Passa al contingut principal

RIQUES I FAMOSES Escapada a l'Empordanet

 

El cinema ens ha brindat moltes vegades històries d’amics que es retroben molts anys després que els seus camins s’haguessin separat. A vegades són històries tristes, a vegades alegres, però sempre hi ha l’al·licient, al menys per a l’espectador, de descobrir què els haurà passat a tots aquells personatges que un dia van ser joves i es volien menjar el món. La pel·lícula de Georges Cukor Ricas y famosas és la que em ve a la memòria per batejar el grup d’amigues que, cansades de la pandèmia i el confinament, ens hem retrobat per fer una escapada a l’Empordanet.

Crec que ja n’he parlat altres vegades, una d’elles per lamentar la mort d’una de nosaltres. Però avui recupero el grup amb el nom de Riques i Famoses. No som ni riques ni famoses en el sentit en què ho entén la gent. Diners, fama, renom, publicitat, tot això no és el que ens caracteritza. Som les Virtelianes, les 10 noies (avui 9) que allà pel 1963 vam acabar el batxillerat i no ens vam tornar a veure fins al 2016. Algunes ens havíem vist per Barcelona de manera casual, al gimnàs, al mercat, al Liceu... Però no estàvem al corrent de les vides respectives.

Els més de 50 anys que ens separaven del batxillerat s’havien anat omplint d’anècdotes de totes menes: les carreres, les diverses professions, les feines, els marits, els fills, els nets... Cada una a la seva manera, i no com a famílies dissortades, havíem anat traçant la nostra vida que si bé en línies generals era satisfactòria, no estava exempta d’alts i baixos, de dificultats, de pèrdues doloroses, d’angoixes. Estàvem al llindar de la vellesa però amb l’esperit més jove que molta altra gent que es dona per vençuda quan li comencen a sortir cabells blancs.

Aquella primera trobada va ser tan emocionant que ens va sorprendre i tot. Com era possible que després de tants anys, amb camins tan diversos, interessos diferents, múltiples trajectòries, ens avinguéssim tant i sentíssim un corrent d’afecte que ni ens imaginàvem que existís? Vam prendre la decisió d’anar-nos trobant periòdicament, i així ho vam fer. Però aquest últim any la pandèmia ens va deixar clavades cadascú a casa seva, algunes fins i tot lluny de Barcelona.

Com que no hi ha mal que duri cent anys, les restriccions s’han acabat i estem totes vacunades des de fa dies, decidim fer una escapada a una casa rural de superluxe a St. Feliu de Boada. La relació de cada una de nosaltres amb l’Empordà té graus diferents: des de la que no coneixia la zona fins la que se la sap de memòria, passant per altres, com jo, que feia anys que no hi posava els peus després d’haver-hi passat les vacances durant més de vint anys i haver-hi tingut casa fins al 2006.

Que bonic és l’Empordà, quina quantitat de poblets amagats escampats aquí i allà, prop del mar, lluny del mar, amb les seves esglésies, les seves masies, els seus camps on destaquen les bales de palla després de la collita! No vull convertir aquest text en un enyor nostàlgic de la meva joventut, i només diré una vegada que no reconeixia gairebé res del que veia, des de les carreteres que vam transitar per arribar als restaurants on havíem reservat (gràcies, google!!!) fins als carrers de Pals que porten cap al Pedró, que havia trepitjat innombrables vegades en èpoques remotes.

Sortint de l’autopista i abans d’arribar a la casa rural vam passar per Llofriu, on va ser obligatori pensar en Josep Pla, que tan bé havia descrit el territori que trepitjàvem. Dos dies més tard, un altre cop la referència a Pla quan des d’Aiguablava vam anar per carretera fins a Aigua Xellida (“una de les cales més verges, més salvatges, que causen una sensació de més acusada llunyania d’aquest litoral”, segons Pla) i Tamariu. Quan jo era petita l’excursió a peu era una de les més boniques, per camins estretets i sense cap construcció. La caleta era preciosa però les pedres no facilitaven el bany. Ara, la muntanya entre Aiguablava i Tamariu està plena de cases i la carretera és com la d’una urbanització. Ara bé, el paisatge marí és una meravella.

El primer dia, després de dinar estupendament a la Sidreria Mooma vam anar cap a Pals i Peratallada. Des del Pedró pots observar el mar, les Medes, l’Estartit, però si mires en una altra direcció també veus els camps de l’interior. Actualment Pals sembla un retall del Poble espanyol, una mena de poble de cartró-pedra artificial on no es distingeix el que és original del que s’ha reconstruït. Una llàstima, perquè el poble és molt bonic. En canvi a Peratallada es manté més l’aspecte original. Un encert.

L’endemà, equipades amb la indumentària adequada, ens en vam anar cap a St. Martí d’Empúries on vam poder gaudir d’un bany fresquíssim davant d’un xiringuito, a tocar de les ruïnes. Dinar a l’Esculapi i visita a la Gola del Ter. La tarda era meravellosa, el mar estava encalmat i la cerveseta davant la platja de Pals em va tornar a portar records de molts anys enrere. Ai la nostàlgia, que no m’abandona!

El tercer dia el vam destinar a Begur. Servidora estava enyorada, feia temps que no hi havia posat els peus i com que és un poble molt bonic a tothom li va semblar bé. Allà sí que m’hi vaig orientar, tot i que alguns carrers havien canviat de direcció, no sabies on podries aparcar i no era qüestió de ficar-se per carrerons costeruts sense sortida. Vam passar per St. Ramon, l’ermita a mitja muntanya on ens trobàvem a les nits per fer-nos petonets amb els nois i festejar. Des d’allà vèiem la casa de la Carmen Amaya, ara propietat de l’Ajuntament i em sembla que museu o alguna cosa així. També, evidentment, les Medes, el Norfeu, els camps de Pals... Baixant cap al poble vaig poder comprovar que no havia canviat excessivament, fora dels noms dels comerços, que són tots diferents. Les cases indianes continuen al seu lloc. La baixada fins a Aiguablava em va recordar els centenars de vegades que m’hi havia anat a banyar. Sort que som al juny i la platja no estava plena del tot. A l’agost em consta que ja fa molts anys que no s’hi cap. Quina llàstima, perquè és una de les platges més boniques de la Costa Brava.

