Salta al contingut principal

TOTS ELS COLORS DEL VERD

 

Diuen que el verd és el color de l’esperança, i que l’esperança és l’últim que es perd. No estem vivint uns temps que ens permetin tenir-ne d’esperança, però tot i així no defallim.

Fa dos anys, més o menys per aquesta època, teníem l’esperança que la pandèmia durés poc i que ben aviat poguéssim tornar a la vida normal. Però no va ser així. Ens vam haver de conformar a fer renovació d’esperances cada pocs mesos: esperem que per Nadal, esperem que amb les vacunacions, esperem que després de l’estiu... tot era anar esperant que d’una vegada s’acabés el malson. I al final sembla ser que, pel que fa a la pandèmia, ho podem donar gairebé per superat. I la constatació que això ha estat així és que els quinze dies que m’he agafat de vacances per desconnectar han funcionat com una mena de bàlsam. Tenir la sensació que fas el que tens planejat, allà on has decidit anar i sense cap mena de restricció, amb la mateixa gent que aquests dos últims anys hauries volgut trobar-te i no va ser possible, i fent les activitats que ja són tradicionals durant les vacances de setmana santa, és el que proporciona aquest estat de placidesa, de reconciliació amb el món mundial.

Ja era tradició des de fa temps anar a Menorca per Pasqua i combinar les excursions, les visites talaiòtiques, els banys de mar en aigües superfresquetes i... la gastronomia especial del divendres sant. Per si algú no se’n recorda, podeu buscar un dels primers articles del blog que es deia Enyor de Menorca en divendres sant. Parlava dels dinars de promiscuació que feia anys que celebràvem just quan l’Església manava fer dejuni i abstinència. El primer any de pandèmia aquest dinar el vam fer per zoom, cadascú a casa seva i brindant amb la pantalleta! El segon, cadascú pel seu compte però sense poder viatjar a l’illa. L’estiu encara va ser una mica estrany, no acabava d’arribar la normalitat. Però aquesta setmana santa ens hem sentit lliures i feliços tornant-nos a trobar i gaudint de les meravelles menorquines.

Menorca a la primavera és un esclat de verd i de flors. Les persones que només la coneixen a l’estiu no és poden imaginar l’aspecte dels camps, dels turons, dels marges, plens de flors salvatges però també de les que broten dels conreus. No en sé el nom de cap, però si mireu les fotos amb detall potser en reconeixereu alguna.

Les visites talaiòtiques aquest any han consistit en anar al jaciment de Son Catlar, on vam descobrir (al menys jo) una muralla que encercla el recinte i que no coneixia ni sabia que existís. Crec que és la més gran que hi ha a Menorca i tot i que els talaiots estan en bastant mal estat, es pot tenir una idea bastant clara de com era el poblat.

Una altra de les activitats obligades de la primavera és fer algun tram del camí de cavalls. A l’estiu fa massa calor, i si no és que fa un dia rúfol o amb molta tramuntana, no acostumem a fer-lo. Però a l’abril és una època ideal. Combinar els trams més d’interior amb els que van arran de mar dona una visió del territori molt complerta. Trobes llocs (masies) amagats entre els turons, casetes de pescadors mig desfetes, platges salvatges i d’altres de més ben arreglades, i al final, si has caminat bastant, t’has cansat, estàs acalorat i fa sol, et llences a l’aigua sense pensar-t’hi, com hem fet a cala Mica, a Mongofre i a la cala del Pilar. Ara, això sí, només les valentes ens hem banyat. El homos es van rajar!

No ha faltat tampoc la part gastronòmica: el dinar de divendres sant, un èxit! Les formatjades de l’Adrià, les albergínies del Maurici, el corder del Biel, excel·lent! I la tortada que no falti, la de floretti i la de “yema”, per posar sucre a la vena! Tot regat amb bons vins i cava a discreció (és un dir). També va resultar boníssim l’arròs d’ortigues de mar que ens vam col·locar entre cap i coll després d’una excursió per les salines i el Port d’Addaia.

Tot això anava passant mentre probablement a la televisió explicaven desgràcies. No n’he seguit ni una. Ni he mirat la tele ni a penes he llegit diaris. El diari local, sí, per descomptat, per estar assabentada de les disputes del Consell Insular i de la nova Llei de Reserva de la Biosfera (que al final sembla que votaran dilluns 25). Aquest rebuig de l’actualitat no podrà durar gaire perquè diumenge 24 hi ha la segona volta de les eleccions franceses i no estem per bromes. Servidora, que com sabeu la majoria soc una gran afrancesada, no es pot imaginar una victòria de la senyora Le Pen, però tot i així, només de veure el percentatge que va treure a la primera volta ja em sembla prou greu com per pensar que França ja no és el que era i de moment està lluny de ser un model dels valors republicans. Diumenge 24, a l’hora del recompte, ja hauré penjat aquest article al blog i espero que el resultat no m’obligui a penjar un altre article l’endemà cridant a les masses a establir un cordó sanitari al voltant de la Presidenta Madame Le Pen. Si és així, em faig l’harakiri, em tiro pel balcó, em bec una ampolla de Kh7 o renego dels votants francesos per sempre més.

En fi, que no voldria que el resultat de les eleccions franceses entelés la imatge de felicitat que volia transmetre amb aquesta modesta crònica d’unes vacances de primavera a Menorca. Tots els colors del verd, de les plantes, dels arbres i de les esperances s’han donat cita a l’illa aquest mes d’abril. Hem de procurar que no siguin decebudes, hem de procurar que aquesta alegria que hem recuperat no ens l’amargui una realitat tossuda.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...