Passa al contingut principal

MÉS ENLLÀ DE L'UNIVERS

 

Cada vegada que m’acosto a l’ordinador per escriure alguna cosa i penjar-la al blog m’esforço per trobar un tema que al mateix temps que sigui interessant o curiós, també sigui alegre o divertit. I ja fa temps que no en trobo, perquè l’actualitat no dona treva i les coses són cada vegada més negres i sinistres. Si a sobre afegim que a Barcelona fa un mes que no veiem el sol, ja està tot dit.

He decidit, però, donar-me uns dies de descans de fer-me mala sang, coincidint amb les vacances de setmana santa, desconnectar del blog i de la realitat i fugir de Barcelona fins a nou avís. No m’enduré l’ordinador, no buscaré temes d’actualitat, deixaré la ment en blanc i que l’ocupin les coses senzilles. Però abans deixaré programats dos articles perquè apareguin els diumenges 10 i 17, així no perdo el contacte. Aquest serà el primer, i quan el llegiu jo ja hauré fugit més enllà de l’univers...

No és la primera vegada que parlo de la realitat virtual, aquella en la qual ens movem amb una personalitat fictícia per oblidar la nostra condició real. Avui voldria anar una mica més enllà perquè he descobert coses noves que encara m’han causat més vertigen.

Quan vaig saber que Mark Zuckerberg canviava el nom de Facebook pel de Meta em va cridar l’atenció i em vaig informar mínimament sobre això del metavers. Aleshores per a mi era un concepte nou, però en pocs mesos ha aparegut per tot arreu i cada dia hi ha al menys un moment en què sentim o llegim la parauleta. La possibilitat, no per llunyana menys real, de l’existència d‘una comunitat virtual, més enllà de la nostra vida quotidiana, dins de la qual ens puguem moure sense les servituds de les penes i defectes que arrosseguem (com a individus i com a col·lectivitat) ens fa real el somni de tenir una vida diferent, satisfactòria i plena, en la qual els nostres desitjos es fan realitat; però també pot ser una comunitat virtual en la qual tothom, no només nosaltres, sigui feliç. Una comunitat en la qual no existeixi la guerra ni la misèria, ni els desastres naturals ni els accidents, una comunitat tranquil·la, com un claustre matern.

Quan parlava de vertigen em referia a tot el que vaig aprendre en un webinar de la UPF adreçat als alumni (segurament tots tenien al menys quaranta o cinquanta anys menys que jo) que es titulava  Metavers, una nova realitat. Començaré per la conclusió: res del que allà es va explicar ho veuré jo, però sí la resta de participants. Amb aquesta premissa podria dir: aneu a pastar fang, si tampoc no ho veuré, no m’interessa. Però no va ser així.

No faré un resum de la informació perquè no és l’objectiu d’aquest article, però sí que m’agradaria ser capaç de transmetre l’angoixa i el vertigen que em va causar saber tot el que ja està en marxa en el camp de la virtualitat. I sobre tot, tot el que està venint.

Per a mi metavers i realitat virtual eren el mateix, només que em pensava que el metavers era la realitat virtual més desenvolupada, aquell món on podríem instal·lar-nos mitjançant una tecnologia encara incipient i que ens permetria fugir de nosaltres mateixos. Una visió molt fantasiosa, la veritat, com de sèrie de Netflix o d’HBO. El primer que vaig aprendre és que no hem de confondre metavers amb entorn virtual col·laboratiu. Això últim ja ho tenim. El metavers és l’evolució de l’internet que coneixem avui i per a la qual, segons l’empresa Intel, es necessitarà una capacitat de computació mil cops superior a l’actual. Serà una realitat digital paral·lela, un espai comú a tothom, la manera com interactuarem amb les tecnologies, TOTS, DES DE TOT ARREU, EN TOTS ELS ÀMBITS!

Si ara ja ens sentim controlats per uns poders als quals no tenim accés ni podem fer reclamacions, què passarà quan les dades de tothom estiguin totes interconnectades? Això no produeix vertigen? No dona la sensació que anem de cap a l’abisme? Doncs resulta que no, perquè el concepte clau del metavers (que encara no funciona del tot, evidentment, però funcionarà) és la descentralització mitjançant la tecnologia blockchain, que si no ho he entès malament, és una manera de distribuir el control sobre les transaccions sense que ningú en tingui el control únic. La tecnologia blockchain protegeix els usuaris i les seves dades no són visibles. Tots aquests conceptes van lligats a les criptomonedes, al bitcoin i a les transaccions virtuals d’actius fungibles i no fungibles, i no penso dir res més perquè ja estic completament perduda en el tema econòmic.

Al webinar de la UPF ens van donar un exemple d’una cadena de supermercats americans, Walmart, que ja té un entorn virtual al qual tu pots entrar com si entressis físicament a l’establiment, passejar-te pels passadissos, agafar un producte, llegir l’etiqueta, etc. El que no sé i no em vaig atrevir a preguntar és si després rebràs via repartiment ordinari els cereals que hagis comprat, o també seran virtuals i només te’ls podràs menjar al metavers. Un titular d’elEconomista.es del 28 de gener deia: “Walmart marca el camino del metaverso a los hipermercados: venderá NFT (NonFungibleTokens) y tendrá su propia criptomoneda”.

