LA POR DEL NO

 

Acabo de rebre un correu de google on m’anuncien que d’aquí a uns dies em cobraran la subscripció a blogspot, la plataforma que em permet mantenir actiu aquest blog. Això ha fet adonar-me que falten molt pocs dies perquè faci un any que he començat a bolcar les meves idees en aquestes pàgines, amb tot el que això comporta. Naturalment, cada vegada que fa l’aniversari d’alguna cosa un es pregunta què n’ha tret de bo d’aquell any, en què ha millorat i en què ha anat enrere. I en el meu cas no podia ser d’altra manera. Què he fet de bo durant aquest any? Considero el blog una activitat positiva? Vull continuar? Plego? Tots aquests interrogants se’m barregen de manera racional i emocional, com em passa sovint amb moltes coses. I començo per pensar d’on va sortir la idea i per què he aguantat fins ara.

Ja ho vaig exposar en els “motius fundacionals” (ha, ha!) del blog al març de l’any passat: aparcar la tristesa i intentar avançar per la vida amb una visió més positiva. Feia gairebé cinc anys que hi havia hagut un abans i un després en la meva vida. I si bé no era la primera persona al món que perdia la parella, sí que era la primera que ho havia d’afrontar des del jo, o sigui, el meu jo. Recordo el començament d’Anna Karènina, que vaig llegir als 17 anys!, que diu que totes les famílies felices s’assemblen, les dissortades ho són cada una a la seva manera. Doncs així mateix passa amb la manera com afrontem els nostres dols, cadascú a la seva manera.

Abans de començar a penjar coses i fer-les públiques ja m’havia entrenat discretament escrivint textos que guardava a l’ordinador. Eren escrits que m’ajudaven a reflexionar sobre les meves emocions però dels quals no n’havia de fer res ningú. Fins que va arribar el moment en què vaig ser conscient que compartir les penes les fa més suportables i que fins i tot les pots deixar una mica de banda per fer més cas de les alegries, que com ja he dit moltes vegades, en tinc i forces!

La pandèmia que ens va arribar al març amb el consegüent confinament no va ser aliena a l’existència del blog. Necessitava una vàlvula d’escapament, no era suficient fer trobades per zoom, veure els nets a la pantalla, saber que algú pensava en tu, llegir, veure sèries... Alguna cosa havia de sortir cap a fora per no quedar-se a dintre i acabar explotant. Més d’una persona m’ha preguntat què en pensaria el Marçal d’aquest blog. I jo he contestat: si el Marçal visqués aquest blog no existiria. I és una llàstima perquè m’adono que hauria estat fantàstic ser capaç de compartir amb ell les angoixes del confinament i al mateix temps ser capaç de parlar-ne amb la gent a través d’una plataforma. Però com que ja sabem que el passat no es pot canviar, al menys aprofito allò de bo que ha aportat la creació del blog. Crec sincerament que m’he convertit en una persona més oberta, no perquè escrigui coses personals i les pengi, sinó perquè personalment (em refereixo davant físicament de les persones) també he aconseguit unes relacions relaxades, sinceres i satisfactòries. M’ho han reconegut amics que han celebrat el meu canvi i m’han dit: ets més propera, més assequible, menys distant...

Què ha fet, doncs, que s’hagi produït aquest canvi? Jo crec que he perdut la por del NO. Quina por és aquesta? Són dos tipus de por. La por que et diguin no a allò que demanes o desitges, i la por de dir no a allò que esperen de tu però que no voldries donar. No soc conscient d’haver rebut molts NOS a la meva vida, més aviat deuen ser NOS implícits, NOS que podia comparar potser amb SÍS que altres persones del meu entorn tenien, des de béns materials, de sentiments d’afecte, de relacions d’amistat fins a coses més superficials com comprar-se unes sabates o prendre’s una coca-cola. Potser aquests NOS m’han fet témer rebre’n de més explícits, de tal manera que moltes vegades m’ha semblat que em quedava amb la cua entre cames quan trucava a algú per quedar i em deia que tenien un altre compromís. Immediatament quedaven inhabilitats per fer-los una altra trucada. Després em deien: tu no truques mai ( i jo pensava, és la por que em digueu que no). I aquesta por de rebre un NO també és la causa de l’ocultació dels sentiments, per si no són correspostos, per si te’ls fereixen, per si veuen que ets vulnerable i et consideren inferior i feble.

Però no és només la por que et diguin que no, sinó també la por de dir no a segons quines propostes, i no m’estic referint en absolut al No és No que està de moda actualment. En aquest sentit puc dir que sempre s’han respectat les meves opcions. És la por de dir no quan creus que l’opció considerada “correcta” és dir sí, encara que no et vingui de gust, ho trobis perillós, et faci mandra o sigui un disbarat. Hi incloc aquí des de la frivolitat d’anar a una festa que no et ve de gust fins a embarcar-te en projectes familiars o professionals d’importància que poden tenir conseqüències desastroses.

