En quin moment i com vaig passar d’aquests llibres juvenils a llibres per a més grans no ho sabria dir. Recordo devorar obres de teatre que el meu pare tenia a la llibreria, d’una col·lecció que es deia “Colección teatro” (una comedia cada semana), i que eren obres d’autors espanyols, encara que em sembla que també hi havia Pirandello. Em vaig espavilar aviat perquè als 17 anys llegia Madame Bovary, Anna Karènina, Crim i càstig i altres grans obres. L’afició em va continuar fins a l’actualitat, i no cal dir que quan treballava em costava acceptar que tenia menys temps i que havia d’esperar a les vacances per poder estar al dia de les últimes publicacions.
Ni a casa ni a l’escola ens obligaven a llegir (a l’escola és una mica preocupant), però potser per la falta d’obligació a mi em va atrapar la lectura. N’hi hauria hagut prou que m’obliguessin perquè jo m’hi rebotés i he de reconèixer que els dos llibres que he mencionat els vaig guanyar a l’escola com a premi als treballs de vacances (que havia de fer sí o sí, si no volia l’esbroncada de la mare!). L’única recomanació que recordo, però no una imposició, va ser quan el meu pare em va oferir El Llibre de la jungla, amb una magnífica traducció al català, crec que de Marià Manent, i que vaig llegir amb veritable delit, comentant amb ell el caràcter de l’ós Baloo, de la serp Kaa, del llop Akela o del terrible Shere Khan. També en recordo fragments (Com liana que puja pels arbres / a tothom nostra llei ha arribat / car si el llop al ramat dona força / tota força li ve del ramat...).
Actualment, i ja fa temps, les escoles fomenten la lectura sense imposicions, és a dir, els nens poden triar els llibres que volen llegir d’acord amb els seus interessos i els seu nivell. Respectar-ho és la primera regla que s’ha de tenir en compte, altrament el que poden aconseguir és que s’apartin d’una activitat que els pot proporcionar un gran plaer. Una de les meves filles tenia una afició a la lectura des de tan petita i tan desmesurada que els dissabtes, quan anàvem a dinar a casa l’àvia, li compràvem un conte en sortir i quan arribàvem ja l’havia llegit. Aquesta mateixa filla va tenir la desgràcia de topar amb un professor de Llengua espanyola a COU que els feia aprendre a analitzar sintàcticament amb frases extretes de Cien años de soledad. La nena va arribar a avorrir el llibre de tal manera que no va voler saber res ni de l’Aureliano Buendía ni de la mare que va parir a tots els personatges, fins que uns anys més tard, fetes les degudes reflexions i havent madurat una mica, va decidir llegir-lo i li va encantar.
Hi ha molts llibres dins del meu cap que m’han agradat, marcat, fascinat o trasbalsat, però em sembla que Cien años de soledad és el que més em va emocionar quan allà pel 1968 en llegia un exemplar de la setena edició que encara conservo. En aquell moment no estàvem, o jo no estava, al corrent del que després se’n va dir realisme màgic, i la màgia de García Márquez era tan extraordinària que no hi havia altre tema de conversa entre els que l’estàvem llegint al mateix temps. La lectura és un plaer solitari, però també és un plaer compartir amb els altres les impressions que t’ha causat tal o qual llibre, la interpretació que n’has fet, els coneixements o emocions que t’ha proporcionat, el profit que n’has tret. Després de Cien años de soledad he llegit gairebé tots els llibres de García Márquez, alguns millors que d’altres, però sempre m’ha semblat un escriptor fantàstic i un personatge entranyable. Quan vaig llegir les seves memòries, Vivir para contarla, una de les coses que em va cridar l’atenció va ser que confessés que no tenia ni idea d’ortografia, que li era impossible saber si una paraula s’escrivia amb b o amb v i que s’havia de fer corregir els seus textos per algú que en sabés. Doncs bé, s’acaba de publicar un llibre on es parla de la gènesi de Cien años de soledad i llegint la notícia m’assabento que no només tenia problemes amb l’ortografia sinó que la puntuació també li resultava un escull. La primera versió de la novel·la va necessitar 250 canvis de puntuació.
