DE SENECTUTE...

Als països del món occidental, que si ens volem posar en pla progre podem anomenar neocapitalistes, ja fa anys que la societat es preocupa per donar una sortida digna a les persones “amortitzades”. Si el país és de l’estil dels Estats Units, es creen residències de luxe perquè hi vagin a passar “l’última etapa de la seva vida” aquells que s’ho poden pagar. I si és de l’estil dels països europeus, els governs busquen la manera d’oferir una plaça en una residència, pública o privada, a qui no pugui valdre’s per ell mateix o fins i tot a qui prefereixi la vida en companyia a la solitud. Al nostre país hi ha una mica de tot, des de la mala consciència de portar l’avi a la residència fins al sacrifici màxim de tenir cura d’una persona dependent a casa que altera completament la vida quotidiana. Entremig hi ha els vells i velles que viuen sols, que es valen perfectament per ells mateixos i que de cap manera volen que se’ls tracti com a material caducat.

El cine, que no deixa de ser un reflex de la realitat, ja fa anys que tracta aquest tema, i no vull dir només el de “què fem amb la iaia?”, sinó el que avui em ve de gust comentar i és la visió que els que no són vells tenen de la gent que ja ho ha donat tot, a la feina, a la família, a la societat en general, i que se’ls considera amortitzats. Pel·lícules que tracten el deteriorament intel·lectual de la gent gran (l’última, El Padre, i no en cito més per no allargar-me) ja ens han donat testimoni de com és de trist fer-se vell si, a més, perdem el cap. Però insisteixo, no és aquest el tema d’avui. El tema d’avui me l’han suggerit tres pel·lícules que he vist recentment (un altre cop el cine!!!) i que diuen precisament el contrari: encara que siguem vells també sentim, desitgem, fem projectes, reclamem atenció i afecte i no ens volem morir.

Fa un parell de mesos vaig veure un debat a la SextaTV sobre la vellesa. Hi havia un ex entrenador de 70 anys, un ex rocker de 77 anys, una ex alcaldessa de 77 i una actriu de 78. Tots havien tingut una vida plena, exitosa i parlaven de com veien la seva etapa actual. Una d’aquestes persones va dir que estava vivint la millor etapa de la seva vida, i l’actriu va posar els ulls com plats dient: no m’ho puc creure! I jo des de casa la vaig aplaudir i vaig pensar: com deuen haver estat les etapes anteriors! Fer-se vell és una merda, però ja sabem que l’alternativa és pitjor. Voldria tornar als 20 anys? Als 50? No, assumeixo perfectament l’edat que tinc però sense renunciar a res d’allò que fins ara m’ha interessat i afortunadament he pogut anar fent. I tinc la sort d’estar rodejada d’amics que tenen la mateixa edat, o semblant, i la mateixa actitud, amb els que puc compartir projectes per petits que siguin, converses, rialles, abraçades (això, de moment, no!), i des de fa un any, aquest blog.

La pandèmia ens ha trastocat completament la nostra manera de relacionar-nos, primer confinant-nos a casa, obligant-nos a sortir només en unes franges determinades; després amb la por, ensenyant-nos les estadístiques d’ingressos a les UCI i les defuncions de persones de la nostra edat, i dient-nos: no podeu fugir, no hi ha llocs segurs, només us podeu amagar. Els que en aquell moment ja ens vam rebel·lar contra la idea d’arraconar els vells, després d’un any de no veure encara el final del túnel, comencem a defallir. Un any sense activitat física, sense a penes relacions presencials, amorrats a la pantalla de l’ordinador per seguir activitats on line o per veure la família i els amics, estem perdent l’energia i ens estem tornant mandrosos. I aquest és el gran perill per a la gent gran, no per als joves o els adults en edat laboral, que recuperaran les seves activitats tan bon punt ho permeti la pandèmia. I encara que jo no em pensi morir (perquè quan estigui a punt de morir-me m’agafaré ben fort, com m’explicava el meu pare que jo havia manifestat quan era petita), és evident que tinc data de caducitat i pel bé de tothom espero que arribi abans que la de les meves filles o nets.

I ara tornem al cine. Tres pel·lícules, com deia, m’han inspirat aquest escrit, i també la nominació a millor actriu als Oscar 2021 per a Frances McDormand. Comencem per ella.

El dia que es van conèixer les nominacions els diaris destacaven que Frances McDormand (Illinois 1957) era una actriu a la que li importava un rave el seu aspecte físic, que no es maquillava ni es posava talons, i que no tenia cap inconvenient en mostrar-se al cinema més vella i deteriorada del que era en realitat. Bravo! Jo soc fan d’aquesta actriu des del dia que la vaig veure a Sangre fácil (J. i E. Coen, 1984), com també des que la vaig veure a Fargo (Oscar 1996) i a Tres anuncios en las afueras (Oscar 2017) per les que ja va guanyar l’estatueta a la millor interpretació femenina. Però el que ningú no sap és com la vaig admirar a la pel·lícula Arde Mississipi (Alan Parker, 1988) quan abandonava una habitació rascant-se el cul. Estic segura que va ser un gest espontani i no ordenat pel director, un gest que donava la mesura de la seva capacitat per transmetre naturalitat i veracitat al personatge. Quanta gent surt al cine rascant-se el cul, tirant-se pets, esternudant o traient mocs? Molt poca, ningú. I quanta gent surt practicant una activitat que generalment fem amb molta menys freqüència, és a dir, follant? Moltíssima. Perquè el “divisme”, el “glamour” està renyit amb la naturalitat, i a la vida de cada dia, joves o vells, ens comportament amb naturalitat.

