"La decisión de Julia"

 

Demà és Sant Jordi i parlaré de llibres. Fa un any ja vaig penjar un article parlant de la doble tristesa de la jornada: per haver-la de celebrar sola i per haver-la de celebrar confinada. Aquest any, afortunadament, podem sortir al carrer i fins i tot recórrer parades de llibres i roses, però la tristesa de no tenir qui em regalava la rosa i a qui jo regalava un llibre no s’ha esvaït. Tornaré a penjar al balcó la rosa gegant que vaig construir l’any passat i miraré de consolar-me amb les múltiples iniciatives que trobo al meu voltant, des de quedar amb els amics fins a comprar-me llibres. I també em compraré una rosa.

No acostumo a comprar gaires llibres el dia de Sant Jordi perquè en compro molts durant l’any. Ja fa temps que m’apunto en una llista els llibres que llegeixo, per no oblidar-ho i no tornar-los a comprar. Tot i que entre els amics passo per tenir una memòria d’elefant (s’adrecen a mi quan volen recordar el nom d’una persona, d’un actor o actriu, d’un lloc que vam visitar plegats...), progressivament la vaig perdent. Puc recordar perfectament el dia que vaig néixer, però no me’n recordo de què anava el llibre que vaig acabar ahir. Per això me’ls apunto i fins i tot, en algun cas, me’n faig un resum. Des que va començar el confinament del març del 2020 n’he llegit 52. Els he paït tots? No, n’hi ha que ja els he oblidat, però n’hi ha que m’han deixat un record inesborrable.

Avui només parlaré d’un llibre, i és el del títol: La decisión de Julia. Per què aquest llibre?

Us explicaré una mica la història perquè si no es coneix el context no s’entén per què m’ha impactat. Tot va començar fa més de cinc anys quan un atzar va reunir dues excompanyes d’escola i van decidir buscar les altres i trobar-nos. Ja n’he parlat en aquest blog, o sigui, que potser tots ja sabeu que érem 10 noies que vam acabar el batxillerat juntes, que després ens vam perdre de vista i que més de 50 anys més tard ens vam retrobar. Una d’elles, la Diana, acabava de publicar un llibre, La última judía, on narrava la història de la seva mare, d’origen jueu, de com havia abandonat el seu país d’origen i les peripècies que havia viscut fins a instal·lar-se a Barcelona.

La Diana havia arribat a l’escola a 5è de batxillerat. Era només una mica més gran que nosaltres però la seva cultura i la seva maduresa ens donava vint voltes. Venia del Liceu Francès, escola laica i amb pedigree liberal. Malgrat la seva educació com a catòlica, tenia la formació pròpia de les famílies cultes jueves. A més, era guapíssima i tenia novio formal. És a dir, ho tenia tot. Recordo especialment l’exposició que va fer quan l’únic professor que vam tenir que ens tractava com a adultes ens va fer fer a classe. Era una presentació sobre un autor de la nostra elecció. Ella va presentar Stefan Zweig, i va resumir tres obres seves: La Piedad peligrosa, 24 horas de la vida de una mujer i Carta de una desconocida. (Ho poso en castellà perquè és com ho recordo). No cal dir que ens vam quedar bastant impactades per l’argument d’aquelles obres. Jo vaig presentar Buero Vallejo com a autor antifranquista i vaig comentar Historia de una escalera, En la ardiente oscuridad i El concierto de San Ovidio, perquè veieu una mica la diferència.

Vam acabar el curs i l’any següent la Diana es va casar. Vam assistir al seu casament i jo personalment no la vaig tornar a veure fins al 2016. Ens vam retrobar per dinar i totes anàvem amb el seu primer llibre sota el braç perquè ens el firmés. A partir d’aquell moment ens vam anar veient fins que la pandèmia ens va recloure. Pocs dies abans del confinament del març havíem celebrat el seu aniversari. Ens havia dit que estava escrivint una altra novel·la i que ja ens avisaria quan estigués acabada. Jo, que en aquell moment no em podia ni imaginar que acabaria creant aquest blog, vaig anunciar que m’estava pensant d’escriure una mena de memòries, per a ús d’amics i coneguts, i que si aconseguia fer-ho, que sabessin que elles hi tenien un paper destacat. Una em va dir: compte amb el que expliques, que no vull problemes a casa.