El sociòleg canari Álvaro Santana-Acuña ha publicat Ascent to glory (Columbia University) per donar, entre altres coses, un detallat making of dels 14 mesos que García Márquez va tardar a escriure Cien años de soledad. Segons explica Xavi Ayén a La Vanguardia (8/3/2021), Santana-Acuña considera aquesta novel·la com una obra col·lectiva construïda en xarxa. Gabo tenia un munt de col·laboradors que li proporcionaven la informació necessària i li donaven consells. “L’anomenada màfia mexicana el va ajudar en les investigacions: sobre la pedra filosofal, sobre les propietats de les plantes... amics colombians li buscaven informació sobre les guerres civils del seu país...” Fins i tot la mecanògrafa li feia recomanacions i li suggeria canvis. El resultat és apassionant i no recordo cap altre llibre que hagués causat una impressió tan forta al meu voltant en un temps limitat. Sembla ser que hi ha una gran quantitat d’anècdotes a l’entorn de la creació de Cien años de soledad, moltes d’elles fake. Però tota obra mestra està envoltada de misteri i de llegendes.
El segon aspecte que tracta el llibre és la manera com aquesta novel·la es va convertir en la Bíblia d’Amèrica Llatina. Ascent to glory només està publicat en anglès, de moment. Suposo que no tardarem a tenir-ne una traducció. Jo no l’he llegit, ni tan sols l’he vist, però la notícia m’ha fet pensar en l’immens plaer que vaig tenir mentre llegia la novel·la, i he pensat que és una llàstima que no tots els joves sentin aquesta mateixa afició. Per això voldria acabar amb la recomanació d’un parell de llibres que segurament ja coneixeu, però que crec que són molt útils per abordar la iniciació a la lectura des de ben aviat.
Són tots dos del mateix autor, Daniel Pennac, un escriptor francès que de petit era el que en llenguatge col·loquial se’n diu un “cancre”. No sé com traduir-ho, és el que en diem un desastre d’alumne, aquell que no fa res ni li interessa res, del qual no se n’espera res.
Pennac era el petit de quatre germans i em sembla recordar que els pares eren professors o similar. Els tres grans eren brillants; ell, un desastre. Com és, doncs, que ara és un escriptor aclamat que llegeixen milers de joves? Un dia un professor es va adonar que Pennac sabia inventar-se històries i li va dir: seu aquí i escriu el que vulguis. Va ser el clic que va posar en marxa les seves capacitats i el resultat són un conjunt de llibres de ficció i no ficció que han arribat al grau més alt en l’escala dels èxits.
Un cop consolidat com a escriptor va publicar Comme un roman per fer entendre als lectors com s’havia d’abordar la lectura: sempre amb total llibertat. Que el llibre no t’agrada, el deixes. Que vols saber com acaba, et saltes les pàgines centrals i te’n vas al final. Que vols llegir al vàter, allà te l’emportes. Tot està permès amb tal de passar-t’ho bé. Res d’imposar lectures avorrides als alumnes, així només aconseguirem que odiïn llegir. També hi ha, com no podia ser d’altra manera si volem llibertat, el dret a no llegir. (Hi ha traducció al català, Com una novel·la, Empúries, 1993).
Jo soc fan de Daniel Pennac, però no només per aquests dos llibres sinó també per tots els de la saga Malaussène, un personatge que té una família estrambòtica però entranyable, que viu al barri de Belleville (paradigma de multiculturalitat), té un gos epilèptic, i treballa com a “bouc émissaire” (cap de turc) en uns grans magatzems entomant les queixes dels clients per apartar-los de les reclamacions reals que exigirien una indemnització. El primer de la saga és Au bonheur des ogres (La felicidad de los ogros, no he trobat edició en català). N’hi segueixen 7 o 8 més, són divertidíssims al mateix temps que d’una gran tendresa, els personatges són una meravella d’imaginació, les situacions hilarants i el surrealisme s’emporta la palma.
Resumint, que la lectura ens instrueix, ens forma, ens dona eines, ens orienta, però sobre tot, ens fa passar unes estones molt agradables, i en temps de pandèmia sort en tenim!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari