PER QUÈ M'HE ENAMORAT DE LA CARXOFA

 

Es ben segur que després de més d’un any de penjar coses en aquest blog tothom ha pogut comprovar que jo tiro cap a les lletres, cap a la fantasia, cap a la ficció, i que tinc una base de coneixements científics més aviat escassa. Per sort, tinc dues filles que en qüestió de números o d’animals em poden assessorar si ho necessito. Avui, però, em llanço a la palestra sense xarxa per fer un elogi de la carxofa des d’un punt de vist evolutiu-emocional, o sigui, mig científic i mig literari.

La carxofa ha sigut sempre una de les meves verdures preferides, si no la més preferida. És una verdura de temporada, d’hivern, i t’has d’esperar que les cullin i les portin al mercat per poder degustar-les. Hi va haver un temps en què algú me les cuinava, de totes les maneres, al forn, guisades, amb cloïsses, fregidetes... Però això es va acabar i quan em vaig haver d’enfrontar a la carxofa tal qual surt de la paperina, vaig decidir que no sabia com posar-m’hi i durant més de dos anys no en vaig comprar. Un dia, però, deuria baixar l’esperit sant a inspirar-me i vaig decidir comprar-ne. He d’admetre que des d’aquell dia n’he comprat gairebé cada setmana. Ahir mateix, per exemple, podia triar entre les de Tudela, les de Camarles o les del Prat. Vaig triar les del Prat per allò del km 0.

La carxofa, per tant, no és cap novetat, però sí que a partir d’avui li he descobert una nova dimensió. Tot va començar escoltant un programa de ràdio mentre anava conduint. Parlaven de cuina, un tema que m’importa més aviat poc, però tampoc no sabia a quina emissora saltar i el vaig anar escoltant. Una noia amb veu de persona  jove informava que tenia una pàgina web on explicava receptes i no sé si també les cuinava i les podies anar a recollir en pla take away, o click & collect, un altre anglicisme actual perquè es veu que això de “per emportar” no acaba de quallar. Una de les coses que va dir, i que ens va deixar bocabadats, a mi i a l’entrevistador, va ser que amb les fulles de les carxofes, allò que no aprofitem mai, en feia sopa. Amb tota aquella deixalla que ens omple la galleda de les escombraries ella en feia sopa. Em vaig quedar amb el detall que hi afegia una ceba, però la resta eren les fulles de la carxofa i prou. Deu ser per vomitar, vaig pensar. Però vaig decidir que ho provaria.

Doncs bé, avui ho he provat. El resultat us l’explicaré més avall, ara ve la part científica.

Algú ha sentit parlar de l’origen de les espècies? Jo, sí. Ja fa bastants anys al Cosmocaixa van presentar una exposició sobre aquest tema no sé si per celebrar algun aniversari de Darwin o de la publicació del llibre. En vaig aprendre moltíssim i el que més em va impactar va ser que les espècies havien evolucionat gràcies a la selecció natural. Vaig veure muntanyes de fotografies d’animals o vegetals que es camuflaven o s’adaptaven per evitar els seus predadors. Després, quan vaig sentir el terme darwinisme social ho vaig entendre perfectament. Aquesta adaptació al medi es deu haver produït des del principi dels temps, alhora que les espècies han anat evolucionant. Ja sé que pel que fa a l’animal humà no venim tots de la mateixa soca, que hi va haver els neandertals i d’altres variants en diferents zones del planeta i que el sàpiens és el més recent. Se li suposa, al sàpiens, la capacitat de raonament i també la curiositat i la capacitat d’inventar.

Doncs avui, jo, dona sapiens, mentre pelava la carxofa he tingut una revelació fruit d’una pregunta filosòfico-científica sense resposta (al menys jo no la tinc). D’on ve la carxofa? La carxofa va néixer així o és el fruit d’una evolució infinita a partir d’una llavor d’una altra cosa que per estratègies de supervivència ens ha arribat amb aquesta perfecció? A l’època d’Adam i Eva ja hi havia carxofes? Allà es parlava d’arbres fruiters, de pomes i potser taronges, però mandarines, cireres, kiwis, gerds? N’hi havia? I carxofes? La Bíblia no en diu res.

