QUINZE FANTASMES RECORREN ÀSIA

Quinze fantasmes recorren Àsia. Són els fantasmes de les nostres consciències, són els fantasmes de quinze elefants que vaguen pel territori de la Xina sense objectiu precís. Fa més d’un any que avancen i avancen com una mena de bona nova, però al revés. Van sortir-ne 16 de la reserva, però alguns van tornar. Durant aquest any n’han nascut de nous, petitons (si és que un elefant pot haver estat mai petitó).

L’elefant és un dels animals més apreciats pels infants. El seu volum enorme contrasta amb la indolència amb que es belluga pels zoos, l’únic lloc on es poden veure, a no ser que facis un safari per terres exòtiques. M’explicaven quan era petita que al Zoo de Barcelona hi havia hagut un elefant que es deia Perla, però que uns brètols li van donar menjar barrejat amb vidres i el van matar. No sé si és una llegenda urbana, m’ho explicava la meva àvia, però allò em va impressionar. Com es pot atacar un animal tan pacífic? Amb els anys he arribat a la conclusió que si són pacífics és perquè estan en captivitat i no es poden moure lliurement. Ara, aquests elefants asiàtics que van errants pel continent no es poden qualificar de pacífics: arrasen tot el que troben pel camí, collites, conreus, pobles sencers, per tal de satisfer les seves necessitats d’aliment i poder continuar el seu periple. Ningú sap on van, ningú sap què volen. Jo, sí.

No han sortit perquè sí del seu hàbitat natural. Ens estan fent arribar un missatge que, ves per on, ve de la Xina. Què té aquest país de cultura mil·lenària que ens inquieta tant i tant? Alguns el vam admirar quan van ser capaços de tirar endavant una revolució que donava la paraula als camperols i semblava que tornava la dignitat als oprimits. Aviat es va acabar l’admiració quan vam veure en què s’havia convertit aquella revolució, com es reprimia els dissidents, com es menyspreava la cultura, com esdevenia més imperial i autoritària que el “tigre de paper” a qui havien desafiat.

La Xina és actualment un monstre, tant per la seva magnitud com per les seves actuacions. L’odiem i la necessitem, l’admirem i la temem. Per a nosaltres, europeus, hi ha algun valor xinès que ens sembli exportable? És veritat que van construir un hospital en pocs dies, a toc de xiulet, però a Catalunya se’n van construir 6 en pocs mesos, per facilitar els ingressos de malalts de Covid, i ningú ens ha posat com exemple.

No entraré a fer valoracions sobre els avenços tecnològics que ha fet la Xina perquè no hi entenc gens; m'és igual la tecnologia 5G que el walkie-talkie, a mi m’agrada parlar cara a cara. Tampoc no m’acabo de creure el que ara està agafant aspecte de realitat, que el coronavirus de Wuhan s’hagués escapat d’un laboratori per error. Són tantes les coses que es diuen d’aquest país que ja no saps fins a quin punt te les pots creure. Ara bé, n’hi ha una que no és dubtosa: la repressió que s’exerceix sobre els dissidents, les pressions internacionals, la força aclaparadora de l’Estat i de les jerarquies.

Per altra banda, com passa sovint en països autoritaris, hi ha qui és capaç d’oferir una visió crítica a través del cinema, fent retrats veritablement encertats i duríssims del que es cou per aquells llocs. Si voleu veure la pel·lícula més desesperançadora sobre la Xina que pugueu imaginar busqueu a filmin.es An Elephant sitting still, de Hu Bo (2018). Dura 4 hores, en un blanc i negre tenebrós, però és una obra d’art. El seu director es va suïcidar abans d’acabar el muntatge de la cinta. Amb això està tot dit.

Hi ha altres cineastes que expliquen la Xina actual des d’un punt de vista crític, com Jia Zhangke (prohibit durant anys), Wang Xiaoshuai (Hasta siempre, hijo mío, crònica de 40 anys de la vida dels protagonistes, 2019), o altres difícils de recordar-ne el nom. En tot cas, TOTES són inquietants, totes mostren una societat que avança cap a l’apocalipsi.

Com si no n’hi hagués prou amb les informacions que ens arriben per tots els mitjans al nostre abast, des dels pactes o desencontres amb els EEUU, les incursions a l’Àfrica disfressades d’ajudes i inversions “desinteressades”, els xantatges econòmics... aquest grup d’elefants han decidit erigir-se en portaveus del malestar d’un país que si ningú no hi posa remei, se’ns empassarà a tots, europeus i no europeus. Mireu la foto publicada per l’Ara i per La Vanguardia, suposo que distribuïda per la mateixa agència. No pot ser més tendra! Al començament em vaig pensar que eren morts, que els caçadors d’ivori els havien matat per mutilar-los i fer negoci amb els seus atributs. Però no, estaven dormint tranquil·lament, descansant del llarg recorregut que feia mesos que havien iniciat per escampar la mala nova del desastre que ens amenaça.

Fa gairebé 15 dies que va saltar la notícia. No he vist que en tornessin a parlar. No sé si algun zoòleg, o naturalista, o psicòleg d’animals ha esbrinat res més del seu comportament. Potser jo m’estic fent il·lusions que uns animals actuïn com si fossin persones, però és de tots conegut que els elefants són bèsties intel·ligents, que tenen memòria (d’elefant!) i que actuen d’una manera determinada fruit del raonament que la memòria els permet de fer. És a dir, com nosaltres, només que els animals no acostumen a actuar contra els seus propis interessos, cosa que els humans estem fent tot el dia perquè no hi veiem més enllà del nas.

Això sembla la crònica del judici final que ens espera a la cantonada. Jo no soc pessimista d’actitud, més aviat em sembla (emocionalment) que les coses aniran a millor quan (racionalment) tot fa pensar que aniran a pitjor. Però és veritat, i no només un recurs literari, que quan vaig veure la notícia dels animals se’m va encendre una llumeta al cervell i vaig pensar: això no està passant perquè sí! És probable que més endavant en tinguem una explicació científica satisfactòria, tant de bo, perquè de moment a mi m’ha deixat unes ombres d’inquietud que no m’agraden gens!