Que poques vegades sentim ja per la megafonia dels trens la destinació “Barcelona Estació de França”! Encara queden trens que hi van, però ja són molt pocs. Gairebé tots acaben a Barcelona-Sants, la gran estació central. Per a mi l’Estació de França té un simbolisme especial, lligat a la proximitat amb el meu antic domicili familiar i als aspectes diversos dels meus viatges.
Asseguda a la butaca, en mig d’aquest autoconfinament que no s’acaba mai, em disposo a veure un capítol d’una sèrie de Movistar+ quan a la publicitat prèvia veig un cotxe fantàstic passant per davant d’uns porxos. Em quedo mirant i dic: això ho conec! Són els porxos d’en Xifré! Els cotxes, que són 4, continuen circulant i s’aturen davant l’estació de França, a Barcelona! 4 cotxes de la gamma SUV de Mazda, aturats davant de l’estació remodelada, pintada, neta i rutilant, res a veure amb el record que de sobte va sorgir del meu inconscient d’una estació trista, grisa, bruta però majestuosa en la seva arquitectura, que jo vaig començar a freqüentar de petita fins que la major part dels trajectes van canviar el seu punt d’origen o de destí.
Ja d’entrada el nom era una invitació a fugir de la sordidesa del franquisme: Estació de França, aquell país que estava més enllà de la frontera, on la gent era lliure, desvetllada i feliç. En realitat des de l’Estació de França anaves a tot arreu, a Madrid, a Cádiz o a La Coruña, però la idea que jo en tenia és que anaves cap al Nord. Sempre m’ha semblat que la disposició de les estacions a París era la millor per orientar-se. Volies anar cap al Nord? Gare du Nord. Volies anar cap a l’Est? Gare de l’Est. Volies anar cap al Sud-Est? Gare de Lyon, que com tothom sap, està en aquella direcció. És veritat que la d’Austerlitz, Orléans, Montparnasse o Saint Lazare et porten on els dona la gana, però segurament els parisencs ja ho saben. També trobo fascinant l’antiga Gare d’Orsay, tan típica de l’estil de les del segle XIX, actualment convertida en el museu d’Orsay, el gran museu de l’impressionisme.
Altres estacions famoses, com la Victoria Station de Londres o la Central Station de Nova York, la Hauptbahnhof de Berlín o la Central d’Estocolm han estat protagonistes de molts llibres i pel·lícules, perquè la metàfora del viatge, de la fugida, de l’arribada, de la integració, dels comiats traumàtics, és present a totes elles. I ja que hi som, si a algú li agrada la novel·la policíaca, aprofito per recomanar Estocolmo, estación central, de Roslund & Hellstrom, sobre el tràfic de noies, i que també n’han fet una minisèrie disponible a filmin.es.
El meu record més antic de l’estació de França és de quan anàvem a Begur a l’estiu. Solíem anar-hi en tren i tornar amb el Costa Brava. Per què? Ni idea. Potser pels horaris. El tren sortia a quarts de quatre, una hora una mica intempestiva perquè havies de dinar molt d’hora. Recordo que ens endúiem entrepans i ens els menjàvem al compartiment, aquella mena d’habitacions amb banquetes i una porta que donava al passadís, tal com es veu a totes les pel·lícules d’espies i de proletaris. Nosaltres no érem ni una cosa ni l’altra, però em sembla que no s’han fet pel·lícules sobre famílies que se’n van de vacances. No té glamour ni emoció. Amb totes les maletes pujàvem al tren i després de no sé quanta estona arribàvem a Flaçà: final de trajecte. Allà agafàvem la SARFA fins a Begur. Ens esperava un mes de sol i platja, però mai, que jo recordi, vam tornar amb el tren: no recordo l’arribada a l’Estació de França, només la sortida. Per tal que us feu càrrec de l’emoció d’aquella expedició, reproduiré el text de Pep Solà, estudiós de Joan Vinyoli, que al seu magnífic llibre biogràfic La bastida dels somnis, ho descriu de la manera següent: “Any rere any, la planificació de l’anada a Begur de tota la colla de famílies l’assumia el poeta. Dies abans de l’inici de les vacances ja passava per les cases a fer el recordatori de com aniria la sortida de Barcelona: com sempre, es marxaria el dia 1 d’agost amb l’anomenat “tren rosa” que sortia a les 15:40 de l’estació de França i anava fins a la frontera. Baixaven a Flaçà des d’on agafaven l’autobús de la SARFA fins a Begur... Les famílies, amb tota la mainada, carregats de maletes per a tot un mes d’estada, de joguines i estris diversos, es reunien puntualment a l’estació de França per pujar al tren que els portaria en aquest privilegiat racó de la Costa Brava”.
