Passa al contingut principal

RIQUES I FAMOSES Escapada a l'Empordanet

 

El cinema ens ha brindat moltes vegades històries d’amics que es retroben molts anys després que els seus camins s’haguessin separat. A vegades són històries tristes, a vegades alegres, però sempre hi ha l’al·licient, al menys per a l’espectador, de descobrir què els haurà passat a tots aquells personatges que un dia van ser joves i es volien menjar el món. La pel·lícula de Georges Cukor Ricas y famosas és la que em ve a la memòria per batejar el grup d’amigues que, cansades de la pandèmia i el confinament, ens hem retrobat per fer una escapada a l’Empordanet.

Crec que ja n’he parlat altres vegades, una d’elles per lamentar la mort d’una de nosaltres. Però avui recupero el grup amb el nom de Riques i Famoses. No som ni riques ni famoses en el sentit en què ho entén la gent. Diners, fama, renom, publicitat, tot això no és el que ens caracteritza. Som les Virtelianes, les 10 noies (avui 9) que allà pel 1963 vam acabar el batxillerat i no ens vam tornar a veure fins al 2016. Algunes ens havíem vist per Barcelona de manera casual, al gimnàs, al mercat, al Liceu... Però no estàvem al corrent de les vides respectives.

Els més de 50 anys que ens separaven del batxillerat s’havien anat omplint d’anècdotes de totes menes: les carreres, les diverses professions, les feines, els marits, els fills, els nets... Cada una a la seva manera, i no com a famílies dissortades, havíem anat traçant la nostra vida que si bé en línies generals era satisfactòria, no estava exempta d’alts i baixos, de dificultats, de pèrdues doloroses, d’angoixes. Estàvem al llindar de la vellesa però amb l’esperit més jove que molta altra gent que es dona per vençuda quan li comencen a sortir cabells blancs.

Aquella primera trobada va ser tan emocionant que ens va sorprendre i tot. Com era possible que després de tants anys, amb camins tan diversos, interessos diferents, múltiples trajectòries, ens avinguéssim tant i sentíssim un corrent d’afecte que ni ens imaginàvem que existís? Vam prendre la decisió d’anar-nos trobant periòdicament, i així ho vam fer. Però aquest últim any la pandèmia ens va deixar clavades cadascú a casa seva, algunes fins i tot lluny de Barcelona.

Com que no hi ha mal que duri cent anys, les restriccions s’han acabat i estem totes vacunades des de fa dies, decidim fer una escapada a una casa rural de superluxe a St. Feliu de Boada. La relació de cada una de nosaltres amb l’Empordà té graus diferents: des de la que no coneixia la zona fins la que se la sap de memòria, passant per altres, com jo, que feia anys que no hi posava els peus després d’haver-hi passat les vacances durant més de vint anys i haver-hi tingut casa fins al 2006.

Que bonic és l’Empordà, quina quantitat de poblets amagats escampats aquí i allà, prop del mar, lluny del mar, amb les seves esglésies, les seves masies, els seus camps on destaquen les bales de palla després de la collita! No vull convertir aquest text en un enyor nostàlgic de la meva joventut, i només diré una vegada que no reconeixia gairebé res del que veia, des de les carreteres que vam transitar per arribar als restaurants on havíem reservat (gràcies, google!!!) fins als carrers de Pals que porten cap al Pedró, que havia trepitjat innombrables vegades en èpoques remotes.

Sortint de l’autopista i abans d’arribar a la casa rural vam passar per Llofriu, on va ser obligatori pensar en Josep Pla, que tan bé havia descrit el territori que trepitjàvem. Dos dies més tard, un altre cop la referència a Pla quan des d’Aiguablava vam anar per carretera fins a Aigua Xellida (“una de les cales més verges, més salvatges, que causen una sensació de més acusada llunyania d’aquest litoral”, segons Pla) i Tamariu. Quan jo era petita l’excursió a peu era una de les més boniques, per camins estretets i sense cap construcció. La caleta era preciosa però les pedres no facilitaven el bany. Ara, la muntanya entre Aiguablava i Tamariu està plena de cases i la carretera és com la d’una urbanització. Ara bé, el paisatge marí és una meravella.

El primer dia, després de dinar estupendament a la Sidreria Mooma vam anar cap a Pals i Peratallada. Des del Pedró pots observar el mar, les Medes, l’Estartit, però si mires en una altra direcció també veus els camps de l’interior. Actualment Pals sembla un retall del Poble espanyol, una mena de poble de cartró-pedra artificial on no es distingeix el que és original del que s’ha reconstruït. Una llàstima, perquè el poble és molt bonic. En canvi a Peratallada es manté més l’aspecte original. Un encert.

