ELS BENEFICIS DE LES PLATAFORMES

 

Amb aquest títol no penseu que parlaré del rendiment econòmic que les plataformes han tret durant els últims mesos amb la inestimable col·laboració dels governs que ens han mantingut a casa consumint sèries o pel·lícules de manera compulsiva. A mi, que les empreses guanyin diners no em molesta, i menys si el producte que ofereixen el compro amb il·lusió, per tant, el tema econòmic no entrarà a formar part de la llista de beneficis que crec que ens ofereixen les plataformes.

La veritat és que, igual que jo hi trobo uns beneficis que després explicaré, estic segura que s’hi poden trobar els contraris. De la mateixa manera que jo em sento sensibilitzada per unes determinades sèries n’hi deu haver unes altres que defensin o que al menys mostrin una ideologia absolutament rebutjable, però aquestes no les miro. Crec que quan ens asseiem davant del televisor volem sobre tot distreure’ns, passar-ho bé, aprendre i si convé, patir. Però sobre tot volem que allò que ens estan oferint concordi amb la nostra manera de pensar. No estic dient amb això que estigui d’acord amb la màfia perquè m’agrada Los Soprano, o que em sembli bé traficar amb metamfetamines perquè soc fan de Breaking bad. És la manera com m’arriben aquestes històries, com me les expliquen, sense falsa moralitat, que les entomo i en gaudeixo perquè jo ja sé distingir el que està bé del que està malament. Quan parlo de beneficis vull dir, sobre tot, influències i bones estones.

Les plataformes estan fent el paper que van fer els diaris del segle XIX, oferir a la gent una possibilitat d’evasió setmanal publicant per fascicles els fulletons d’alguns dels millors autors literaris, des de Dumas a Balzac, de Dickens a Dostoievski, Victor Hugo o Flaubert. Actualment les sèries estan ocupant el lloc de la literatura, amb creadors i guionistes d’una gran qualitat, amb productores que tenen el seu propi estil i els seus propis criteris. Malgrat això, espero sincerament que es continuïn publicant llibres i que no acabem tots amorrats a la pantalla del televisor consumint de manera indiscriminada aquests meravellosos capítols de tal o qual sèrie.

La literatura ha proporcionat al llarg dels anys models de vida que sabem que són falsos. Les lectures de llibres de cavalleries van fer embogir Alonso Quijano, i les lectures romàntiques van donar a Emma Bovary unes idees molt allunyades del que després es va trobar. És inherent a la condició humana estar permanentment insatisfet, esperar alguna cosa més o alguna cosa diferent de la que tenim, i si no la trobem a la vida real, la vivim fantasiosament a la literatura, al cinema o a les sèries.  Ara estem en un mal moment, perquè arran de la pandèmia i veient tot el que hem perdut, des de les vides humanes que s’ha endut el virus fins a l’enfonsament econòmic i la pèrdua de llocs de treball, ens diuen per totes bandes que hem d’aprendre a valorar el que tenim, a no desitjar allò que no podem tenir, i a conformar-nos amb el que hi ha i encara gràcies, que n’hi ha que són més desgraciats que tu.            

Però tornem al tema dels beneficis i de les influències. Aquesta idea se’m va acudir després de veure algunes sèries recents i pensar en la meva pròpia afició a les sèries. Quan comparo La casa de la pradera, per posar un exemple de sèrie antiga, amb Breaking bad, m’adono que totes dues mostren el que és lluitar per defensar la família, però així com la primera ho feia amb un plantejament conformista i edulcorat, la segona rebenta totes les convencions i presenta una lluita desesperada contra rellotge per aconseguir acumular diners suficients perquè la subsistència de la família quedi assegurada abans que el marit mori de càncer. Per descomptat, al seu protagonista, Walter White, no l’aturarà res ni ningú, i cometrà tots els delictes que li convinguin per anar acumulant bosses plenes de dòlars per a la família.

