RÈQUIEM PER LA XISQUETA

 

Fa molts i molts anys, quan vaig sentir per primera vegada el títol, en castellà, del llibre de Gerald Durrell Mi familia y otros animales vaig trobar que era un títol molt divertit, però com que els animals no m’agradaven, no vaig tenir interès a llegir-lo. Coneixia l’obra del seu germà Lawrence, (El quartet d’Alexandria, Cefalú...), la lectura de la qual m’havia proporcionat grans plaers. L’estiu passat, però, vaig tenir coneixement de la sèrie The Durrells, me la vaig mirar en pocs dies de la primera a l’última temporada, i en vaig parlar al blog. Independentment de la qualitat de la sèrie, que la té, vaig gaudir especialment amb la visió que oferia dels animals a partir de la relació que el germà petit, Gerald, establia amb les bèsties. Va ser com una mena de revelació.

La meva relació amb els animals, de petita, es limita a una parella de periquitos, la Perica (verda) i el Finet (groc). Un dia la gàbia va caure i es va obrir la porta. El Finet es va escapar. El disgust va ser majúscul, però el meu pare, que era molt espavilat, va aparèixer l’endemà amb un periquito groc igual que l’altre, embolicat amb un mocador, dient que l’havia trobat a punt de caure per una claveguera. Naturalment, la meva germana i jo ens ho vam creure. I la parella de periquitos van continuar la seva vida. No recordo el final.

Mai més vaig tenir animals, ni ganes en tenia. Però un dia, fa dotze anys, la meva filla petita va anar a la protectora d’animals per adoptar un gat. Es va endur una femella joveneta, negra i blanca, i li va posar de nom Xisqueta. La primera vegada que vaig haver d’anar a casa seva a donar un cop d’ull a la gata perquè ella era de viatge em vaig trobar amb una bèstia més aviat esquerpa. Li havia de donar a la boca un producte per a no sé què i la gata no es volia acostar. Jo li feia tota mena de sorolls per veure si la convencia, però va costar bastant. Quan ja marxava, en un descuit se’m va colar entre les cames i va sortir al replà. Sort que la vaig pescar i la vaig fer entrar. No era qüestió que perdés la gata el primer dia que em demanaven un favor.

Van passar alguns anys més i la Xisqueta era tan esquerpa amb mi com el primer dia, per més intents que fes de fer-me la simpàtica. Em deien que no és que em tingués mania, sinó que els gats són molt independents. Però vet aquí que un dia a casa la Xisqueta hi va arribar un nen petit. Al primer moment se’l va mirar amb curiositat, no acabava d’entendre què hi feia aquell instrument, un maxicosi, a terra, amb una cosa a dintre que es bellugava. Suposo que com que era una gata llesta aviat va veure de què anava la cosa i en lloc de posar-s’hi de cul, va decidir interactuar amb la família. El nen va anar creixent amb la companyia de la gata, i en lloc de tenir por de què li podria fer la gata al nen, aviat es va veure que més aviat s’havia de témer per què li podia fer el nen a la gata: perseguir-la, estirar-li la cua, tocar-li els bigotis, etc.

Fins aquí sembla que el canvi en el caràcter de la gata ha seguit una evolució natural, si hem de conviure més val adaptar-se, deuria pensar. Però el més curiós és que amb mi també va canviar la relació. Abans no em volia ni veure. Quan hi anava em girava l’esquena i feia com si no hi fos. En canvi, des que hi va haver el nen petit, cada vegada que anava a casa seva se m’asseia al damunt, se’m refregava, s’hi posava bé perquè li acariciés el llom i feia aquell soroll que fan els gats quan estan contents, un soroll que no sé reproduir amb lletres. Tot i que la meva relació amb els animals continua sent la que és, les carícies de la gata, el refrec, els sorollets em donaven la sensació que entre ella i jo hi havia una certa comunicació, com si haguéssim fet les paus després d’un desencontre amorós.

Un dia, però, no fa gaire, la gata es va posar malalta, una mena de refredat o alguna cosa així. El veterinari li va receptar un antibiòtic que li va curar el que tenia però al cap de pocs dies es va començar a mostrar molt aixafada, sense esma per menjar ni veure. Diagnòstic: insuficiència renal aguda, pronòstic negatiu, cap possibilitat de recuperació. El cop va ser molt fort, no la tornaríem a veure, ja no se’ns tornaria a ficar entre les cames, ni a asseure’s a la falda, ni a fer sorollets de felicitat. Per al nen petit, que ja té quatre anys, el disgust més gran ha sigut pensar que allà on vagi estarà soleta, que ningú no li farà companyia i que potser s’ho passarà molt malament. Jo mateixa, mentre escric això, tinc els ulls humits. La Xisqueta ja no hi és. Quan entri en aquella casa no em sortirà a rebre, el nen no li estirarà la cua, la meva filla no l’esbroncarà perquè s’ha assegut a taula com si fos un comensal més, i total, per un gat! Quines coses més rares ens passen! Com si al món no hi hagués altres qüestions per afligir-nos.

En fi, Xisqueta, descansa en pau allà on hagis anat a parar. Nosaltres seguirem parlant de tu, de les teves entremaliadures, de la teva tranquil·litat, i potser més endavant ja anirem substituint aquesta pena per alguna alegria que pugui arribar.