AMANDA GORMAN, la traducció i la identitat sexual

 

Amanda Gorman i la traductora holandesa

De què parlem quan parlem de traduir? Fa uns mesos ja vaig exposar els dubtes que havia tingut abans d’establir un criteri a l’hora de traduir poesia. Què era més important en el resultat, el fons o la forma? No eren criteris per fer servir sinó per jutjar una traducció, perquè jo no he traduït mai poesia. Abans d’acabar la carrera vaig buscar feina de traductora i el primer llibre que em van donar, l’editorial Seix i Barral, va ser La batalla de Farsalia, de Claude Simon. Un escriptor pertanyent al nouveau roman, aquells que consideraven que ja estava tot dit i que el que calia era dir-ho d’una manera nova. La feina que vaig tenir per traduir una obra literària va ser considerable i els dubtes apareixien constantment. Un dels que recordo era que havia de traduir “raidillon aux aubépines”, tres paraules, i literalment era “caminito escarpado de los espinos albares” (6 paraules). Això, en prosa, no té gaire importància; en poesia, sí.

Resulta que aquesta expressió, que sortia sovint a la novel·la, era una referència al llibre À la Recherche du temps perdu, de Proust. La batalla de Farsalia es va editar el gener de 1971 i no va ser fins al febrer d’aquell mateix any que vaig descobrir l’original, fent un curs a la Facultat precisament sobre Proust i la Recherche. El professor s’hi referia com a “el sendero de espinos”, punt. No recordo com vaig resoldre la qüestió, però tenint en compte que era la meva primera traducció, és probable que el resultat fos manifestament millorable.

Uns anys després vaig veure un anunci d’un Centro Internacional de Traductores i m’hi vaig adreçar. Em van enviar un text per traduir precisament de Proust, concretament de Du côté de chez Swan. Si amb La batalla de Farsalia havia tingut problemes amb Proust ni ho explico. M’hi vaig matar, i el resultat va ser excel·lent, segons el diploma que em van enviar amb la qualificació de la prova (diploma que encara guardo). Es veu que me’n vaig sortir força bé, tenint en compte que no soc homosexual, melancòlica ni hipocondríaca.

Per què dic aquesta tonteria? Doncs perquè s’acaba d’aixecar una bona polseguera amb el veto que l’agent literari d’Amanda Gorman ha posat a l’editorial catalana sobre  el traductor Víctor Obiols. Es tracta de la traducció del poema The hill we climb, recitat per Gorman a la presa de possessió de Biden. El veto és a ell, no a la versió que n’ha fet, que ni se l’han mirat. L’agent ha dit que busquin una dona, activista i a ser possible amb ascendència africana. Altrament no creuen que pugui transmetre l’esperit del poema original. Jo no conec Obiols però he llegit que és un molt bon traductor, de manera que el veto seria bastant absurd. Però resulta que si mirem altres països europeus veiem que també s’han produït moviments curiosos. L’editorial francesa va escollir una rapera belga afrodescendent sense experiència en la traducció, però que encaixava en la tradició de spoken word de la poesia d’Amanda Gorman, lligada a la lluita antiracista. L’editorial que havia de publicar el poema a Holanda ha vist com la seva traductora també era qüestionada per una activista negra, tot i que es tracta d’una prestigiosa escriptora, amb l’excusa que no tenia ascendència africana ni la seva vida s’assemblava per res a la d’Amanda Gorman. Sembla ser que l’origen d’aquests vetos es remunta a les pràctiques colonialistes en què gràcies a les traduccions es tergiversava la visió de la situació dels colonitzats. És veritat que la traducció pot trair (Traduttore, Traditore!), però al segle XXI, on si alguna cosa sobra és la informació, pensar que un bon traductor pot donar una versió patriarcal i colonialista d’un poema que la meitat de la població que el pot llegir és probable que l’entengui en versió original, és filar molt i molt prim!

Sembla ser que les crítiques que ha suscitat dins del món de l’edició el veto a aquests dos traductors han tingut un to extremadament violent, fins al punt que la traductora holandesa s’ha sentit ofesa perquè el seu traductor francès feia broma atribuint-li adjectius masculins i femenins com “jeune et blonde poète blanche et romancière blond et blanc des Pays-Bas, trop pâlotte ou pas assez noiraud”*,  tenint en compte que ella es defineix com a no binària. I aquí és on comença el segon tema del dia. Si sobre la manera com s’ha de traduir puc tenir alguna cosa a dir, sobre el tema trans, queer, no binari estic totalment disposada a que m’il·lustrin. Tant és així, que el dissabte 13 de març em vaig comprar El País perquè el Babelia treia un article sobre Paul Preciado i el seu intent d’explicar el seu punt de vista davant d’una colla de psicoanalistes, intent fallit per l'esbroncada que es va endur i que el va portar a publicar la conferència, ja que no el van deixar exposar ni la meitat del que duia preparat.

