POLIAMOR O ÀNIMES BESSONES?

 

LA LLIBERTAT DINS LA RELACIÓ AMOROSA

 Fa uns mesos em van regalar una biografia recent de Simone de Beauvoir. Em va semblar interessant llegir-la perquè el meu coneixement de la seva vida i de la seva obra era més aviat superficial. Havia llegit algun llibre, que vaig posar com a lectura als alumnes de COU, in illo tempore, però no em va interessar mai tant com per aprofundir en la seva obra. La seva relació amb Sartre, de qui coneixia alguna cosa més, tampoc no m’havia interessat especialment. Però quan vaig llegir la introducció a la biografia de Kate Kirkpatrick, Devenir Beauvoir (Flammarion, 2020), em va semblar que era el moment de fer immersió en la vida i obra d’un personatge que indiscutiblement havia estat d’una gran influència sobre el pensament del segle XX. Manon Garcia es demana en el prefaci per què és important aquesta nova biografia de Beauvoir, i la raó és que ha estat redactada a la llum d’una sèrie de documents que abans no es coneixien i que Sylvie le Bon, la seva filla adoptiva i hereva, havia fet publicar anys després de la seva mort. Aquests documents contradiuen molts dels aspectes de Beauvoir que es donaven per bons fins aleshores, tant pel que fa al seu paper com a filòsofa com en el de les seves relacions amb Sartre. Aquests documents són els Cahiers de jeunesse, Cahiers de guerre, Lettres a Sartre, a J.L. Bost, a N. Algren, a C. Lanzmann, tots ells amants en diferents èpoques de la seva vida, y altres textos publicats per Sylvie le Bon.

Quan vaig començar a llegir el llibre no era conscient de l’efecte que tindria sobre el meu pensament, més aviat me’l prenia com un llibre per aprendre coses sobre un personatge concret. Com que a més a més les informacions eren una mica escabroses, vaig pensar que m’ho podria prendre com una novel·la d’embolics. Frivolitzo una mica, però no em pensava que fos un llibre que induís a reflexionar tan seriosament sobre les relacions de parella i les relacions d’amistat.

Es probable que molts dels que llegiu aquestes línies tingueu més informació sobre Beauvoir de la que jo tenia abans de llegir la biografia. Que era una dona lliure ja ho sabia, però en quin moment ella ja va ser-ne conscient és el que m’ha sobtat. Molt jove, pràcticament adolescent, ja es plantejava la necessitat de no viure subjecte als convencionalismes que obligaven forçosament les dones a dependre dels homes. El model de la seva mare li va fer veure el que no havia de ser la vida d’una dona. I així va començar a reflexionar i a executar-se per afirmar amb fets el que enunciava amb paraules. Molt jove va treure’s l’agregació, el segon lloc darrere de Sartre, i allà va començar la seva relació.

Preparant l’agregació amb un grup de normaliens i sorbonnards, va conèixer també René Maheu, un home casat que la va pretendre i amb el qual sembla que va tenir relacions sexuals (encara que no s’ha pogut acreditar). Va ser precisament Maheu el que li va donar el sobrenom de Castor (beaver en anglès) per la semblança entre els dos noms. En tot cas, i val la pena dir-ho ja des del començament, totes les relacions que Simone de Beauvoir va tenir amb els homes estaven impregnades d’una profunda compenetració intel·lectual. En la seva etapa anterior a l’agregació havia tingut una relació d’amor sense sexe amb el seu cosí Jacques, amb el qual la mare la volia casar. Però no va prosperar. No obstant això ella va continuar tenint-hi una relació especial.

La relació de Sartre i Beauvoir va començar en aquest grup, i si bé ella dona una visió determinada a les Mémoires d’un jeune fille rangée (1958), als Cahiers publicats després de la seva mort diu: “Sartre fa de mi el que vol; però adoro la seva manera de ser autoritari...”. Segons la biògrafa, Beauvoir i Sartre tenien el costum de trobar-se als jardins del Luxembourg o en un cafè, “i van iniciar una conversa destinada a durar cinquanta-un anys”. Ella mantenia diverses relacions, ell també. Ella va manifestar “Estimo cada home com si fos ell sol, prendré de cada un allò que tingui per a mi; i jo li donaré tot el que podré donar-li. Qui podrà retreure-m’ho?” Al moment en què va fer aquestes declaracions es pot considerar que encara no estava enamorada de Sartre, però més endavant escriu als seus Cahiers “amb Sartre, que no és sensual, l’harmonia dels nostres cossos té un significat que fa més bonic el nostre amor”.

