EXISTEIX UNA PREMSA OBJECTIVA?

  

La meva primera experiència amb la “premsa objectiva” (aleshores en dèiem lliure) va ser arran d’unes declaracions a un diari estranger, fetes pocs mesos després de l’assassinat de Julián Grimau el 1963. L’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, va concedir una entrevista al periodista José Antonio Novais publicada al diari francès Le Monde el 14 de novembre, on deia literalment: “El règim espanyol es diu cristià però no obeeix als principis bàsics del cristianisme”. Aquest era l’encapçalament de l’article. Per què me’l sé de memòria? Perquè quan em va arribar de manera mig clandestina em vaig dedicar a fer-ne còpies a mà amb paper carbó (precedent de les “vietnamites” del tardofranquisme) i a distribuir-les entre les noies de la meva classe de l’institut. Va ser el meu primer acte polític conscient.

En aquell moment, no cal dir-ho, la premsa espanyola no era ni lliure, ni democràtica ni objectiva. A casa meva llegíem La Vanguardia, un diari centenari que ha conegut èpoques molt diverses i que ha sabut adaptar-se a cada canvi de govern per sobreviure.

Actualment continua sent el meu diari de capçalera, després d’haver passat per les  èpoques del TeleExprés, l’Avui (fa segles), El País, i para de comptar. La Vanguardia no és un diari “objectiu”, perquè els diaris “objectius” no existeixen. Però si saps de quin peu calça (tota la premsa porta sabates) pots treure les teves pròpies conclusions. El mateix em passa amb el diari Ara, al qual estic subscrita en versió pdf. I m’encanta. M’agrada poder comparar la visió de l’un i la visió de l’altre, i decidir amb quina versió em quedo, o potser amb cap. O potser són complementàries.

L’Ara és un diari d’orientació independentista i va ser creat amb la finalitat de defensar aquesta opció. Tot i que aquesta no és la meva, el que m’agrada del diari és el rigor amb què analitza les actuacions dels partits sobiranistes i especialment la crítica que en fa quan s’allunyen dels seus propis objectius mitjançant postures testimonialistes i simbòliques que no porten enlloc i que aparten l’opinió pública dels seus postulats. Ha estat molt crític amb l’allargament absurd de la negociació entre ERC i Junts després del 14F, així com amb moltes altres posicions “errònies” d’aquests partits o dels seus dirigents.

Una de les seccions de l’Ara que no em perdo quasi mai és “pareumàquines”, d’Àlex Gutiérrez. Hi analitza generalment la premsa “nacional” com ABC, El Mundo i La Razón. No cal dir que els hi treu tots els colors per la seva manera de tergiversar la realitat catalana, i de retruc, l’espanyola si això serveix per carregar-se Pedro Sánchez o el ministre socialista o podemita de torn. Aquests diaris de “la capital”, però que representen tot el país, es guanyen a pols la crítica de qualsevol periodista o lector amb esperit democràtic, perquè les mentides que diuen són de l’alçada d’un campanar. Però tant en aquests diaris com en d’altres, d’aquesta i de l’altra banda de l’Ebre, hi ha també posicions polítiques respectables, encara que no siguin indepes.

Els tres diaris que he mencionat són l’exemple més genuí de la caverna, però no són els únics analitzats i desacreditats per Àlex Gutiérrez; hi ha també El País, El Periódico de Catalunya, i a vegades, La Vanguardia. Alguna vegada, premsa “de províncies”. Res a dir ni amb la seva visió ni amb la secció, cada u és lliure de tenir una opinió. El que passa és que després de veure desacreditades opcions d’altres diaris pel fet de no ser indepes, jo em pregunto què passaria si ara La Vanguardia obrís una secció destacant totes les manipulacions dels diaris indepes, de TV3, de la premsa comarcal proindependència, etc. Perquè de coses mal explicades, esbiaixades o directament falses se’n publiquen a molts llocs. Ja no entro a proposar de fer una secció que reculli tot el verí que corre per les xarxes, no a favor o en contra d’opcions lícites, sinó a favor i en contra, sobre tot en contra, de persones. Que lluny em sento d’aquell moment de 1963 en què com un escarràs copiava i copiava amb paper carbó unes declaracions d’un abat pensant-me que estava reproduint un acte de “periodisme lliure”!

Un anècdota recent relacionada amb les xarxes és la que m’ha fet decidir a escriure sobre el tema de la premsa. Corria per whatsapp un fotomuntatge amb la portada de La Vanguardia d’una data que no sé veure en què destacava amb grans titulars “Puigdemont pierde la inmunidad y los presos vuelven a Lledoners” i al costat la portada de la Vanguardia del dijous 3 de juny en què destaca en un rectangle minúscul “Puigdemont recupera la immunitat cautelarment”. D’aquest fotomuntatge es dedueix que La Vanguardia s’alegra que Puigdemont i els presos siguin represaliats i informa amb la boca petita del revés de la justícia europea a la justícia espanyola. Però el que no explica el fotomuntatge ni els ideòlegs que hi ha al darrere és que el mateix dia en què s’informava de la recuperació de la immunitat, a La Contra, la pàgina de tancament del diari, Lluís Amiguet dedicava l’entrevista a Carme Forcadell, donant veu així a una de les màximes figures responsables de tot l’embolic del Procés.

Quin diari és més objectiu? Quin diari és més equànime? Quin diari menteix més? Quin diari pacifica, quin atia l’odi? Ja som tots prou grandets per saber amb quina premsa ens quedem i quina bandegem, però soc del parer que, excloent la caverna més profunda i l’independentisme més eixelebrat, faríem bé d’informar-nos una mica més de les opinions contràries a les nostres. Ara mateix, amb el tema dels indults, hi ha oposició des dels dos extrems. Doncs m’ha agradat veure que La Vanguardia, l’Ara i El País, des de posicions diferents, celebren l’arribada d’aquesta mesura com una eina indispensable per aplanar el camí del diàleg. A veure si tindrem sort.