Aquests dos exemples són només dos casos extrems, però també podem considerar Los Soprano, Ray Donovan o altres sèries com a defensores de protegir la família a qualsevol preu (s’entén delinquint, és clar!). Ara bé, quan parlo de beneficis o d’influències m’estimo més considerar les que són “culturalment”  il·lustratives, les que ofereixen coneixement sobre altres maneres de funcionar, especialment a Europa, però també als Estats Units.

Començaré per algunes sèries dels Estats Units. Què ens poden ensenyar que no haguem vist a la premsa? Precisament s’acaba de saber que la ciutat de Minneapolis indemnitzarà la família de George Floyd amb 27 milions de dòlars. Per què? Doncs perquè l’atac de què va ser víctima va ser tan escandalosament injustificat i va causar una allau de protestes tan gran que si no volen que es reprodueixin els aldarulls més val que els facin callar amb això que el hi és tan preuat: money, money, money... Tots sabem que als EEUU hi ha una justícia per als blancs i una altra per als negres. Mencionaré tres sèries que em semblen molt exemplars: Así nos ven (Netflix), Seven seconds (Netflix), Your honnor (Movistar). La primera, basada en fets reals, explica el cas d’uns adolescents negres que estaven al lloc equivocat al moment equivocat i van ser acusats d’un delicte que no havien comès. La complicitat de la fiscalia amb la policia per encolomar aquell delicte a una colla de desgraciats és el que ens dona la mesura de com funciona la justícia en aquell país. Com que està basada en fets reals que es poden buscar al google no faig un espòiler si dic que al final els van deixar en llibertat després de molt temps de presó, d’humiliacions i de maltractaments diversos.

Les altres dues parteixen d’un fet similar: un atropellament accidental, en el primer cas d’un jove negre per part d’un policia; en el segon, del fill d’un mafiós per part del fill d’un jutge. En tots dos casos es posa en marxa una resposta basada en la mentida, la corrupció, la complicitat policía-justícia, i malgrat les bones pràctiques dels advocats que porten el cas, el resultat és absolutament decebedor. This is America! No obstant això, vaig retenir una frase de Your honnor que diu: “es jutja la gent per les proves, no pel que temem que puguin fer”. Doncs a veure si n’aprenem.

Moltes sèries europees, en canvi, crec que intenten donar una visió molt crítica dels seus països respectius, però al mateix temps mostrar que tenen recursos i mecanismes per fer-hi front. Per exemple, la sèrie Manhunt (filmin) i la sèrie The investigation (Movistar+) estan basades totes dues en fets reals. La primera, en un cas d’agressió i assassinat d’una noia francesa en un parc de Londres; la segona, en el cas d’una periodista sueca assassinada per un danès quan va anar al seu submarí per fer-li una entrevista. En el primer cas és la policia britànica la que investiga; en el segon són suecs i danesos conjuntament. El que vull ressaltar, però, és la professionalitat dels investigadors ja que tot i estar convençuts de la culpabilitat dels sospitosos només les proves concloents els poden dur a detenir-los. És a dir, la presumpció d’innocència és un principi sagrat i només les evidències faran que ambdós siguin condemnats. Veure una policia que actua amb mètodes que estan a les antípodes dels mètodes americans dona una certa sensació de confort, malgrat que al nostre país, tot i ser europeu, el tema de la justícia més val que el deixem de moment sota l’estora.

Hi ha moltes sèries nòrdiques que em semblen estupendes perquè ens donen una imatge d’uns països que considerem com el súmmum del benestar i resulta que no és així. Els paisatges grisos i tenebrosos de Bron (El puente, sueco-danesa), les extensions nevades de Trapped (Atrapados, Islàndia), la vida feliç dels nois i noies de les joventuts socialistes noruegues que van a fer un campament d’estiu a Utoya (22 de julio, Noruega) amaga una realitat que com passa a tot arreu és polifacètica. Alcoholisme, terrorisme, adulteris, traïcions, enveges, espionatge industrial, i per descomptat assassinats, de tot hi ha en aquestes sèries, per això m’agraden tant, perquè crec que donen una imatge ajustada d’una altra realitat: a tot arreu hi ha coses bones i coses dolentes.