La biògrafa documenta el famós pacte entre Sartre i Beauvoir com a establert el 14 d’octubre de 1929. El pacte estava basat en la idea següent: “entre nosaltres, es tracta d’un amor necessari: convé que coneguem també altres amors contingents.” El contingut del pacte era un contracte de dos anys, no exclusiu, i s’ho explicarien tot. Dit així sembla un acte absolutament prosaic i mercantil, però vist el resultat que va donar, m’inclino a pensar que va ser una decisió meditada i profundament novedosa: reconèixer la total llibertat de l’altre encara avui en dia no està acceptat per tothom. Tots dos arribaven al pacte amb motxilles sentimentals, però la solvència de la seva relació estava per damunt de tot.

Al llarg d’aquesta biografia veiem una llista interminable de relacions amoroses tant de l’un com de l’altra. Entre elles, diferents dones, algunes alumnes de Beauvoir, que també van ser amants de Sartre. Aquests amors no van ser esmentats als diferents llibres de memòries, i tot i que era del domini públic (Beauvoir havia estat acusada de perversió de menors), fins que no es van publicar els textos que abans he senyalat, després de la mort de Beauvoir, no se’n va saber exactament l’abast.

Una de les característiques d’aquestes relacions poliamoroses era que si bé eren acceptades per ells dos, no sempre eren ben vistes pels amants “contingents”. Tots i totes estaven al cas que Sartre i Beauvoir eren parella, però no tots els amants estaven al cas dels altres amants que simultaniejaven la relació amb ells. De fet, Beauvoir va ocultar a la seva amiga Olga Kosakiewicz que s’estava entenent des de feia anys amb el seu marit. Algunes de les amants de Sartre tampoc no sabien que les estava simultaniejant amb altres. Malgrat l’aparença de frivolitat que té això que explico, en realitat darrere d’aquesta actitud lliure hi havia una lúcida reflexió:  segons Beauvoir “les nostres eleccions es veuen limitades per les eleccions dels altres i inversament, nosaltres limitem les seves. (...) Qui atribueixi un preu a la llibertat, si és honest, n’ha d’atribuir un a la llibertat dels altres.“ Beauvoir reconeix haver causat un gran dolor a una de les seves amants, Bianca  Lamblin, que també ho va ser de Sartre, pel fet de no haver tingut en compte els seus sentiments. La relació de Beauvoir amb Bianca havia quedat en secret per exprés desig d’ella, fins que es van publicar les cartes a Sartre després del la mort de Beauvoir i tot es va saber. Aleshores Bianca Lamblin, ja casada, va escriure les seves memòries per donar la seva versió: Mémoires d’un jeune fille dérangée, en referència a les de Beauvoir, Mémoires d’un jeune fille rangée. Segons explica en aquestes memòries, Bianca dona com a bones les paraules que Beauvoir havia escrit a Sartre: “Ella és l’única persona a la que realment hem fet mal, però n’hi hem fet.” Aquest fet és corroborat per Lacan, el psicoanalista de Bianca Lamblin.

Simone de Beauvoir va tenir alguns amants reconeguts públicament, amb qui no va conviure mai però que li van durar molts anys. Amb l’escriptor Nelson Algren va tenir una relació en part a distància perquè ell vivia als Estats Units i ella a Europa. Malgrat els esforços que va fer per convèncer-la d’instal·lar-se amb ell, les seves trobades eren sempre temporals i ella sempre li va deixar clar que no abandonaria ni Europa ni Sartre. La seva relació apareix ficcionada a la novel·la Les mandarins. Les cartes d’amor amb Algren, que van ser publicades més tard, revelen una relació apassionada en un moment en què la relació sexual amb Sartre havia deixat de tenir interès. En una d’elles Beauvoir diu: “...un amor que s’assemblaria més a una fraternitat absoluta – sexualment no va ser un èxit absolut, essencialment per culpa seva, no és un apassionat de la sexualitat. Es un home càlid, viu, en tot menys al llit.”