També ens van dir que hi ha gent que compra coses al metavers, i que D&G, productors d’articles de moda, havien venut per valor de 600 milions de dòlars uns articles per usar només al metavers. O algú que s’havia comprat per 10.000$ un terreny al metavers. Això que ara sembla propi d’imbècils serà el que es donarà en un futur, en el qual s’hauran creat llocs de treballs virtuals i que s’haurà dotat d’un marc legal per regular-ho. Hi haurà transaccions econòmiques, s’asseguraran els drets i la seguretat dels usuaris i la Intel·ligència Artificial hi tindrà un lloc destacat. És evident que jo ja no hi soc a temps, però ja no sé si qualificar-ho de fascinant o d’esfereïdor.

Com deia al començament, la meva idea del metavers era la idea romàntica d’una altra realitat en la qual seríem feliços, però resulta que tampoc anirà ben bé així. Es veu que serà una extensió, no un substitut de la nostra realitat. Un cop acceptada la idea que aquest metavers serà possible d’aquí a uns anys, que jo no veuré, el primer que se m’acudeix és: què passa quan desconnectes del metavers i tornes a la realitat de debò.


 Amb aquesta incògnita me’n vaig anar a veure una pel·lícula que havia de ser la plasmació d‘aquesta tecnologia per l’acció d’una nena que entrava a la comunitat virtual U (pronunciat com you) per fugir de la tristesa de la seva vida després de la pèrdua de la mare, i es creava un avatar, un digital twin, amb el qual triomfava com a cantant i era admirada per tots els milions d’usuaris que compartien el mateix entorn virtual. Es tracta de la pel·lícula japonesa d’animació Belle, amb referències directes a la Bella i la Bèstia, ja que dins d’aquell entorn viurà unes aventures semblants a les del conte clàssic.

Volia veure com resolien el que a mi em semblava la gran incògnita de la dualitat virtual/real: què passa quan després d’haver experimentat la felicitat a l’entorn virtual t’has de treure les ulleres, o els auriculars o els xips que siguin i tornar a tocar de peus a terra? Es pot suportar? Et tires daltabaix? Pots fugir-hi tantes vegades com vulguis igual que et podies xutar tants viatges com volguessis (fins a l’autodestrucció total, naturalment...).

Doncs bé, la pel·lícula té la seva pròpia dosi de moral i per tal de no enganyar-nos fent-nos creure que el súmmum de la felicitat és crear-nos un avatar i passejar-lo pel metavers, la tesi és que la fortalesa, l’esperit de lluita, la compassió i la solidaritat que hem demostrat en l’entorn virtual els podem exercir també en la nostra vida quotidiana, amb el mateix èxit, i n’obtindrem la mateixa compensació.

Crec que ja he rebut totes les dosis d’informació sobre el metavers que soc capaç d’assimilar fins a la resta de la meva vida. Juro no tornar a donar la tabarra sobre la necessitat de fugir de la nostra realitat (en aquests moments molt més dramàtica la col·lectiva que la personal), però sí que recomano que us informeu sobre les següents no sé com dir-n’hi (Plataformes? Metaversos? App?) per veure la quantitat de coses rares que es poden fer gràcies a les tecnologies que s’estan desenvolupant. Poseu el nom al google i us sortiran sorpreses. Decentraland (per comprar terrenys virtuals); Fortnite (per jugar a batalletes i altres); Recroom (per jugar amb gent de tot el món); Grand Theft Auto (videojoc per comprar, vendre o robar cotxes). Catvers (espai virtual de referència per a la societat catalana). I així successivament.

És probable que els més joves que em llegiu conegueu ja els videojocs immersius i això que explico no us faci ni fred ni calor. Jo, les úniques experiències immersives que he tingut han sigut en exposicions d’art (Klimt, Van Gogh...) i en certa manera el cinema en 3D, on em semblava que era dins del mar i els peixos em podien mossegar. Per això em sembla tan fascinant tot el que veurem els anys a venir, millor dit, tot el que es veurà. Ara em queda una última pregunta: els nens que encara no han nascut, que quan ho facin ja tindran el metavers molt desenvolupat, ¿tindran la capacitat d’emocionar-se amb una posta de sol, amb un mar enfurismat, amb l’esclat de la primavera o amb el vol de les cigonyes? Algú es preocuparà de mantenir i alimentar les emocions a través de petites coses insignificants? O serem com robots i ens hauran d’incrustar les emocions com incrustaven els records als androides de Blade Runner?

Acabo aquí perquè sembla que estigui fent testament, i total, només seran uns dies de vacances. Aquest primer diumenge és diumenge de Rams i el proper serà de Pasqua. A veure si quan torno tinc temes alegres per tractar. Posaré una espelmeta a les autoritats celestials competents, tant de bo em concedeixin el desig. Amén.

P.S. No us perdeu l'exposició del Palau Robert "Nova pantalla. El videojoc a Catalunya". Hi trobareu instal·lacions immersives, continguts interactius i jocs, adreçats tant al públic expert com al més ignorant, amb un esperit divulgatiu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...