La premsa que destaca la poca importància que la Frances McDormand dona a l’aspecte físic en realitat ens està dient: com que és vella, té arrugues i li pengen els pits, que no pretengui enamorar, seduir, ni comportar-se com una de trenta anys. I per què no? dic jo! A partir d’una edat ja només podem aspirar a que ens considerin unes velletes encantadores? A l’extrem oposat hi trobem la filipina més retocada del món, que s’entesta a semblar una nina de porcellana i si es descuida li passarà com a l’Olímpia dels Contes de Hoffmann, que li hauran de donar corda de tan artificial que serà. Respecto totalment l’opció de la Frances McDormand, però crec que ser bona actriu no està renyit amb voler mostrar un aspecte seductor, per més que tinguis una edat, un marit fidel i un referent emocional segur. I ella, si volgués, podria.

Les tres pel·lícules que m’han commogut estan protagonitzades per vells i velles, tenen un to que va des de l’esperpent a la tendresa més absoluta, hi veiem relacions sexuals consumades més enllà dels 80 com també sentiments de respecte, d’amor, i com ja he dit, de tendresa. La primera, El diablo entre las piernas (Arturo Ripstein, 2020), és un compendi de sentiments bons i dolents, de menyspreu, d’odi, d’humiliació, de sadisme, però també d’amor, de necessitat d’afecte, de dependència de l’altre, mostrats amb les imatges més sòrdides i més sublims alhora. L’actriu principal, Silvia Pasquel (filla de la Silvia Pinal) no té cap inconvenient en mostrar el seu cos nu, que no és precisament el d’una Venus. Però i què? Ella vol seduir, vol sentir que encara és capaç de provocar en un home el desig que li nega el seu marit. Les circumstàncies la tenen encadenada en un matrimoni violent en el qual els dos membres es necessiten l’un a l’altre. No és un matrimoni de la “tercera edat”, és una parella de persones que volen viure les seves passions. Punt.

La segona pel·lícula, Y llovieron pájaros (Louise Archambault, 2019) té com a protagonistes dos vells i una vella de més de 80 anys. El to és absolutament diferent de l’anterior, tendre, afectuós, però res a veure amb la carrincloneria i l’edulcorament. La dona és un personatge que arrossega una ferida des de l’adolescència, els dos homes viuen voluntàriament aïllats en un bosc del Quebec, i com a teló de fons una investigació periodística sobre un incendi que hi va haver molts anys enrere i les seves conseqüències. La naturalitat i la delicadesa amb què es descriuen les escenes amoroses produeixen una gran emoció i descriuen perfectament quins són els sentiments dels protagonistes, que són exactament els mateixos que un pot sentir als vint anys.

La tercera és una pel·lícula genial que es presenta com a documental i que té una gènesi curiosa. El agente topo (Maite Alberdi, 2020) és el resultat d’un treball d’investigació que la seva directora va dur a terme en una residència real de gent gran, a prop de Santiago de Chile. Ella pretenia fer un reportatge sobre agències de detectius quan en una d’aquestes agències es va assabentar que els havien encarregat una investigació sobre una residència perquè una senyora creia que a la seva mare no la tractaven bé. La directora va canviar ràpidament l’orientació del seu reportatge, l’agència va introduir un “topo” de més de 80 anys com a resident que anava filmant i enviant informes al seu superior. Si bé al començament sembla una comèdia, quan entrem en la vida de les usuàries (totes dones, només 4 homes) de la residència ens adonem, com s’adona el “topo”, que el problema no és la neteja o l’atenció als vells, sinó la soledat en què es troben i la necessitat d’afecte. Fins i tot hi ha un principi d’enamorament, que no arribarà enlloc però que ens dona la mesura de la capacitat dels “vells” d’experimentar sentiments “propis dels joves”. La pel·lícula està dedicada a la memòria de tres de les residents, una de les quals mor durant la filmació i les altres dues deurien morir més tard. He de dir que vaig sortir del cine amb els ulls humits i el kleenex al nas, malgrat la mascareta.

Que de sobte coincideixin a la cartellera aquestes tres pel·lícules on els protagonistes són vells, a més de les que no he esmentat, vol dir que ja hem passat de ser carn de compadiment a ser protagonistes cinematogràfics de les nostres vides. Que se n’assabenti tothom que no renunciem a ser guapes, seductores, atractives, que algú pot veure-hi, més enllà dels cabells blancs, les pelleringues i les arrugues, persones, homes o dones, a qui queda encara molta corda. El deteriorament físic i la pèrdua de la bellesa no és un obstacle per trobar dins de la persona un atractiu que va més enllà de la superfície, tingui l’edat que tingui. Tant de bo es facin moltes, moltíssimes pel·lícules on es reconegui als vells la dignitat que es mereixen.