Acabada la relació amb Algren i ja als inicis de la quarantena Beauvoir es considera vella i acabada sexualment. Creu que ja no és atractiva i que el moment del sexe ja li ha passat. Però a l’equip de redacció de Les temps modernes hi ha entrat un jove que des del primer dia se la mira amb bons ulls. Es tracta de Claude Lanzmann, 17 anys més jove que ella. L’atracció és mútua i la seva relació durarà també molts anys. És sorprenent la manera com la biògrafa explica els pensaments de Beauvoir sobre el sexe a l’edat madura (44 anys ara no són edat madura, sinó jove; potser en aquell moment ho era). Beauvoir menystenia les dones que pretenien semblar més joves a base de tints i de lluir bikinis. Li feia fàstic la sexualitat de la dona madura. A mi això m’ha xocat, perquè no fa per a una persona que considera la dona com un ésser humà complet i lliure, no com un objecte per a la delectació del mascle. Tot i així, quan Lanzmann la va seduir ella va intentar frenar-lo posant de manifest la diferència d’edat. No hi fa res, va dir ell, als meus ulls no ets vella. Lanzmann va ser l’únic amant amb qui Beauvoir va viure sota el mateix sostre, fins que un dia va descobrir que tenia una altra amant. Però enlloc de fer mutis pel fòrum li va proposar un arranjament: tres dies amb l’una i quatre dies amb l’altra. I la setmana següent, al revés. La nova amant no hi va estar d’acord. Lanzmann va abandonar Beauvoir quan ella tenia 60 anys.

Mentrestant Sartre també tenia les seves amants, que simultaniejava sense cap mirament: Wanda Kosakiewicz, Michelle Vian, Arlette Elkaïm... I també un gran amor americà, Dolorès  Vanetti, i un de rus, Lena Zonina. És curiós contrastar l’opinió que Beauvoir tenia sobre les seves relacions sexuals amb Sartre amb l’afició que ell tenia de col·leccionar amants. Era el que els francesos en diuen un “coureur de jupons”, un faldiller, immensament atractiu i no precisament pel seu físic: feia 1,55 d’alçada, era miop i poc agraciat.

Quin paper juga la gelosia en aquest embolic fenomenal d’amants masculins i femenins? Realment el pacte subscrit el 1929 va allunyar un sentiment tan estès com aquest? Com ho portaven cada un d’ells? En algun moment van veure perillar la seva relació? Doncs sí, efectivament. Sobre tot per part de Beauvoir que va pensar que el perdia quan ell va intentar casar-se amb Lena Zonina. Però ella no va acceptar, perquè s’adonava que l’ombra de Beauvoir no desapareixeria mai. Segons la biògrafa de Sartre, ell trobava un amor apassionat a cada país que visitava. També va patir amb la relació de Sartre amb Dolorès Vanetti, per la passió amb què ell abordava aquesta relació “contingent”.

És impossible resumir en un articlet per al blog l’abast del llibre Devenir Beauvoir. Pel que he explicat fins aquí pot semblar que és una biografia per a ús de les “lectrices d’Elle”, però no és així. Tot el que he ressaltat és per remarcar la naturalesa de les relacions entre un home i una dona que es van mantenir lliures fins al final, no sense patiment ni sense contradiccions. Sartre i Beauvoir no van viure mai junts; viatjaven i gairebé sempre s’instal·laven en habitacions separades. Quan van viure a París, a diferents hotels, cada un tenia la seva habitació. Les seves relacions sexuals van durar uns deu anys, després va ser una estreta relació intel·lectual, d’amistat, d’amor, el que els va unir fins a la mort. Una relació basada en el reconeixement de la llibertat de l’altre.

