Si hi ha una actitud intel·lectual que admiro és la d’aquelles persones que són capaces de rectificar. Se suposa que els qui aspiren a ser considerats intel·lectuals tenen una actitud crítica davant la realitat i no cultiven el dogmatisme. Si els principis que ells abraçaven es mostren caducats, cal rectificar. I això no val només per a la realitat immediata sinó també per a aquells posicionaments sobre fets històrics dels quals ja en tenim una visió molt llunyana.
Soc la primera de reconèixer que això és molt difícil i que em sento completament presonera de clixés que en un moment semblaven “la veritat” i que el temps s’ha encarregat de destruir. Posem per cas la revolució cubana. No crec que cap jove progressista espanyol als anys seixanta no admirés Fidel Castro, el Che, la lluita de la Sierra Maestra i la presa del poder per part dels revolucionaris barbuts. Van caldre molts anys i molts disbarats, per dir-ho d’una manera suau, per part dels castristes perquè ens adonéssim que la revolució no es pot fer sobre la base de la dictadura i el messianisme. No obstant això, encara ara, coneixedora de totes les desgràcies que han afligit a la societat cubana, i l’afligeixen encara, no puc evitar pensar que fet i fet hi ha hagut més coses bones que dolentes. Aquest és el pòsit ideològic que deixen molts anys de practicar el dogmatisme de "l’esquerra que sempre té raó". Quan als 17 anys t’has fet un implant genètic a l’ADN amb idees marxistes-leninistes és molt difícil desempallegar-te’n més endavant. Per més esforços que facis.
Fa poc estava llegint un llibre d’Andrés Trapiello que es diu Madrid. Parla de la seva experiència com a lleonès que arriba a la capital, i aprofita per fer un repàs de la història de la ciutat que he de dir que és molt interessant. Però quan vaig arribar al capítol que parlava de Madrid sota la guerra la seva visió em va semblar tan allunyada de la que jo tenia de ”la heroica resistencia del pueblo de Madrid”, que vaig deixar de llegir i vaig pensar: necessites un temps per pair aquest punt de vista. Els “progres” hem viscut tot el franquisme i bona part de la democràcia amb la idea de les dues Espanyes de què parlava Machado, una de les quals “había de helarnos el corazón”. Trapiello proposa una tercera Espanya, en la qual se situa ell mateix, que està per sobre de les altres dues i rebutja amb la mateixa vehemència els que es van aixecar contra la República que els que la van defensar, amb l’argument que es van cometre moltes atrocitats al bàndol republicà i que les classes dirigents vivien a cos de rei a la capital abans d’haver de traslladar el govern a València. Qui pot negar les barbaritats que es van produir en terreny republicà? A Madrid i a Barcelona estan ben documentades: “checas”, “passejos per l’Arrabassada”, afusellaments indiscriminats, delacions, els fets de maig... Tot un catàleg d’horrors inherents a les guerres, que evidentment no estan justificats, però que sempre es poden considerar com un mal menor per defensar la República.
No m’agrada gens l’actitud de la gent que es vol situar equidistant perquè en realitat s’estan situant per damunt dels altres, als quals consideren pobres ànimes faltades de criteri o simplement ignorants, contrastant amb ells mateixos que estan es possessió de la veritat. Però és cert, i no em dol reconèixer-ho, que molts fets històrics necessiten una revisió, sobre tot aquells que van ser molt traumàtics i que han quedat en l’imaginari popular com a fets heroics, lluites exemplars, conquestes glorioses, derrotes traumàtiques. A Catalunya en tenim uns quants exemples i caldria ser molt bon historiador i al mateix temps molt agosarat per atrevir-se a qüestionar fets tan dolorosos com l’oportunitat de la resistència al setge de Barcelona del 1714 o de la batalla de l’Ebre el 1938.
El dijous 18 de març es commemora el 150è aniversari de l’aixecament del poble de París contra el govern provisional de caire monàrquic, humiliada França fins al ridícul per la victòria dels prussians a Sedan i per la proclamació del kàiser Guillem I com a emperador al palau de Versalles. Morts de gana, menjant-se, pel que sembla, fins i tot les rates, una multitud enardida, avalada per la milícia ciutadana, la Guàrdia Nacional, es va enfrontar als militars i va matar dos generals. El 28 de març de 1871 va ser proclamada la Commune. No tinc intenció de donar cap classe d’història, només m’interessa parlar-ne per ressaltar com n’és de diferent la visió d’aquest fet segons l’analitzi l’esquerra o la dreta. Aquesta informació la trec d’un article de Lluís Uría a La Vanguardia del 7 de març. I no és ni per lloar ni per criticar uns fets històrics, sinó per mostrar com està de dividia la societat francesa al respecte.