El concepte d’assertivitat el vaig conèixer de molt gran, gràcies a una ex alumna que estava fent un treball per a la universitat i em va venir a fer una enquesta. Vaig flipar! Allò era precisament el que jo no tenia. És veritat que no em vaig esforçar gaire per ser capaç de ser assertiva d’aleshores endavant, però sí que m’ha servit sovint per pensar-hi i mirar de ser capaç de no deixar-me dur pel que se suposa que es porta o està ben considerat.

Arribats aquí, després d’aquest rotllo sobre mi que potser fa més pena que altra cosa, torno a una idea que sé que ja he expressat anteriorment però no he estat capaç de trobar en quin dels posts ja ho vaig dir. És el tema de fer de la teva vida una novel·la. Modestament, aquest blog no té ni la categoria ni les pretensions d’una novel·la, però l’actitud del que escriu quan està davant del teclat, en aquest cas una servidora, s’hi assembla bastant.

Estic llegint una novel·la d’Emmanuel Carrère, Yoga (P.O.L. 2020), que com altres de seves està basada en la seva vida, les seves relacions sentimentals, les seves depressions i els seus fantasmes. Ell sí que fa de la seva vida una novel·la, o moltes novel·les. Yoga és una obra d’autoficció, algunes coses es refereixen a ell, d’altres a persones del seu entorn, però el conjunt és un retrat del calvari pel que ha passat realment Carrère en la lluita contra la depressió. Què fa que m’interessi aquesta obra i aquest autor? Doncs el paral·lelisme entre ell i jo pel que fa a la capacitat terapèutica de l’escriptura. Cada vegada que em poso a escriure tinc la sensació de tenir un interlocutor, que no sempre és el mateix. A vegades penso més en uns amics, a vegades en uns altres, a vegades en la família, a vegades en una única persona, a vegades en un públic nombrós i fantàstic que m’aplaudeix el dia que em donen el premi Nobel de literatura. Aquestes fantasies no són gratuïtes perquè he de dir (no sense una certa vergonya, però ja que hi som...) que a més del que he penjat al blog he anat escrivint altres coses, de ficció o no, que tinc guardades a l’ordinador i que potser algun dia, quan m’hagi pres un parell de pisco sours, seré capaç d’enviar a algú perquè em digui si tenen algun valor.

Al Magazine de La Vanguardia del diumenge 21 de febrer hi ha una entrevista amb Emmanuel Carrère on explica que un amic li va preguntar si preferia ser feliç o escriure llibres formidables. Ell va contestar que escriure llibres formidables. Escriure llibres formidables exclou la felicitat? No podria ser que la felicitat fos escriure llibres formidables? Jo no em plantejo aquest dilema perquè tot això que estic fent, el blog, els escrits, és com una mena de torna, un suplement de vitalitat quan la meva vida professional, que ha estat plenament satisfactòria, ja s’ha acabat. Dono gràcies a qui sigui que m’ha ajudat a fer aquest pas d’anar més enllà de la tristesa i la malenconia i m’ha animat a utilitzar la imaginació i la sensibilitat per trobar una activitat que em satisfà i que pel que alguns m’han dit, també ells, o elles, hi troben plaer al llegir-ho. 

Carrère dedica una bona part del llibre a parlar de la seva experiència en un parell de cursets de ioga de 10 dies durant els quals va practicar la meditació. El primer va ser interromput per l’atemptat de Charlie Hebdo ya que el van reclamar per parlar al funeral de l’economista Bernad Maris, mort a la redacció de la revista. Després hi torna per completar les pràctiques i pel que he pogut deduir fins ara –vaig per la meitat del llibre- això del ioga és útil per protegir-te dels mals pensaments, per dominar les pulsions negatives, per ser més bona persona. Ell, però, amb una sinceritat lloable diu el següent: “M’agradaria ser un home bo, m’agradaria ser un home bolcat cap als altres,... Soc un home narcisista, inestable, aclaparat per l’obsessió de ser un bon escriptor.” I més endavant: “Escric també per ser cèlebre i admirat, la qual cosa no és precisament la millor manera de convertir-se en un ésser humà millor”. Pel que sembla hi ha una certa rivalitat entre Carrère i Houellebecq. Aquest darrer havia d’haver fet l’obituari el dia del funeral de Maris, però li van desaconsellar per ser blanc de les ires dels islamistes a causa de la publicació el dia abans de la novel·la Soumission, que com tothom sap, parla de la pujada al poder d’un president musulmà a França. “Mai no expressaria la més mínima reserva sobre Houellebecq per por de semblar gelós –com de fet, honestament,  em sento.” Carrère i Houellebecq són dos escriptors molt diferents, per l’estil, pels temes, però sobre tot per l’actitud. Carrère em sembla honest, Houellebecq és un provocador. Això no li treu valor, però el fa menys simpàtic.

Avui, com heu vist, anava de confidències, per reflexionar sobre aquests dotze mesos de subscripció a blogspot (una banalitat) i la seva altra cara, els 120 articles que he escrit i dels quals aquest és l’última mostra. Mentre trobi temes que consideri dignes de ser comentats, excusant-me ja per endavant i amb humilitat de la qualitat amb què abordo l’escriptura, continuaré posant-me davant del teclat i ves a saber si no acabaré sent la primera escriptora a qui li donen el Nobel pòstum allà pel 2040...