Per acabar amb les sèries nòrdiques, dues de daneses. Cuando el polvo se asienta (2020, Filmin) i Borgen (2010, Netflix). A la primera, les vides de 8 personatges es van entrellaçant a partir d’un atemptat terrorista que té lloc en un restaurant de Copenhage. Un d’aquests personatges és la Ministra de Justícia, que té una actuació molt discutible,  i aquí ho relaciono amb Borgen, la sèrie política per excel·lència que mostra el funcionament d’un país democràtic obligat a pactar entre partits no afins pel bé del país, i on els interessos dels ciutadans es posen per davant dels interessos de partit. Ni més ni menys. Tots aquests polítics que ara mateix estan discutint amb qui pactaran per formar govern a Catalunya, igual com s’hi trobaran d’aquí a un mes a Madrid (o potser no perquè PP i Vox no han de discutir res, ho tenen tot aclarit!), tots aquests polítics, dic, haurien de fixar-se en la sèrie danesa a veure si aprenen que la política són pactes, acords, concessions, que la ciutadania vol ser governada amb eficàcia i justícia i que pensar en les properes generacions en lloc de les properes eleccions seria una bona manera de fer un favor al país.

En contraposició a Borgen, que presenta el món parlamentari que a tots ens agradaria veure a casa nostra, podem saltar a Baron noir (França, HBO), sèrie política perfectament realista on els personatges es mouen entre la traïció, l’enveja, la punyalada, l’ego i altres motors interns de la vida dels polítics. Una joia angoixant, com per no plantejar-se mai entrar en un partit...

Ara sí que acabo amb una última sèrie, bastant curiosa, L’Attaché (Israel, 2020, filmin) en què un músic es trasllada des de Tel Aviv perquè la seva dona és nomenada agregada cultural de l’ambaixada d’Israel a París. Amb el tema del terrorisme islàmic de fons, veiem com es comporten els membres d’una família que ha pres la decisió de marxar del seu país i intentar adaptar-se a una altra societat. Sobre la comunitat jueva hem vist l’aclamada Unorthodox i Shtisel, però L’Attaché ho aborda des d’un punt de vista més proper a nosaltres. I també voldria recomanar Nos conocimos en Estambul  (Turquia, 2020, Netflix), una visió de les dues Turquies, la islàmica i l’europeista.

Els beneficis de les plataformes, doncs, són, des del meu punt de vista, les informacions que ens arriben des d’altres cultures, d’altres països, i que abans ens arribaven perquè llegíem, o bé nos ens arribaven. Jo soc una gran lectora de novel·la policíaca i estic fermament convençuda que la novel·la negra de qualitat, des de Dashiel Hammet a Jo Nesbo, de Simenon a Mankell, passant pels americans, nòrdics, britànics, francesos, espanyols, grecs, etc. que ara no mencionaré, ofereixen un retrat realista d’unes societats que tenen en aquests escriptors els seus cronistes més afinats. També concedeixo el títol de cronistes de la realitat a escriptors com Balzac, Zola, Paul Auster o Juan Marsé.  Les sèries s’han convertit en la literatura del segle XXI, ens agradi o no. Fa poc parlava del plaer de la lectura, i continuo pensant que és un gran plaer, però actualment el combinem amb els productes de les plataformes, i crec que seria un error menystenir-les. Ara bé, ens hem de creure que la vida és exactament igual que com la veiem a les sèries? És evident que no, però de tot el que veiem, si ens ho mirem amb esperit crític i sabem destriar el que és versemblant del que és propaganda, potser arribarem a la conclusió que la vida, com deia Macbeth, és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, i que no significa res. Però mentrestant haurem passat una bona estona.