APOCALIPSI

 

Servidora no és apocalíptica. Una persona pragmàtica no pot ser apocalíptica, perquè sempre busca la manera més pràctica de sortir del pas. La tecnologia sempre m’ha causat un gran respecte perquè ni la domino ni l’entenc, però com que crec que ens hem d’adaptar als temps en lloc d’anar-hi a la contra, he intentat aprendre a fer-la servir i a utilitzar-la per al meu benefici. Benefici honest i lícit, per descomptat. Fins i tot en algun moment vaig intentar fer-me la llesta i parlar del metavers com si en sabés alguna cosa. Em vaig apuntar a un seminari de la UPF per a alumni (on la majoria devien tenir edat per a ser els meus nets), vaig anar a veure pel·lícules on tot passava en un  (o més d’un) món virtual, vaig assistir a experiències de realitat virtual a l’Ideal i al Caixafòrum, tot per estar al dia i que no em consideressin una ignorant.

Quan es va començar a parlar del ChatGPT i de la possibilitat que aquest robot suplantés la intel·ligència humana (com ja havia passat en alguns treballs escolars fins i tot de secundària), em vaig informar i vaig intentar jugar jo també a aquest joc. Vaig entrar a la plataforma i li vaig demanar una sèrie de coses. La meva idea era que si els resultats em satisfeien, li demanaria que escrivís un article per al blog sobre un tema d’actualitat, el penjaria i després advertiria que no l’havia fet jo sinó el ChatGPT. Però els resultats van ser bastant pobres i, a més a més, altra gent més espavilada que jo havia tingut la mateixa idea i l’havien dut a la pràctica amb molta més celeritat. Per exemple, Manuel Castells, demanant-li que fes un article sobre un tema que no recordo a la manera de Manuel Castells. El Chat el va crear i Castells el va publicar, advertint, però, de l’autoria.

Com que em va semblar que per aquest camí no aniria enlloc ho vaig deixar córrer, però no va passar gaire temps sense que les mateixes persones que havien defensat la Intel·ligència Artificial comencessin a alertar dels seus perills si no es controlava correctament. La possibilitat de crear no només falsos textos amb falses asseveracions sinó també imatges i tota mena de documents no veritables obria tal cúmul de possibilitats que el món se n’anés a la merda que començava a espantar de valent. Que els mateixos que l’havien creat ara alertessin dels seus perills em semblava un sarcasme difícil de pair. Però això és el que hi ha, i com que jo no hi puc fer res, doncs m’aguanto.

Ara bé, per a tot hi ha uns límits. Una servidora, com he dit abans, no és apocalíptica, sempre penso que hi haurà algú que hi posarà remei, algú amb seny (sigui català o no) que sabrà reconduir la situació. I del que més estava segura (ara ja no) és que si un no vol, la IA no l’ataca. És a dir, que si continuo llegint els diaris que llegeixo ara, dels quals, de moment em fio, i mirant la TV3 (de la qual no em fio però per altres raons), allò que m’expliquin serà la veritat, o almenys la mentida però elaborada per la intel·ligència humana, no per un robot. Això era així fins que ha deixat de ser-ho. Per què?

Cada vegada que encenc l’ordinador, després de posar la contrasenya amb surt una pàgina de Microsoft  Edge (que no és el meu navegador per defecte) que m’ofereix no sé què perquè no m’ho miro mai. Tanco la pestanya i me’n vaig al Chrome o allà on hagi d’anar. Per vet aquí que fa un parell de dies en lloc de la publicitat de sempre se’m fica pel mig un assistent d’intel·ligència artificial, un tal BING. I un missatge que em diu (en castellà) pregunta’m el que vulguis, t’ho resolc tot. Em quedo veient visions. Jo no vull res, vull que em deixin en pau. I tanco la pestanya. Però quan havien passat dos minuts se m’acut anar un altre cop a la pàgina i fer-li una pregunta. Vaig estar a punt de fer-li la mateixa pregunta que la meva filla Anaís li havia fet al ChatGPT durant una pràctica d’un curs que està fent. Li va preguntar qui era Marçal Tarragó i el Chat li va contestar que era un “músico, compositor y productor español conocido en el campo de la música electrónica y experimental (...) no tengo información sobre su relación con Anaís Tarragó però es posible que sean parientes.” Després de llegir això ella i la resta de la família ens petàvem de riure. Marçal Tarragó i la música electrònica és un oxímoron. Per això li vaig preguntar una altra cosa, bastant absurda, amb la idea de veure com se’n sortia. Allà va la pregunta: “Cómo puedo saber si soy una buena escritora?” Les respostes les teniu aquí:

