ELS OBLITS PENDENTS

 

“L’oblit és un potent instrument d’adaptació a la realitat perquè destrueix a poc a poc en nosaltres el passat supervivent que està en constant contradicció amb ella”. Marcel Proust

La setmana passada vaig dir que m’oblidaria del Sàhara Occidental i del cop de porta que el Govern espanyol ha donat a las aspiracions del poble sahrauí. Molt bé, doncs no he pogut perquè cada dia han sortit al diari articles i opinions comentant el canvi de posició d’Espanya respecte al tema, encara que Rodríguez Zapatero s’esforci per dir que no hi ha canvi.

Tothom coneix la meva tendència al pragmatisme i, per tant, hauria de semblar-me bé que facin renunciar per força el poble sahrauí al referèndum que la mateixa ONU havia acordat com a primer pas per a una solució pacífica. Aquest acord de les Nacions Unides, acceptat per Espanya, ja feia anys que estava sobre la taula i ningú no es preocupava per dur-lo a la pràctica. Mentrestant els sahrauís es consumeixen als campaments de Tindouf, esperant que algú convoqui d’una vegada el famós referèndum i ells es puguin expressar. Un referèndum d’autodeterminació que, en aquest cas, no hi havia cap dubte que constava de totes les característiques acceptades internacionalment per a les excolònies. Però igual que no s’ha convocat fins ara també poden passar vint anys més sense ser convocat. Per això sembla més pragmàtic doblegar-se als desitjos del Marroc, que ens està tocant allò que no sona amb les amenaces (i compliment) d’enviar migrants en massa  a les costes de Ceuta i Melilla.

Però el pragmatisme també té uns límits i, en aquest cas, em sembla francament lamentable el que ha passat. No tinc clar quin futur hauria pogut tenir un país com el Sàhara Occidental després d’un referèndum en què hagués guanyat l’opció independència; si hauria tingut recursos econòmics i humans per gestionar-se amb èxit o si hauria caigut sota la tutela d’Algèria o d’altres països del seu entorn. Però el referèndum era un acord de les Nacions Unides i una servidora, amb total ingenuïtat, encara creu en les institucions. A partir d’ara podem fer botifarra a qualsevol acord que es prengui perquè, com passa amb tots els que s’han pres sobre Israel, ens els passem per l’arc del triomf. Procuraré oblidar-me del Sàhara i d’altres problemes semblants, però em quedarà ben al fons del record la idea que puc engegar a fer punyetes qualsevol compromís polític, encara que només sigui emocionalment.

Dit això, passo a uns altres oblits completament diferents. S’acaben els laments i encara que segurament el que explicaré no tindrà cap interès en general, a mi m’ha resultat una experiència agradable. Es tracta de la recuperació d’uns records que tenia oblidats tot i que en un moment de la meva vida (al final de la carrera) van ocupar un lloc important.

El Teatre Lliure va programar set sessions sobre l’obra de Proust A la recherche du temps perdu, una per a cada volum. Són lectures de l’obra sobre fragments escollits fetes per dos actors i dues actrius que prenen la paraula alternativament en nom del narrador. Quan estava acabant la carrera vaig fer un curs monogràfic sobre aquesta obra i ens vam passar 5 mesos desgranant la novel·la i analitzant els personatges, buscant el seu equivalent en la societat parisenca del Faubourg Saint Germain i estudiant els motius del comportament gelós del narrador, provocador de l’Albertine, degenerat del baró de Charlus, etc.

La primera de les funcions, Pel camí de Swan, va tenir en mi el mateix efecte que la famosa magdalena sucada a la tisana de la seva tia Léonie. Però el curiós és que no va ser ni l’olor ni el gust com tantes altres vegades m’havien fet recuperar els records, sinó les frases interminables del narrador, els noms de Combray, Méséglise, Balbec, Guermantes... Tornar a sentir els noms dels personatges que havia oblidat, com el músic Vinteuil, el doctor Cottard, el jove Saint-Loup i la seva història amb la Rachel... Tot aquest món se’m va fer present de cop i volta i amb ell, igual que les setmanes posteriors (encara no s’ha acabat), vaig tornar a la meva època d’estudiant.

L’últim any de carrera jo ja vivia en parella. Em guanyava la vida fent traduccions i anava a classe amb molta aplicació perquè ja duia dos anys de retard i havia d’acabar fos com fos. L’assignatura sobre Proust (el que aleshores en deien un curs C) era com un seminari, amb pocs alumnes. Al final, per aprovar, havíem de fer un treball sobre un personatge de la nostra elecció. Per poder-lo fer havíem d’acabar la novel·la i jo, al juny, encara no l’havia acabat. Ho vaig deixar per al setembre i aquell estiu me’l vaig passar llegint la Recherche a la platja, al llit, i a tots els llocs on podia arreplegar una estona per avançar.

La meva devoció per Proust va ser tan gran que la vaig contagiar al Marçal i ell anava llegint darrere meu els volums en la col·lecció Livre de poche que jo anava acabant. Tot va acabar bé al setembre, i va deixar-me un record molt agradable del meu últim any a la universitat. Però els records s’esborren amb el temps i tot i que l’essència de la Recherche l’he mantingut present, els ambients i alguns personatges els havia oblidat. Gràcies al Teatre Lliure els he recuperat, i espero continuar amb les funcions que encara queden fins a completar el cicle amb El temps retrobat. Puc dir sense semblar pretensiosa que l’efecte magdalena del primer volum es completarà amb l’efecte llamborda de l’últim. Perquè en realitat, el que va fer que el narrador rememorés tot el seu passat va ser el trepitjar unes llambordes irregulars en arribar a l’Hotel dels Guermantes. Aquella sensació el va dur a recordar les llambordes irregulars de la plaça de Sant Marc, i a partir d’aquí el narrador intenta dilucidar la naturalesa del plaer que li proporciona aquesta reminiscència tàctil. La memòria involuntària del narrador el porta a voler crear la seva obra, a prendre la decisió de convertir-se en escriptor, i això ens porta al primer volum a la recerca del temps perdut.

Ja ho sabeu, doncs. Ni recordar ni oblidar ho podem fer a voluntat, però que de sobte emergeixin uns records entranyables dona una gran satisfacció.