El dinar a Tamariu va resultar agradable, tot i que algunes ja havien anat desfilant cap a les seves obligacions. Al vespre ja totes érem a casa, cansades però emocionades, contentes del que havíem viscut, del que havíem compartit, i convençudes que ho anirem repetint un any darrere l’altre, mentre el cos aguanti i el seny ens acompanyi.

Jo no soc Josep Pla, suposo que ja ho heu notat, i la meva capacitat per transmetre emocions parlant del paisatge és més aviat limitada. O sigui que acabo aquí la crònica de l’escapada pel que fa als llocs visitats. Ara comença la crònica sentimental. No cal dir que les nou amigues que ens hem retrobat tenim nou maneres diferents de veure les coses, nou personalitats diferents, nou caràcters diferents, i nou de tot diferent. Però compartim un munt de coses i apreciem les qualitats les unes de les altres. Hi ha les que són artistes i saben pintar, dibuixar, decorar, esculpir... Hi ha les que entenen d’òpera i ens fan gaudir del seu entusiasme quan parlen de tal o qual espectacle, o veu, o composició... Hi ha les lletraferides, que estaríem tot el dia llegint... Hi ha de tot. Hi ha les més xerraires, les més callades, les més discretes, les més extravertides... I com sempre hi ha “l’enanito cascarrabias” que troba l’aire condicionat massa fred, la sopa massa calenta, la dutxa amb massa pressió, l’habitació massa il·luminada i així successivament. Però no li tenim en compte, l’estimem igualment!

Les Virtelianes som un equip. Anem a totes, no ens deixem vèncer per les dificultats que potser ens podrien aturar; les que tenen marit expliquen com han preparat l’escapada: unes han deixat menjar fet per a tres dies, altres els hi han dit que s’espavilin, altres han demanat als fills que donin un cop d’ull al pare, no fos cas que fes algun disbarat. A la nit, trucades dels marits per passar el “parte”: tot en ordre, aquí ens apanyem, fins i tot us podeu quedar uns dies més... (ho diuen perquè saben que no ho faran, es fan els liberals...). Les que no tenim marit ens mirem amb una certa enveja la complicitat de les parelles, però aviat valorem la llibertat de no tenir cap obligació. És el consol que ens queda.


Les nits són també el moment de les confessions, de parlar de les coses que ens preocupen. Apareixen històries del passat, conflictes familiars, records mig esborrats. Parlem com si ens donessin corda, com si fos l’última ocasió de comunicar-nos i de compartir les nostres preocupacions. No som riques i famoses com les protagonistes de la pel·lícula, som riques en sentiments, en vivències compartides, en esperances, en projectes, petits o grans, som les Virtelianes. Som imbatibles!

M'agrada la foto, no jo.








Comentaris

  1. Quina sort l amistat...com deia Le Petit Princep..."Qui te un amic, te un tressor""

    ResponElimina
  2. Lo que has escrito me recuerda esta frase que no sé de quien es. “Un amigo es alguien que te conoce como eres. Comprende lo que tú has sido. Te acepta en lo que has convertido y te invita a que sigas creciendo”. (Francheska)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

ELS PETITS PLAERS DEL CONFINAMENT

Els petits plaers del confinament són aquells que se’ns brinden sense adonar-nos-en, perquè abans no ens semblaven importants, no els en fèiem cas, potser ni els notàvem. Ja fa dos mesos que estem en estat d’alarma, i si bé el confinament s’ha relaxat una mica, encara tenim uns horaris, unes franges i unes activitats que ens estan vedades. Per això és important aprofitar les que ens estan permeses i descobrir en cada una un petit plaer que ens alegra el dia. Avui, per exemple, he sortit a caminar. Hi he anat a l’hora que em toca, però m’he passat una mica de la ratlla en quant al quilòmetre de distanciament que m’està permès. Si no és així només trepitjo carrers asfaltats, amb molt pocs arbres i bastant trànsit. En canvi, si pujo cap a la Bonanova, hi trobo blocs de cases aïllats amb vegetació per entremig, alguna torre amb jardí i una paret per sobre de la qual s’aboca un gessamí, places enjardinades amb algun petit estany, no arriba a ser un parc però s’hi assembla. Fa tres mes

ELS MEUS AMICS DE CAN CARRERAS

  Què és Can Carreras? Una masia del segle XVII situada al Parc central de Nou Barris, al costat de la qual hi ha el centre ocupacional del mateix nom. I és precisament d’aquest centre ocupacional per a persones amb discapacitat intel·lectual que vull parlar avui. Un centre que acull persones que havent acabat el període formatiu no es poden incorporar, per raons diverses, al món laboral. Segons consta als criteris de funcionament del Centre, és la seva intenció que aquestes persones siguin considerades com a subjectes titulars de drets i en aquest sentit es posa l’èmfasi en el respecte a la dignitat, l’autonomia individual, la participació i la inclusió a la societat. A través de les activitats que els ofereixen treballen diferents aspectes entre els quals hi ha l’educació i la formació. I és en aquesta àrea que m’hi he vist involucrada mig per casualitat. La cosa va anar de la següent manera: Un dia, la Glòria Martí, una companya dels Amics del Sol, mentre e smorzàvem abans de s