TOTS ELS COLORS DEL VERD

 

Diuen que el verd és el color de l’esperança, i que l’esperança és l’últim que es perd. No estem vivint uns temps que ens permetin tenir-ne d’esperança, però tot i així no defallim.

Fa dos anys, més o menys per aquesta època, teníem l’esperança que la pandèmia durés poc i que ben aviat poguéssim tornar a la vida normal. Però no va ser així. Ens vam haver de conformar a fer renovació d’esperances cada pocs mesos: esperem que per Nadal, esperem que amb les vacunacions, esperem que després de l’estiu... tot era anar esperant que d’una vegada s’acabés el malson. I al final sembla ser que, pel que fa a la pandèmia, ho podem donar gairebé per superat. I la constatació que això ha estat així és que els quinze dies que m’he agafat de vacances per desconnectar han funcionat com una mena de bàlsam. Tenir la sensació que fas el que tens planejat, allà on has decidit anar i sense cap mena de restricció, amb la mateixa gent que aquests dos últims anys hauries volgut trobar-te i no va ser possible, i fent les activitats que ja són tradicionals durant les vacances de setmana santa, és el que proporciona aquest estat de placidesa, de reconciliació amb el món mundial.

Ja era tradició des de fa temps anar a Menorca per Pasqua i combinar les excursions, les visites talaiòtiques, els banys de mar en aigües superfresquetes i... la gastronomia especial del divendres sant. Per si algú no se’n recorda, podeu buscar un dels primers articles del blog que es deia Enyor de Menorca en divendres sant. Parlava dels dinars de promiscuació que feia anys que celebràvem just quan l’Església manava fer dejuni i abstinència. El primer any de pandèmia aquest dinar el vam fer per zoom, cadascú a casa seva i brindant amb la pantalleta! El segon, cadascú pel seu compte però sense poder viatjar a l’illa. L’estiu encara va ser una mica estrany, no acabava d’arribar la normalitat. Però aquesta setmana santa ens hem sentit lliures i feliços tornant-nos a trobar i gaudint de les meravelles menorquines.

Menorca a la primavera és un esclat de verd i de flors. Les persones que només la coneixen a l’estiu no és poden imaginar l’aspecte dels camps, dels turons, dels marges, plens de flors salvatges però també de les que broten dels conreus. No en sé el nom de cap, però si mireu les fotos amb detall potser en reconeixereu alguna.

Les visites talaiòtiques aquest any han consistit en anar al jaciment de Son Catlar, on vam descobrir (al menys jo) una muralla que encercla el recinte i que no coneixia ni sabia que existís. Crec que és la més gran que hi ha a Menorca i tot i que els talaiots estan en bastant mal estat, es pot tenir una idea bastant clara de com era el poblat.

Una altra de les activitats obligades de la primavera és fer algun tram del camí de cavalls. A l’estiu fa massa calor, i si no és que fa un dia rúfol o amb molta tramuntana, no acostumem a fer-lo. Però a l’abril és una època ideal. Combinar els trams més d’interior amb els que van arran de mar dona una visió del territori molt complerta. Trobes llocs (masies) amagats entre els turons, casetes de pescadors mig desfetes, platges salvatges i d’altres de més ben arreglades, i al final, si has caminat bastant, t’has cansat, estàs acalorat i fa sol, et llences a l’aigua sense pensar-t’hi, com hem fet a cala Mica, a Mongofre i a la cala del Pilar. Ara, això sí, només les valentes ens hem banyat. El homos es van rajar!

No ha faltat tampoc la part gastronòmica: el dinar de divendres sant, un èxit! Les formatjades de l’Adrià, les albergínies del Maurici, el corder del Biel, excel·lent! I la tortada que no falti, la de floretti i la de “yema”, per posar sucre a la vena! Tot regat amb bons vins i cava a discreció (és un dir). També va resultar boníssim l’arròs d’ortigues de mar que ens vam col·locar entre cap i coll després d’una excursió per les salines i el Port d’Addaia.

Tot això anava passant mentre probablement a la televisió explicaven desgràcies. No n’he seguit ni una. Ni he mirat la tele ni a penes he llegit diaris. El diari local, sí, per descomptat, per estar assabentada de les disputes del Consell Insular i de la nova Llei de Reserva de la Biosfera (que al final sembla que votaran dilluns 25). Aquest rebuig de l’actualitat no podrà durar gaire perquè diumenge 24 hi ha la segona volta de les eleccions franceses i no estem per bromes. Servidora, que com sabeu la majoria soc una gran afrancesada, no es pot imaginar una victòria de la senyora Le Pen, però tot i així, només de veure el percentatge que va treure a la primera volta ja em sembla prou greu com per pensar que França ja no és el que era i de moment està lluny de ser un model dels valors republicans. Diumenge 24, a l’hora del recompte, ja hauré penjat aquest article al blog i espero que el resultat no m’obligui a penjar un altre article l’endemà cridant a les masses a establir un cordó sanitari al voltant de la Presidenta Madame Le Pen. Si és així, em faig l’harakiri, em tiro pel balcó, em bec una ampolla de Kh7 o renego dels votants francesos per sempre més.

En fi, que no voldria que el resultat de les eleccions franceses entelés la imatge de felicitat que volia transmetre amb aquesta modesta crònica d’unes vacances de primavera a Menorca. Tots els colors del verd, de les plantes, dels arbres i de les esperances s’han donat cita a l’illa aquest mes d’abril. Hem de procurar que no siguin decebudes, hem de procurar que aquesta alegria que hem recuperat no ens l’amargui una realitat tossuda.