El llibre parla, evidentment, de l’obra i el pensament de Beauvoir, i a la llum dels Cahiers i els altres documents publicats pòstumament s’ha pogut comprovar que moltes de les idees de Sartre havien estat formulades per Beauvoir abans de coneixe’l. Que ell no publicava res que ella no hagués llegit i comentat; que sovint ella li va corregir algun escrit d’ell i que en més d’una ocasió li va portar la contrària. Un dels exemples més notoris és el concepte de llibertat. Mentre Sartre publicava Huis clos, amb la famosa frase “l’enfer, c’est les autres”, Beauvoir refutava la seva teoria: no només no estem sols al món, sinó que seríem  desgraciats si ho estiguéssim, ja que tenim necessitat dels altres per dur a terme els nostres projectes. Tothom intenta donar un sentit a la seva vida.

Encara que la biografia no ho menciona gaires vegades, hi ha dos aspectes a tenir en compte que els fan a tots dos més humans. Per una banda, les angoixes i depressions de Beauvoir causades per les seves relacions sentimentals, i per l’altra, la dependència de Sartre dels estimulants com la coridrina per aconseguir aguantar el ritme que ell mateix s’exigia. Al mateix temps, tots dos eren addictes a l’alcohol, la qual cosa els va destrossar el fetge i les coronàries.

Sense tenir-ne cap indici, perquè la biografia és sobre Simone de Beauvoir i no sobre Sartre, he arribat a la conclusió que potser ell era un gran narcisista. Si com diu Beauvoir el sexe amb Sartre no era del tot satisfactori -pel poc interès que ell hi posava-, com és que tenia una necessitat tan primordial de mantenir diverses amants al mateix temps? Què li aportaven i què els donava ell? No seria que tenia una necessitat irrefrenable de sentir-se admirat, adulat, venerat? Era un faldiller, d’acord, però satisfer a tantes dones alhora demana un esforç, i no sé si Sartre estava disposat a fer-lo. Hauré de llegir la biografia d’Annie Cohen-Solal a veure si en diu alguna cosa.

Al final de la biografia l’autora fa un paral·lelisme entre una idea de Plató i la relació entre Sartre i Beauvoir. Diu Plató a El banquet que primitivament una part dels éssers humans tenien quatre braços, quatre cames, dues cares, i òrgans masculins i femenins, però que havien estat separats en dos i des d’aquell moment cada part buscava la meitat que li faltava. És la teoria que de manera vulgar en diem de la mitja taronja. La recerca de l’ànima bessona, aquella que en un món anterior estava unida a la nostra i que busquem desesperadament sense trobar-la mai. Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre la van trobar.

He dit al començament que aquest llibre m’havia fet reflexionar i és veritat. Quan jo vaig néixer Simone de Beauvoir tenia 39 anys i ja havia elaborat una bona part del seu pensament. Pel que fa a la submissió de la dona a l’home, les coses no havien canviat gaire entre la seva època i la meva. Però jo partia d’una situació privilegiada: la meva mare era una dona lliure, amb la seva carrera, la seva feina i el seu exemple. Jo no em vaig sentir mai oprimida com a dona, excepte per les lleis que ens discriminaven, però mai per l’ambient. Quan vaig arribar a la Universitat, o una mica més endavant, s’estilava “l’amor lliure”, que venia a ser una mena de passaport per poder tenir relacions amb qui volguessis sense que hagués de provocar gelosies o disgustos. Però de mica en mica tots ens anàvem aparellant i per lliures que fóssim volíem una vida “convencional” de parella, amb la nostra casa, els nostres fills i, si podia ser, sense terceres persones. Però Beauvoir va menystenir aquest confort que per a ella era una cotilla. Va renunciar a la maternitat i a la vida de parella per tal de gaudir d’una vida amb la parella que havia elegit lliurement però que vistos els resultats sembla que li hagués estat enviada per unes forces sobrenaturals: no he vist comunió més profunda, compenetració més gran, intel·lectualment però també de sentiments, que la que van viure Sartre i Beauvoir. Crec sincerament que és una història irrepetible, que una vida íntima tan intensa, tan fructífera i tan duradora només està a l’abast d’alguns elegits.

                                 

Existeix traducció castellana a l’Editorial Paidós: Convertirse en Beauvoir.