La Commune va tenir una activitat frenètica durant les deu setmanes que es va mantenir activa fins a la seva aniquilació i afusellament de molts dels seus militants. Els decrets que es van aprovar són el somni de tot revolucionari que aspira al benestar del poble: separació d’Església i Estat, gratuïtat de l’educació pública, suspensió del pagament de lloguers, jornada laboral de 10 hores, creació de cooperatives de treballadors, reconeixement de les unions lliures, creació de l’Union des femmes com a nucli inicial de l’associacionisme de les dones que reclamava igualtat de salaris, etc... El govern provisional, atrinxerat a Versalles, va ser atacat pels communards, però sense èxit, i es van haver de retirar. Perseguits pels carrers de París, van executar 47 ostatges, entre ells l’arquebisbe de la ciutat. Això no els va sortir gratis, els combatents eren afusellats sobre la marxa, i els que van quedar van ser-ho contra el mur del cementiri del Père Lachaise, actualment venerat com a lloc de pelegrinatge de l’esquerra. 147 communards afusellats contra el “mur des fédérés.”
Poc temps després, el 1873, el govern acorda construir un temple al cim de Montmartre per expiar els crims dels communards, no els dels militars. Aquest temple és el Sacré-Coeur, el monument més lleig de París i el que té l’emplaçament més privilegiat. Han passat molts anys des d’aquell moment i sembla que ningú s’hauria de sentir ofès perquè l’ajuntament vulgui declarar monument històric aquella mona de Pasqua, però no és així. L’esquerra ho considera una ofensa als 20.000 communards morts durant aquella revolta i no hi ha manera que es pugui arribar a un consens. Exactament igual com passa al nostre país, que després de 40 anys de democràcia no hem superat les dues Espanyes (bé, el senyor Trapiello, sí) i continuem lluitant contra el feixisme els uns, i volent tornar al franquisme els altres.
Per a mi, a qui interessa més el punt de vista dels vençuts que el dels vencedors, m’ha sobtat assabentar-me d’aquesta divisió a França pel que fa a la Commune; em pensava que la visió romàntica de l’aixecament dels communards era patrimoni de tots els francesos. Resulta que no, i em veig obligada a repensar si en una revolució s’hi val tot o si, amb la visió de la realitat i de la condició humana que tenim al segle XXI, la vida és un bé que s’ha de preservar per damunt de tot, i no només la dels teus partidaris, sinó també la dels teus adversaris.
No obstant això, com que ja he dit que tinc un ADN una mica manipulat, continuaré anant a París a visitar el Père Lachaise, a rendir homenatge al mur des fédérés i a passejar-me per dintre entre les tombes de tants famosos com hi ha enterrats, reals i imaginaris: Abélard i Heloïse, Gilbert Bécaud, Pieyre de Mandiargues, Proust, Puig i Ferrater...
- - Els problemes es parlen amb enfocament actual. Es fa servir un vocabulari propi de temps posteriors (mitjans de producció...).
- - Les dones en assemblea tenen formació política impròpia de la classe obrera de l’època.
- - El problema dels estrangers es tracta amb exemples del 1996, fent paral·lelisme amb la conquesta i espoliació d’Algèria el 1830.
- - Malgrat la crítica a la televisió que la Comuna no va aportar cap novetat destacable, els “communards” parlen de nous models de propietat dels mitjans de producció, com les cooperatives.
- - Reivindicació del treball domèstic com a treball productiu.
- - Mostra un dels principals problemes de les revolucions: massa gent dirigint amb enfocaments i estratègies diferents.
- - Tots els personatges, en un moment o altre, miren a la càmera, no per adreçar-s’hi, sinó com per verificar que hi és. Per quin motiu? Fa que l’espectador tingui la sensació que està veient un espectacle i no una història real. Trencament de la quarta paret.
- -Els personatges “tertulians” corresponen a algú real? Les dues cadenes de televisió volen representar algun canal actual?
- - Molt interessant el paper dels actors en la confecció del seu rol i les explicacions que donen al final, tant si els ha tocat fer papers de “communards” com de “versallesos”.
Us deixo amb la versió que Yves Montand va fer de "Le temps des cerises", la cançó que representa l'esperit de la Commune. Tot i haver estat escrita en temps de Napoleó, el seu autor la va dedicar a una infermera morta durant la setmana sanglant del 1871.
Recordeu: el 18 de març, VIVE LA COMMUNE!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari