SOBRE LA RIQUESA

 

En temps de pandèmia es pot considerar que la riquesa màxima és no haver estat malalt, no haver perdut familiars ni amics, no haver perdut la feina ni la casa, haver pogut gaudir de la companyia dels que estimes –sempre seguint les normes- i afrontar el futur amb optimisme. Quasi res! Però hi ha un altre tipus de riquesa, la que tota la vida hem considerat com a tal, que és la riquesa de les possessions, des dels diners fins als béns materials, des d’unes sabates fins a un Ferrari, des d’un pis minúscul fins a un palau. Tot allò que podíem adquirir amb diners, guanyats o heretats, era la nostra riquesa, ens semblava lícita i ens esforçàvem no només per mantenir-la sinó també per augmentar-la.

La meva relació amb la riquesa té unes característiques curioses. Per començar, més que riquesa hauria de dir benestar, però jo, quan era petita, considerava riquesa el benestar de les meves companyes d’escola. Totes eren més riques que jo i si bé dins de l’escola no hi havia diferències, jugava amb totes i totes eren les meves amigues, a fora sí que n’hi havia o, al menys, a mi m’ho semblava. Jo no “socialitzava”, no anava a casa de les altres perquè la meva mare deia que ella no les podia convidar a casa nostra. I així vaig arribar a l’adolescència en què ja no calia anar a les cases de les amigues perquè quedàvem al carrer o a les cases dels nois que muntaven “guateques”, i les mares respectives ja no hi intervenien.

En aquells temps els béns materials que lluíem a l’escola es limitaven al vestuari (que quedava tapat tot el dia per una bata blanca), l’estilogràfica i els llapis de colors. Sobre el vestuari, que era tan limitat el meu com el de les companyes, no em vaig sentir mai en inferioritat. Amb l’estilogràfica, tampoc, la meva era bona. Però els colors? Ai, els colors! La meva capsa de Johann Faber dos martillos, que era al màxim a què vaig poder aspirar, estava a anys llum dels Othello, Stabilo o Caran d’Ache de les més riques. És cert que els Castilla o Alpino eren molt més dolents que els Faber, però cap nena no els portava. La impossibilitat de tenir la millor capsa de colors del món, o al menys una de més digna, em deuria causar un trauma tan profund que quan ja vivia en parella em vaig fer regalar una capsa de Caran d’Ache de 36 que encara tinc i que guardo com si fos or, de tal manera que ni filles ni nets hi han tingut lliure accés fins al dia d’avui. Si la volen fer servir ha de ser sota la meva supervisió. Un dels colors de la paleta Caran d’Ache, el color carn, era únic en tota la varietat de marques, l’únic per pintar la cara de les persones, per això em vaig comprar aquesta marca. Puc afegir, perquè es vegi com estava de traumatitzada, que el dibuix i la pintura sempre m’han importat un rave, no sé dibuixar ni tinc imaginació, però l’estatus era l’estatus...

Quant al vestuari, si bé la roba que duia era correcta i no em va faltar mai el vestidet de mudar ni les sabatetes de xarol, hi va haver un moment crític, cap allà els 12 o 13 anys, en què les úniques sabates que tenia per anar a l’escola es van rebentar. Calia comprar-ne unes de noves immediatament, perquè no era qüestió d’anar a classe amb les del diumenge. El cas era que faltaven uns dies per a final de mes i la meva mare no tenia “cash”. Fins que no cobrés no em podria comprar les sabates. Solució: encolomar-me les sabates de la meva àvia que calçava dos números menys que jo. Des de casa a l’escola tenia 15 minuts a peu, 10 minuts de tren de Sarrià i dos minuts fins a l’edifici d’Alta Gironella. El mal que em feien els peus quan arribava és fàcil d’imaginar, per no parlar de l’estil del calçat: unes sabates de vella als peus d’una preaadolescent. Deurien cantar tant que la directora em va preguntar:

-          D’on has tret aquestes sabates?

-          Són de la meva àvia.

Quan la mare va cobrar me’n va comprar unes de noves i aquí es va acabar el problema. Aparentment, perquè aquest trauma sí que va ser profund; la prova és que a la meva vida d’adulta les sabates s’han convertit en una primera necessitat, de tal manera que soc com el pacient d’aquell psiquiatre de l’acudit:

-          Doctor, no sé què em passa, crec que tinc un trastorn obsessiu compulsiu. M’agraden molt les truites de patates.

-          Home, no es preocupi, li diu el doctor. A mi també m’agraden molt.

-          Ah, sí? Doncs vingui a casa meva, en tinc un armari ple!

Així és casa meva: una habitació només per a les sabates, com la Imelda Marcos.

Aquestes confessions una mica impúdiques venen al cas perquè he llegit recentment que el pobre Amancio Ortega ha passat del 6è lloc al’11è en la llista Forbes, la que classifica els més rics del món. El primer continua sent Joseph Bezos, el d’Amazon. I jo em pregunto:

1r – Com deu ser ser tan ric? Com es pot gaudir de tanta riquesa? Quines emocions recorren l’esperit d’aquestes persones, són diferents de les meves, tenen més felicitat, més por, se senten més segurs?