Un altre moment que recordo especialment, quan jo ja no anava a Begur als estius sinó a Madrid (en avió), perquè era on vivia el meu pare, és el dia que amb la classe de 6è de batxillerat (9 alumnes i dues professores) vam fer el viatge “final de curs”. Anàvem a Madrid, per visitar “la capital” i totes les meravelles adjacents (Toledo, Segòvia, L’Escorial...). Un altre cop en un compartiment per a espies, excitades i emocionades, amb dues senyoretes que ens queien bé, disposades a fugir de la tutela familiar durant una setmana. Suposo que les famílies deurien venir a acomiadar-nos, ens deurien fer recomanacions i bla, bla, bla, però jo, l’únic que recordo era la il·lusió de pensar que estaríem juntes i que ens ho passaríem la mar de bé.
Uns anys més tard, l’Estació va ser testimoni de l’angoixa dels meus pares, durant 4 o cinc matins, quan esperaven que arribés de París, als 17 anys, amb el tren, sense saber quin dia ho faria, després que jo hagués enviat un telegrama que deia: “arribo aviat”, sense precisar. En realitat jo estava tornant en auto-stop, però ells no ho sabien. Va anar d’un pèl que no avisessin la Interpol perquè em busquessin...
Fem un altre salt en el temps i em trobo en unes circumstàncies ben diferents: tinc un nòvio a la mili, a Sant Climent, i els diumenges el vaig a veure. Agafo el tren a les 6:40 (com és que recordo tan bé l’hora?) fins a Figueres. Allà, autobús fins a St. Climent. Per agafar el tren a aquella hora havia de sortir de casa molt aviat, negra nit, i entre casa i l’estació hi havia el Born, el mercat central de fruites i verdures. El Born funcionava majoritàriament de nit, o de matinada, i jo em recordo travessant-lo, en mig d’aquella pudor de verdures esclafades, de caixes de fusta apilades, de carretons que t’atropellaven, i resant perquè no em diguessin piropos grollers. Ara bé, aquests records són reals? El Born treballava la nit de dissabte a diumenge? Que jo hi passava a aquelles hores és ben real, recordo com si fos ara el color gris del cel, els colors foscos dels que carretejaven verdures, les pudors, els crits... Potser anava a Sant Climent en dissabte? Diria que no, però no trobo la resposta. El Born va deixar de funcionar com a mercat central el 1971, jo ja no vivia al barri, i quan anava a l’Estació de França hi arribava en autobús o en taxi.
Vaig freqüentar l’Estació de França encara unes quantes vegades, de les quals tinc un record una mica traumàtic. Cada dos anys m’havia d’anar a renovar el passaport a París, que era on me l’havia renovat l’última vegada. Allà no et demanaven ni certificat de penals ni res per l’estil. El Consolat ja tenia prou feina i la informàtica no existia. Però agafar el tren i sotmetre’t a l’escrutini del revisor i després del policia que controlava la frontera era un tràngol que passava amb veritable pànic. Mai no em va passar res, però quan trepitjava la Gare d’Austerlitz em semblava que se m’obrien les portes del paradís. Després havia de tornar, amb el passaport nou, però em sentia més segura. De tornada, l’Estació de França ja em semblava més acollidora i familiar: em sentia a casa!
Un any, però, l’estada a França es va complicar, per unes circumstàncies personals, res a veure amb la política, que no cal explicar. No vaig tornar el dia suposat, no havia pogut avisar perquè ja no vivia amb la mare i a casa no hi havia telèfon. A més, telefonar des de París era conferència, havies d’anar a la Poste, i tardaves la tira a poder comunicar. Tot ho feies per carta. Però la carta no va arribar, i el Marçal va anar quatre o cinc dies seguits a l’Estació de França, amb un ram de flors, sense que jo aparegués de sobte baixant del tren. Com més dies passaven més angoixa li agafava: no sabia per què no arribava... Què em podia haver passat? Finalment jo vaig arribar i vaig agafar una emprenyada majúscula perquè ell no era a l’estació esperant-me. Me’n vaig anar cap a casa, em vaig estirar al llit i em vaig preparar per retreure-li que no m’hagués vingut a buscar. Però com passa a les novel·les, quan va arribar a casa, amb el ram de flors pansit, ens vam adonar que hi havia hagut una confusió d’horaris! Uf! Ell, jo i l’Estació de França respiràvem alleujats!
Poc després d’aquesta data ja no vaig necessitar els trens: teníem cotxe! Però tot i així, cada vegada que anàvem a París hi anàvem en tren. Primer amb couchette, després amb el Talgo, que tenia compartiments per dormir, perquè m’agradava reproduir l’arribada a Austerlitz i l’esmorzar a l’Arc en ciel, la cafeteria que hi havia davant de l’estació. Més endavant ja van venir els viatges en avió, més ràpids i més confortables. En aquell moment els trens a París ja sortien de l’estació de Sants.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari