UNA ALTRA MANERA DE VIURE

 

Quan jo era petita vaig anar a l’escola que em va triar la meva mare. Era una bona escola, ella hi treballava i, per tant, li era fàcil acompanyar-m’hi. He de dir, però, que jo vivia a prop del Palau de la Música i l’escola era a la Bonanova. No obstant això, jo no era la que vivia més lluny, d’altres venien de la Monumental o de la Sagrada Família, que també eren lluny. Moltes alumnes hi arribaven amb el tren de Sarrià i algunes, a peu.

Anys més tard vaig haver de decidir on portava les meves filles i ho vaig triar en funció del projecte educatiu, no de la proximitat amb el domicili. Era una escola de barri, però no del meu barri. Això tenia els inconvenients derivats de la dificultat de socialitzar amb la resta de companys, però ho vam suplir anant i venint en cotxe o amb metro i participant a les activitats que muntaven els pares de les classes corresponents.

A la meva vida professional, quan tenia tasques de gestió, vaig ser conscient de l’angoixa dels pares que volien portar tant sí com no els seus fills a l’institut que tenien més a prop, per comoditat, per por de donar-los massa autonomia o per mandra, no ho sé, i a mi em semblava que la proximitat no havia de ser el motiu principal per triar un centre. M’aplicava la meva experiència i pensava que s’equivocaven. Però la realitat era aquella.

Més endavant, quan els alumnes sortien del batxillerat per anar a la Universitat, si se’ls plantejava el dubte d’haver d’anar a campus que no fossin els més propers, també hi havia recels perquè cada vegada tenien menys autonomia i estaven menys disposats a sortir del seu entorn. Entre que jo vaig entrar a la Universitat i els meus últims alumnes van sortir de l’institut s’havien creat infinitat d’Universitats, començant per l’Autònoma i acabant per les de Girona, Lleida, Tarragona a més de les privades.

En un moment determinat, no recordo quan, la UE va crear les beques Erasmus per facilitar la mobilitat i els nostres universitaris van creuar-se amb els europeus i van compartir maneres de viure, de formar-se, de divertir-se, d’investigar, i, en definitiva, de relacionar-se. Jo hauria donat el que fos perquè el programa Erasmus hagués existit quan jo estudiava. Sortir del meu ambient, del que ara en diuen la zona de confort, per fugir de casa però sobre tot per veure món, era una de les meves aspiracions. Acabades les nostres carreres vaig proposar al Marçal que busquéssim un lloc per anar a treballar un parell d’anys, però no el vaig convèncer perquè ell ja veia encarrilada la seva vida professional a Barcelona, i no estava per perdre oportunitats.

Alguns dels meus antics companys d’Universitat han treballat fora de Catalunya, a Europa o als Estats Units, però són pocs, i gairebé tots han tornat. Jo no em puc queixar de res, però sí que de tant en tant em miro altres maneres de viure.

De la primera “altra manera de viure” en vaig tenir coneixement quan vaig veure els “clochards” de París. Els recordo com una cosa típica, un detall decoratiu d’una ciutat mítica en un moment en què la cultura anglosaxona encara no ens havia envaït i París era el “rien ne va plus” de la cultura i la llibertat. Aquells homes malgirbats, bruts, mal afaitats, bevent contínuament d’unes ampolles mig buides, que cridaven però mai atacaven ningú, eren, des del meu punt de vista, uns desgraciats. El fenomen del “sensellarisme” (paraula horrible) com a plaga social encara no era objecte del periodisme o dels serveis socials dels ajuntaments, i els clochards, com ja he dit, formaven part del paisatge. A França la paraula “clochard” es va deixar d’utilitzar i se’ls va dir SDF, sans domicile fixe, que estigmatitzava menys. I sobre tot, perquè amb les diverses crisis econòmiques patides a la segona meitat del s.XX, el fenomen ja no es limitava a quatre borratxos, sinó que s’ampliava i fins i tot afectava les dones.

Segona “altra manera de viure”: ara sí, a casa nostra, van començar a aparèixer els sense sostre a causa també de les mateixes crisis, una part dels qual patien, a més, malalties mentals, alcoholisme, marginació i racisme. Aquesta manera de viure ja no em semblava tan pintoresca; era, i és, un fenomen molt preocupant, sobre tot perquè en moltes ocasions els serveis socials, quan han tingut voluntat i capacitat per resoldre el problema, s’han trobat amb la reticències dels afectats, perquè o no es volen separar de les seves mascotes, o no volen abandonar les seves mínimes pertinences o, simplement, no volen saber res de ningú.

Si jo fos més atrevida m’acostaria als que viuen al carrer a prop de casa i els preguntaria per què són al carrer, què esperen de la vida, com voldrien, i si voldrien, ser ajudats. Després, amb les respostes no en podria fer res, potser, com a molt, difondre-les. A vegades han sortit reportatges a la tele de gent sense sostre que s’han readaptat, han trobat un pis d’acollida que els ha ajudat a integrar-se i fins i tot alguns han trobat feina. Però són una minoria. I aquests que menciono són els que es busquen la vida individualment, perquè després hi ha el col·lectiu d’immigrants que malviuen en naus abandonades, sense serveis ni seguretat de cap mena, tot i que, em sembla, aquests tenen un objectiu a la vida: formar part del sistema.

La tercera “altra manera de viure” l’acabo de descobrir a la pel·lícula Nomadland (Chloé Zhao, 2020), guanyadora de l'Oscar 2021 a la millor pel·lícula. Com ja deveu saber, la protagonista és una dona d’uns seixanta anys, vídua, que ha perdut la feina i la casa i viu en una furgoneta que s’ha costumitzat i ha esdevingut la seva única llar. Treballa en feines esporàdiques per tot el territori (p.e., al centre de distribució d’Amazon durant la campanya de Nadal) i viu en diferents campaments de persones nòmades com ella que han fet d’aquest tipus de vida una elecció conscient. És veritat que si els Estats Units tinguessin uns serveis socials que cobrissin a tota la població potser aquests nòmades no defensarien tant la seva llibertat, però això no ho sabem. El que veiem a la pel·lícula és una sèrie de gent solitària però solidària, que s’ajuda però no vol establir lligams, gent que va on els porti el vent (o les feines que puguin trobar). Se senten part d’una tribu però no viatgen tots junts, se separen i es retroben, cadascun mostrant la seva humanitat a la seva manera.

La pel·lícula no és una obra mestra (excel·lent sí!!!), però crec que és una pel·lícula necessària per als que vivim en una zona de confort a prova de bombes, amb els nostres pisos, les nostres segones residències, els nostres amics i els nostres plaers. Ara, amb la pandèmia, tots ens hem tornat més sensibles, fins i tot podem arribar a tenir mala consciència perquè no ens hem vist afectats pel virus més enllà de les incomoditats del confinament i de les restriccions. Per això em sembla important acostar-nos a aquesta altra manera de viure, no amb el paternalisme dels que vivim instal·lats en el progrés, sinó amb el respecte a una altra mentalitat que és tan digna com la nostra.