*barreja d'adjectius masculins i femenins

Reconec que aquest tema em desborda en la mateixa mesura en què em fascina. Mai m’hagués pensat que les veritats que tenim per certes des que naixem, que hi ha nens i nenes, estiguin canviant vertiginosament en pocs anys. Tota la vida he respectat les inclinacions  sexuals de cadascú, que també han anat ampliant-se. Després ja no eren les inclinacions, sinó les opcions d’adscriure’s a un sexe/gènere o al contrari, i ara ja som davant de l’opció no binària, és a dir, ni una cosa ni l’altra. He de reconèixer que necessito molta il·lustració, que m’ho expliquin molt bé, i potser ho acabaré entenent. Mentrestant ho respecto, i no entraré a valorar la famosa llei trans que unes feministes defensen i unes altres troben aberrant. Per a mi continua vigent un concepte biològic que vaig estudiar quan anava a l’escola: només hi ha dos tipus de parella del cromosoma 23: XX o XY. (També hi ha el trio XXY, que afecta nens, em sembla, però no el sexe). Com que aquest concepte genètic de sexe binari ara està en qüestió, em sento una ignorant i si defenso el meu punt de vista antiquat em diuen que reprodueixo esquemes patriarcals i també colonials (?) superats. Llegeixo al final de l’article sobre Paul Preciado: “Me reconozco mucho en les niñes de cuatro años, porque me doy cuenta al hablar con elles de que ya se encuentran en una realidad no binaria”. Tots els nens i  les nenes de quatre anys ja han fet el salt a no binaris? No será que està atribuint un determinat sentiment d’identitat sexual a aquest@s nen@s en funció del que ell sent?

Em costa molt acceptar l’ús del doble adjectiu (els catalans i les catalanes...), del femení com a genèric (Unidas podemos), i altres invents que maltracten la llengua i que no entenc quin bé fan a les dones, però el que de veritat em preocupa és la manera com aquestes pràctiques van introduint-se poquet a poquet en la societat de manera que aviat no usar-les farà que estiguis mal considerat. Fa pocs dies em vaig censurar a mi mateixa una frase perquè podia induir al meu net de quatre anys a tenir una visió tradicional del rol dels sexes (o dels gèneres, que ja em perdo!). Estàvem fent uns dibuixos i jo li anava a dir: “aquesta nena la pots pintar de rosa”. Sort que no ho vaig dir! Me’n vaig adonar que estava a punt d’aplicar un clixé patriarcal! Gran error!

Això fa riure, però el que no fa riure és la sensació que tinc que volent facilitar la llibertat d’identificar-se amb un gènere, amb un altre o amb cap, s’estigui empenyent a tota la població, infantil, juvenil o adulta, a dubtar de la seva pròpia. Quant de sentiment profund o de patiment hi ha en algunes d’aquestes persones que es manifesten no binàries i quant de postureig? I no m’estic referent especialment a Paul Preciado, al qual respecto i fins i tot potser li llegiré el llibret que va dedicar als psicoanalistes; m’estic referint al conjunt de persones que crec que estan confonent el seu dret a situar-se en el punt que els doni la gana pel que fa al gènere amb la llibertat dels que no els dona la gana de situar-se especialment enlloc, que ja els està bé el gènere que els ha tocat o fins i tot, si no els està bé, se’l canvien sense haver de fer-ne exhibició.

Llegeixo que hi haurà un concert al Palau, dins del Festival Tradicionàrius, d’un músic asturià que cultiva el gènere folk i que ja té totes les localitats venudes per a les dues funcions. Títol de la notícia: “Rodrigo Cuevas, un agitador folklòric ‘queer’ al Palau”. Ara ens haurem de posar una etiqueta per triomfar en el món de l’espectacle, o de la política o de l’esport? Tants anys lluitant per abolir els estereotips patriarcals i s’està pressionant la població cap a l’acceptació d’uns altres estereotips que, al meu parer, impedeixen exercir amb llibertat la pròpia sexualitat. Crec que afirmar que anem cap a un món no binari és desorientar els joves que poden estar dubtant del seu propi gènere, però sobre tot, crec que estan empenyent a d’altres a qüestionar-s’ho simplement perquè està de moda. Em sembla que la identitat sexual és un aspecte tan important de la persona que s’hauria de respectar absolutament el sentiment de cadascú i posar tots els mitjans a l’abast, legals, socials i professionals, per tal d’assegurar la total llibertat d’identificar-se amb qualsevol opció. No sé si la postura de Paul Preciado afavoreix aquesta llibertat o més aviat intenta adoctrinar.

Avui potser m’he retratat com una ment carpetovetònica, digna dels Picapiedra, però com que he tingut la sort d’haver transitat per la vida sense aquest problema, m’espanta pensar que els meus nets puguin aviat tenir un problema que d’altra manera no haurien tingut, més encara perquè sé que el tema de la transexualitat l’han tractat a l’escola des d’un punt de vista integrador i respectuós amb les opcions de cadascú. Espero que no hi vagi un dia algú a fer-los una xerrada que els confongui i acabin tots demanant ajuda als psicòlegs!

Soc conscient que estic plantejant el tema d’una manera caricaturesca, que hi ha molts matisos a fer i que les persones que es troben en aquestes circumstàncies no són en absolut espècimens rars, però cultivant els extrems només podem recollir fruits defectuosos, i això crec que ens ho hauríem de fer mirar.

Siri Hustvedt acaba de publicar un llibre, Els miratges de la certesa, on qüestiona les realitats binàries, com l’oposició cos/ment, idees innates/idees adquirides, raó/emoció, ja que estan en constant interdependència. També l’oposició masculí/femení. “Ell miratges de la certesa intenta mostrar com les fronteres entre les unes i les altres no són tan clares com s’hauria pensat”. (Declaracions a ara.cat, 20/3/2021).

He volgut afegir aquest últim paràgraf perquè rellegint tot el que havia escrit abans he pensat que potser estava donant una visió intransigent del tema de la transsexualitat i de la identificació amb un o altre gènere. No és el cas. Com Siri Hustvedt, jo també penso que les fronteres entre gairebé totes les coses són difuses, que les coses no són mai blanques o negres (amb algunes excepcions) i que hem de saber apreciar la gamma de grisos que hi ha d’un extrem a l’altre. Resumint: que cadascú pensi i actuï com vulgui, però que sota cap concepte vulgui condicionar les opinions o les conductes dels altres. D’això se’n diu tolerància, una virtut il·lustrada que hauríem de practicar més sovint.