Passa al contingut principal

RUTES SEPTENTRIONALS: GROENLÀNDIA


Sorpresa! Segur que no us imaginàveu que parlaria de Groenlàndia! Aquesta vegada, però, ni la informació ni les fotos són fruit de la meva experiència, sinó del viatge que una amiga virteliana, la Rosa S., ha fet aquest estiu a un país que sembla irreal.

                             

Què millor que visitar un país de gel l'estiu més calorós dels últims anys? Navegant entre icebergs i balenes!


Els paisatges gelats, si a més saps que han estat retratats a la nit, quan el sol de mitjanit encara no s'ha post, tenen una bellesa extraordinària. Un diamant en brut, de milions de quirats!

                             

No havia vist mai un mar tan encalmat com aquest. Fins i tot les balenes estan tranquil·les. Les que jo havia vist al Canadà estaven una mica alterades i rebufaven que donava gust!


No sabem quant de temps duraran aquests paisatges, el que queda clar és que són una reserva no només d'aigua sinó de pau i tranquil·litat, un oasi que et fa pensar que al món encara hi ha llocs que sembla que hagin estat acabats de crear. Així deuria ser el Paradís, i no aquell hort ple de pomeres i altres arbres que segur que eren un camp abonat per als mosquits!


Si després de veure aquestes fotos no aneu a una agència de viatges a programar-vos l'estiu que ve, és que esteu desaprofitant una ocasió magnífica per tocar el cel amb la punta dels dits! Jo me n'hi vaig ara mateix!

© per a les fotos: Rosa Samaranch

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...