! També havia aparegut per aquí Núñez Feijoo. Tothom va aparcar les seves diferències i els que venien del centre van trobar que els de la perifèria som collonuts.

Un altre Sant Jordi superat, un altre Sant Jordi reeixit, ens en podem alegrar. Pensem només com podríem millorar la fluïdesa de la multitud i no perdem la il·lusió per celebrar una diada que a mi, tot i la tristesa que m’acompanya des de fa un temps, em continua semblant el dia més emocionant de l’any.

Ceci n'est pas une rose