L’endemà, equipades amb la indumentària adequada, ens en vam anar cap a St. Martí d’Empúries on vam poder gaudir d’un bany fresquíssim davant d’un xiringuito, a tocar de les ruïnes. Dinar a l’Esculapi i visita a la Gola del Ter. La tarda era meravellosa, el mar estava encalmat i la cerveseta davant la platja de Pals em va tornar a portar records de molts anys enrere. Ai la nostàlgia, que no m’abandona!

El tercer dia el vam destinar a Begur. Servidora estava enyorada, feia temps que no hi havia posat els peus i com que és un poble molt bonic a tothom li va semblar bé. Allà sí que m’hi vaig orientar, tot i que alguns carrers havien canviat de direcció, no sabies on podries aparcar i no era qüestió de ficar-se per carrerons costeruts sense sortida. Vam passar per St. Ramon, l’ermita a mitja muntanya on ens trobàvem a les nits per fer-nos petonets amb els nois i festejar. Des d’allà vèiem la casa de la Carmen Amaya, ara propietat de l’Ajuntament i em sembla que museu o alguna cosa així. També, evidentment, les Medes, el Norfeu, els camps de Pals... Baixant cap al poble vaig poder comprovar que no havia canviat excessivament, fora dels noms dels comerços, que són tots diferents. Les cases indianes continuen al seu lloc. La baixada fins a Aiguablava em va recordar els centenars de vegades que m’hi havia anat a banyar. Sort que som al juny i la platja no estava plena del tot. A l’agost em consta que ja fa molts anys que no s’hi cap. Quina llàstima, perquè és una de les platges més boniques de la Costa Brava.

El dinar a Tamariu va resultar agradable, tot i que algunes ja havien anat desfilant cap a les seves obligacions. Al vespre ja totes érem a casa, cansades però emocionades, contentes del que havíem viscut, del que havíem compartit, i convençudes que ho anirem repetint un any darrere l’altre, mentre el cos aguanti i el seny ens acompanyi.

Jo no soc Josep Pla, suposo que ja ho heu notat, i la meva capacitat per transmetre emocions parlant del paisatge és més aviat limitada. O sigui que acabo aquí la crònica de l’escapada pel que fa als llocs visitats. Ara comença la crònica sentimental. No cal dir que les nou amigues que ens hem retrobat tenim nou maneres diferents de veure les coses, nou personalitats diferents, nou caràcters diferents, i nou de tot diferent. Però compartim un munt de coses i apreciem les qualitats les unes de les altres. Hi ha les que són artistes i saben pintar, dibuixar, decorar, esculpir... Hi ha les que entenen d’òpera i ens fan gaudir del seu entusiasme quan parlen de tal o qual espectacle, o veu, o composició... Hi ha les lletraferides, que estaríem tot el dia llegint... Hi ha de tot. Hi ha les més xerraires, les més callades, les més discretes, les més extravertides... I com sempre hi ha “l’enanito cascarrabias” que troba l’aire condicionat massa fred, la sopa massa calenta, la dutxa amb massa pressió, l’habitació massa il·luminada i així successivament. Però no li tenim en compte, l’estimem igualment!

Les Virtelianes som un equip. Anem a totes, no ens deixem vèncer per les dificultats que potser ens podrien aturar; les que tenen marit expliquen com han preparat l’escapada: unes han deixat menjar fet per a tres dies, altres els hi han dit que s’espavilin, altres han demanat als fills que donin un cop d’ull al pare, no fos cas que fes algun disbarat. A la nit, trucades dels marits per passar el “parte”: tot en ordre, aquí ens apanyem, fins i tot us podeu quedar uns dies més... (ho diuen perquè saben que no ho faran, es fan els liberals...). Les que no tenim marit ens mirem amb una certa enveja la complicitat de les parelles, però aviat valorem la llibertat de no tenir cap obligació. És el consol que ens queda.


Les nits són també el moment de les confessions, de parlar de les coses que ens preocupen. Apareixen històries del passat, conflictes familiars, records mig esborrats. Parlem com si ens donessin corda, com si fos l’última ocasió de comunicar-nos i de compartir les nostres preocupacions. No som riques i famoses com les protagonistes de la pel·lícula, som riques en sentiments, en vivències compartides, en esperances, en projectes, petits o grans, som les Virtelianes. Som imbatibles!

M'agrada la foto, no jo.








Comentaris

  1. Quina sort l amistat...com deia Le Petit Princep..."Qui te un amic, te un tressor""

    ResponElimina
  2. Lo que has escrito me recuerda esta frase que no sé de quien es. “Un amigo es alguien que te conoce como eres. Comprende lo que tú has sido. Te acepta en lo que has convertido y te invita a que sigas creciendo”. (Francheska)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...