No hay una respuesta única o definitiva a esta pregunta, ya que la calidad de la escritura depende de muchos factores y puede ser subjetiva. Sin embargo, hay algunas señales que pueden indicarte si vas por buen camino para ser una buena escritora o mejorar tu escritura. Algunas de ellas son:

I aquí va deixar anar algunes frases tòpiques que us estalvio perquè no crec que interessin ningú. Només copio la darrera perquè aquesta m’omple de satisfacció i em dona tots els ànims del món. Heus-la aquí:

Disfrutas escribiendo y te diviertes con ello. Por último, pero no menos importante, un buen escritor es aquel que disfruta escribiendo y que lo hace por placer, no por obligación o por presión. Escribir debe ser una actividad gratificante, creativa y divertida, que te permita expresarte, comunicarte y compartir tus historias con los demás.

Estas son solo algunas señales que pueden ayudarte a saber si eres una buena escritora o si puedes mejorar tu escritura. Pero recuerda que lo más importante es tener pasión por lo que haces y seguir practicando y aprendiendo cada día. 😊

En fi, que si de passió es tracta, la meva escriptura deu ser la repera perquè n’hi poso més que Shakespeare en els seus sonets. Però com he dit, no esperava una resposta brillant, simplement posava a prova aquesta intel·ligència, que no ha donat mostres de ser gaire llesta.

Tornant al tema de l’apocalipsi, no és si la IA és llesta o tonta el que em preocupa, sinó el fet que se m’ha colat a casa, al meu ordinador, a la pàgina d’inici sense que jo li hagi demanat, i fins aquí podíem arribar! Diu Harari en un article de The Economist reproduït per La Vanguardia i l’Ara que “la intel·ligència artificial ha adquirit capacitats notables per manipular i generar llenguatge, ja sigui amb paraules, sons o imatges. I, d’aquesta manera, ha piratejat el sistema operatiu de la nostra civilització”.

Ara jo estic tan espantada que ja em veig un dia arribant a casa i trobant-me al meu sofà un avatar de l’Elisenda, vestit amb el meu pijama, la meva bata i les meves sabatilles, prenent-se un te amb la meva tassa preferida i dient-me: ho sento, jo he arribat abans, ja te’n pots anar. I què faig jo? Com puc lluitar contra això? Li discuteixo que la real soc jo? Com es fa? Esborro el Microsoft Bing del meu ordinador? O aprofito l’avinentesa i li faig la pregunta del milió: com puc lluitar contra tu i vèncer?

Ja ho veieu, l’apocalipsi és a la cantonada i si no hi posem (hi posen) fre, la Terra sencera (i els humans amb ella) se n’anirà a rodar (en el sentit figurat, perquè en el senti estricte ja ho està fent!).

Doncs res, aquí ho teniu. Us agrairia que si es cola a casa vostra algun avatar creat per IA i us fa fora del sofà, m’aviséssiu. Podríem crear una cèl·lula de lluitadors contra la IA, un cèl·lula de blade runners que frenessin el viatge meteòric del món cap a l’apocalipsi. És una idea, i segur que no soc la primera que la tinc.

Tapís de l'Apocalipsi, s. XV. Castell d'Angers, França.