2n- Viuen atemorits per la por de perdre-la? Somien coses horribles i es lleven amarats de suor, panteixant, buscant monstres per les cantonades que els la vulguin prendre?

La diferència entre Amancio Ortega i Bezos em sembla important. El primer ha creat del quasi no res un imperi que elabora un producte que ha trobat un lloc entre el públic, roba casual que triomfa a tot el món. Ha sabut organitzar l’empresa, fer-la créixer, fer-la competitiva i mantenir-la. Tot un manual de bones pràctiques capitalistes (deixo de banda el tema de si utilitzen mà d’obra infantil o mal pagada). Aquest tipus de riquesa creada per Ortega s’assembla bastant a la que havien creat les famílies d’algunes de les meves companyes d’escola. Els pares eren empresaris benestants que produïen coses tangibles, fossin llibres, sabates o teixits. En canvi Bezos ha creat riquesa a partir de l’enginy. El seu producte és tan volàtil que podem considerar que només és una idea: posar en contacte el que produeix amb el que consumeix. Ni ell produeix el que distribueix ni necessita botigues per vendre-ho, simplement ha creat una infraestructura brutal per tot el món de productes que van i venen i amb això s’ha convertit en el més ric. Això és un conte de fades que no el supera ni l’Aladí.

Ara bé, precisament arran de la pandèmia, pel fet que moltes botigues convencionals s’han hagut de mantenir tancades, l’opinió pública (alguna) s’ha girat en contra d’aquesta empresa de distribució pel que té de destructora del comerç tradicional. Quina gran contradicció tenir la idea comercial més genial del món i al mateix temps la més destructora! Haig de dir que jo era una gran defensora d’Amazon i una consumidora habitual dels seus productes, però des que s’ha generat la polèmica sobre la “moralitat” del seu procedir, m’estic reprimint i procuro anar només a les botigues convencionals.

Això contradiu un dels meus principis bàsics consistent en no anar contracorrent, no oferir resistència al que és imparable i adaptar-se als nous temps abans que els nous temps et destrueixin. El mateix em passa amb la riquesa. Jo no aspiro a ser rica com els que surten a les revistes, però sí que aspiro a tenir més del que tinc, i no me n’amago. Si sabés com obtenir més diners per poder consumir més, ho faria. I crec que el que digui el contrari menteix o és tonto. No cal que digui que m’estic referint a obtenir més diners de manera lícita, i no dic legal, sinó lícita, qualsevol altra manera està descartada.

Tot i que crec que a mi no m’afecta personalment, veure com diverses empreses deserten de Catalunya, com fugen les inversions, com s’escapen les ocasions de reconvertir i modernitzar indústries obsoletes em causa un desassossec molt gran. En canvi, saber que Alstom ha guanyat el concurs per fabricar trens per a Renfe i que la fàbrica de Santa Perpètua no només no haurà de tancar sinó que podrà contractar personal nou m’omple de satisfacció. És la defensa del capitalisme? Potser sí, però tenim alguna alternativa millor? Que me l’expliquin.

Fa poc llegia la controvèrsia entre Naomi Klein i Bill Gates sobre la manera d’afrontar el canvi climàtic. Com a bona progre el meu cor està amb Naomi Klein; com a persona racional m’inclino per Bill Gates. Afortunadament, com que ningú no m’ha demanat l’opinió, no caldrà que em pronunciï. No cal dir que l’opció de Bill Gates demana unes inversions tan enormement grans i una aportació de talent tan espectacular que és molt probable que és quedi en bones propostes i prou. Però tornem al mateix: les postures que abominen del capitalisme, que ataquen bancs i caixes com si fossin l’Anticrist, que diuen que l’economia és el mal de la societat actual, com ens proposen que ens comportem? Que renunciem a totes aquelles petites riqueses que hem pogut obtenir gràcies a una hipoteca que ens ha donat La Caixa, a un préstec d’un familiar, a un subsidi d’atur cobrat de cop per muntar una botigueta? Entre el món capitalista i jo hi ha un abisme, però crec que estic més a prop dels que el volen mantenir que dels que se’l volen carregar.

És per això que quan sento veus de persones la trajectòria de les quals és inatacable, que s’han mantingut coherents amb els seus principis des del primer dia de la seva vida professional, que han repartit amor, justícia, pau i solidaritat sense demanar res a canvi, reclamant un món on la propietat fos comunitària em sembla tan ingenu que em fa mal, perquè a mi també m’agradaria això, però ho veig tan impossible que tinc la sensació que lluitar en aquest sentit és anar contra una paret. Sé que hi ha camins intermedis, que es pot i s’ha de lluitar per un repartiment més equitatiu de la riquesa, que s’han de denunciar els abusos, etc, etc. Però en el fons del nostre cor el que voldríem és tenir més del que tenim, poder fer coses que ara ens estan vetades, la qual cosa no vol dir que no siguem conscients que ens hem de conformar amb el que tenim i gaudir-ne al màxim, altrament estem abocats a la frustració i a la insatisfacció permanent, estat mental altament lamentable, segons la meva opinió.