Aquí es va acabar tot, jo no he escrit cap llibre de memòries però ella sí que ha publicat la seva novel·la. He de dir, no obstant això, que paral·lelament a les coses que penjava al blog, he anat escrivint històries curtes que he reunit en un diguem-ne llibre. I aquí és on entra la casualitat, les coincidències o el que algú en diria la màgia. Quan la Diana ens va enviar el whatsapp amb la informació de la publicació de La decisión de Julia vaig quedar-me sense paraules. L’argument era el mateix que jo havia tractat en tres de les històries que havia escrit. Us reprodueixo les primeres línies de la contraportada: La decisión de Julia es la crisis de una mujer cuando irrumpe en su vida, sin previo aviso, un amor de adolescencia. El azar le ofrece revivir la pasión que representa la última oportunidad...

La Julia de la novel·la té 60 anys i rep un correu d’un antic amor platònic. Ha trobat el contacte a Linkedin, li envia un email i es parlen per whatsapp i pel mòbil. És a dir, les facilitats de comunicació que tenim actualment juguen un paper important a la novel·la.

He de dir, però, que la Julia de la novel·la i els meus personatges són molt diferents. La Julia se sent atrapada en un matrimoni que ja només és rutina, creu que ha malbaratat la seva vida sempre pendent d’agradar i de fer el que s’espera d’ella. Les meves protagonistes són dones lliures que han perdut el marit però que mai s’han sentit atrapades, al contrari. El que té d’interessant i curiós aquesta coincidència és que a totes dues se’ns hagi acudit la idea, a l’edat que tenim, de ficcionar el retrobament amb un antic amor, sigui platònic o no.

Quan li vaig trucar per dir-li que jo també havia tingut aquesta idea em va dir que això estava passant bastant. Per una banda, tenim una gran facilitat per trobar el rastre de qui vulguem a través de les xarxes. Per l’altra, tenim necessitat de reinventar-nos per no morir, sigui a través de la ficció o posant en pràctica la recerca d’aquest antic amor. No hi ha màgia, simplement hi ha nostàlgia d’un passat en què érem guapes, seductores i teníem èxit. I encara que en la vida de cada dia el que busquem és la seguretat i el caliu dels que ens estimen, a l’hora de crear fantasies ens deixem portar pels somnis.

Estic segura que l’aventura de la Julia (no vull fer espòiler però puc avançar, perquè passa molt al començament, que amb l’Stephano es trobaran a París) deu tenir moltíssims punts de contacte si no amb la vida al menys amb les fantasies de moltes altres dones. Qui no ha pensat, home o dona, com hauria estat la seva vida si en lloc de fer això hagués fet allò altre? Si en lloc de casar-se amb l’un s’hagués casat amb l’altre?

Aquest dilema l’he vist darrerament com a argument principal de moltes pel·lícules. Una d’elles, La vida en un hilo, d’Edgar Neville (1945), és antiga però l’hem comentat recentment en un curs de cine i per això la tinc present. Una dona que acaba d’enterrar el marit amb qui no ha sigut feliç “somia” en una vida al costat del que realment estimava. A Ahora sí, antes no, de Hong Sang-soo (2015), un petit canvi en el guió fa que la història que primer havia anat d’una manera vagi d’una altra. A la novel·la de Paul Auster 4.3.2.1 s’explica la història del mateix personatge de quatre maneres diferents, segons l’opció que hagi pres en cada moment. I encara trobaria més exemples, sobre tot ara que la realitat virtual ens permet imaginar mons alternatius, mons simulats, en una paraula, mons de fantasia.

Com que demà és Sant Jordi, aquí teniu les dues novel·les de què us he parlat:

Diana Talarewitz – La última judía. Editorial Amarante (2015)

                              

 La decisión de Julia. Editorial Amarante (2021)