Observo la carxofa i veig que la tija té un tall sec. L’han collit tallant-la, no arrencant-la. Les mates carxoferes omplen camps d’una extensió infinita. En vaig veure a Califòrnia on es perdien de vista, i també al Prat, més modestos però igualment impressionants. La tija les manté fermament unides a la planta i a vegades encara conserven algunes de les fulles del tronc. Però el que és el fruit pròpiament dit, la bola, és un prodigi de la natura. Penseu-hi:

-          Erecta mentre és a la planta, perd el tronc quan la comencem a preparar. L’apartem o el conservem, això va a gustos. Però el seu cor, que és la part més apreciada, encara es defensa amb les fulles.

-          Les primeres fulles les descartem sense miraments. Li anem arrencant part de les seves defenses. Amb cada fulla que traiem li prenem un secret. Ella les ha anat creant per protegir la seva intimitat, però nosaltres ens entestem en arribar-li al fons de l’ànima.

-          La segona tanda de fulles arrencades pot ser més o menys violenta segons la carxofa sigui més tendra o més vella. Quan arribem a les que són més blanques creiem que hem vençut i ja dominem la presa, però encara ens queden algunes etapes.

-          Tenim la carxofa despullada mostrant-nos impúdicament la seva pell més tendra, però l’escapcem sense miraments. Les puntes a través de les quals rebia la llum del sol se’n van a les escombraries, sempre. No hi ha cap manera de preparar les carxofes en què es mengin les puntes de les fulles. Si les fem al forn o a la brasa, haurem guardat les fulles senceres fins al final, però amb les dents arrencarem la polpa i la resta, al rebuig.

-          Ja tenim la carxofa neta i sense les puntes. Ara la tallem pel mig i veiem una corona de pèls blancs suaus i abundants. Aquí ja ens ha lliurat la seva ànima, l’última protecció està a la vista, no li queden muralles per assaltar. Si som molt primmirats les traiem perquè poden causar pessigolles al coll en menjar-les, però si la carxofa és tendra podem deixar-hi els pèls i no passa res. Haig de dir que jo, normalment, els hi deixo.

-          Finalment la preparem de la manera que ens vingui de gust, arrebossada, fregida, guisada, fins i tot bullida la trobo bona.

Però tornem a l’aspecte científic. No em puc creure que un fruit tan elaborat, tan perfecte, tan psicològicament complicat que necessita protegir la seva intimitat amb capes i capes de farbalans existeixi des de sempre. Ja sé que en agricultura s’han fet des de temps immemorials empelts i altres manipulacions genètiques per obtenir un producte més bo, més durador, més bonic o més fàcil de conrear. Però la carxofa? Què en deia Darwin de la carxofa? Sembla una tonteria però no ho és, i convido a tots els que llegeixin això a reflexionar sobre el tema. Per als que ja sabeu la resposta, si n’hi ha, us convido a deixar un comentari al peu d’aquesta pàgina.

Per acabar tornem a la sopa de carxofa. Francament, no cal que us hi esforceu. No sé què passaria si passés les fulles bullides per la thermomix a velocitat 10 durant 2 minuts, amb una mica de philadelphia i la ceba d’acompanyament. Però no ho faré, perquè la fibra d’aquest fruit crec que és resistent a qualsevol tractament. Em limito a colar el suc, posar-ho en una gerra i fer-lo servir de líquid per alimentar les meves cèl·lules entre menjars. En lloc de fontvella, suc de carxofa. És amarg i poc aromàtic, no val la pena. Ara, si algú que sàpiga cuinar vol fer un intent afegint-hi algun ingredient més, potser li hauré descobert una delicadesa gastronòmica. Amb la carxofa no se sap mai!