Passa al contingut principal

TRIOMFADORS I PERDEDORS

 

Al cine com a la literatura, els personatges triomfadors només tenen interès si al final acaben caient a l’abisme del fracàs. Aquesta és la meva opinió. Els perdedors, en canvi, es van apoderant de l’espectador, o del lector, i cada vegada hi empatitzem més.

A mi les pel·lícules de triomfadors no m’agraden gens perquè encara que les vulguin fer servir d’exemple per encoratjar la gent a superar-se, les trobo falses i enganyoses, alienants i desorientadores: la vida real no és mai com el que es mostra allà.

Una de les pel·lícules que més em va irritar va ser Carros de fuego (ara m’acabo de guanyar l’odi etern de bastanta gent). Com que a mi l’esport no m’interessa i la competició encara menys, veure aquells paios corrent amb una música sofisticada de fons més aviat em produïa rebuig que admiració. Va ser una pel·lícula molt admirada i aclamada, o sigui que estic en minoria sobre el tema.

Hi ha moltíssimes pel·lícules que tracten de persones que gràcies al seu esforç personal aconsegueixen èxits inimaginables, tant esportius com professionals. Ja sé que sense l’esforç no s’aconsegueix res i que és un valor que s’ha de cultivar; el que no veig tan clar és que l’objectiu hagi de ser el que coneixem normalment com a triomf. Perquè també considerem un triomfador el que s’ha fet milionari, el que té una casa de cine o el que guanya un Òscar a Hollywood, encara que després, personalment, sigui un merda.

En canvi, des del punt de vista de l’espectador normal, entre els quals em compto, el perdedor genera una empatia, unes ganes de protegir-lo, d’ajudar-lo, d’anar contra aquells que li impedeixen tirar endavant (en amors, en feines, en projectes) que fa que els considerem més humans, més semblants a nosaltres i per aquest motiu ens tranquil·litzen.

Hi ha tantes pel·lícules de perdedors com de triomfadors, suposo, no les he comptat. N’hi ha una, que té múltiples versions, en què es donen els dos casos al mateix temps. A star is born (Ha nacido una estrella). Mentre un dels personatges (el femení) s’enfila cap a l’èxit, l’altre (el masculí) veu declinar la seva estrella fins a enfonsar-se en l’abisme de l’autodestrucció. Per cert, l’última versió de 2018, dirigida per Bradley Cooper amb ell mateix y Lady Gaga, em va semblar esplèndida.

En el mateix camp de la música hi ha una altra pel·lícula de perdedors que m’emociona especialment: Inside Llewyn Davies, dels germans Coen (2013). Ens explica les dificultats d’un cantant per aconseguir l’èxit, que no aconseguirà (ni el professional ni el sentimental), amb un contrapunt sarcàstic i és que paral·lelament, un altre cantant sí que l’aconseguirà: Bob Dylan. Què té un que li falti a l’altre per triomfar o fracassar? La música és fantàstica, es pot trobar a Spotify. I el tal Llewyn Davies, interpretat per un estupendo Oscar Isaac, te l’enduries a casa i li diries: canta per a mi fins al dia del judici.

Si hi ha un cineasta que sap treure dels perdedors un partit extraordinari és Billy Wilder. Perquè els seus personatges són perdedors en un món de triomfadors immorals que no ens mereixen cap admiració. El pobre C.C. Baxter (Jack Lemon) d’ El apartamento, a qui els seus superiors es rifen constantment amb la promesa d’un ascens a canvi d’utilitzar el seu piset per portar-hi les amants, deixa de ser un perdedor el dia que la seva dignitat el fa enfrontar-se a tots ells, i especialment al director de la companyia. S’hi juga la seva dignitat, però sobretot la de la senyoreta Kubelik. El moment en què torna la clau dels lavabos dels directius, renunciant a un estatus a canvi de recuperar la dignitat, és memorable. Tothom el considerarà un perdedor, però per a nosaltres és un gran triomfador.

Una altra pel·lícula esplèndida que he vist recentment sobre aquest tema és Illusions perdues (Xavier Giannoli, 2021), basada en la novel·la de Balzac. Un jove de províncies que vol triomfar a París com a periodista en un moment en què l’èxit i el fracàs es compra i es ven al millor preu. Enganyat per uns i altres, buscant desesperadament l’èxit sense aconseguir-lo, haurà de tornar-se’n al poble havent-ho perdut tot.

Per què se m’ha acudit avui parlar d’aquest tema? M’hi va fer pensar una diàleg que vaig sentir fa pocs dies veient una pel·lícula xinesa  de Taiwan, Yi Yi (Edward Yang, 2000) en què parlaven sobre el cine i la realitat. Tothom sap que el cine m’apassiona però que soc prou racional per saber distingir la realitat de la ficció. I el tema dels perdedors és un tema sobre el que ja fa temps que reflexiono: en realitat, a la nostra vida real, no volem un perdedor al nostre costat. Està bé per al cine, però no per a casa nostra. El diàleg anava més o menys així:

Noi: El cine es como la vida, por eso nos gusta tanto.

Noia: Es mejor quedarse en casa y vivir la vida.

Noi: Desde que se inventó el cine vivimos tres veces más. El cine nos da el doble de lo que sacamos de la vida. Mira el asesinato. Nunca hemos matado a nadie, pero todos sabemos lo que es matar, gracias a las películas.

Noia: Si la vida es tan horrible, ¿para qué vivir? 

Doncs això, amb el cine fugim de la vida i ens enfilem en un món de fantasia on els perdedors se’ns mostren atractius i els triomfadors repugnants. Després, sortim de la sala, caminem pel carrer cap a casa, tornem a la nostra rutina i l’endemà, el que ens mola de debò és rebre els elogis i els comentaris positius dels nostres familiars, dels nostres col·legues, dels nostres caps i si pot ser, sortir a la primera pàgina del diari perquè hem triomfat en allò que semblava tan difícil. I bé, què hi podem fer? Els humans som així!

Us deixo dos moments musicals que m’agraden. Hang me oh hang me, de la pel·lícula Inside Llewyn Davies, cantada per Oscar Isaak. I Shallow, de la pel·lícula A star is born, amb Bradley Cooper i Lady Gaga. Espero que us agradin.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...