ELS PETITS PLAERS DEL CONFINAMENT

Els petits plaers del confinament són aquells que se’ns brinden sense adonar-nos-en, perquè abans no ens semblaven importants, no els en fèiem cas, potser ni els notàvem. Ja fa dos mesos que estem en estat d’alarma, i si bé el confinament s’ha relaxat una mica, encara tenim uns horaris, unes franges i unes activitats que ens estan vedades. Per això és important aprofitar les que ens estan permeses i descobrir en cada una un petit plaer que ens alegra el dia.

Avui, per exemple, he sortit a caminar. Hi he anat a l’hora que em toca, però m’he passat una mica de la ratlla en quant al quilòmetre de distanciament que m’està permès. Si no és així només trepitjo carrers asfaltats, amb molt pocs arbres i bastant trànsit. En canvi, si pujo cap a la Bonanova, hi trobo blocs de cases aïllats amb vegetació per entremig, alguna torre amb jardí i una paret per sobre de la qual s’aboca un gessamí, places enjardinades amb algun petit estany, no arriba a ser un parc però s’hi assembla. Fa tres mesos el carrer Ganduxer només era un carrer amb una pujada horrible. Avui era gairebé un jardí. Veure gent passejar els gossos més aviat m’incomodava. Avui he somrigut davant d’una senyora que li deia al seu gos: “vols fer el favor de seguir per aquí! Cada dia la mateixa història!” Sempre s’ha parlat als gossos com si fossin persones? No m’hi havia fixat mai. Estic per tornar demà a la mateixa hora i al mateix lloc per veure si, efectivament, aquell gos cada dia li planteja el mateix problema a la seva mestressa.

Altres petits plaers els he assaborit a casa. Tinc una terrasseta assolellada on cada any hi floreixen algunes plantes: amaril·lis, orquídia, clívia... Però com que abans em passava el dia fora de casa no els en feia cas. Aquest any, en canvi, he anat seguint dia a dia, hora per hora, l’esclat dels brots floreixents. I he anat veient la seva evolució i he admirat l’aspecte resplendent de la meva terrasseta. Quan surto a aplaudir a les vuit els veïns em diuen: quines flors tan maques que tens! I jo afegeixo: aquest any n’estic gaudint com mai... Es veritat que a dia d’avui les clívies i les amaril·lis ja han perdut la flor, però encara queda l’orquídia i un hibiscus nou que fa flors a tort i a dret.

També a casa, una amiga envia al grup que tenim de whatsapp una fotografia d’una branca de ginesta, la primera que ha trobat aquesta primavera en la seva passejada quotidiana. No tindria més importància que la imatge d’una rosa, d’una camèlia o d’un lliri, si no fos pel significat que té per a mi la ginesta. Quan l’he vist m’ha fet un salt el cor, i a la manera de la magdalena de Proust, se m’ha posat a batre descontroladament. No sabia jo que la vista també podia evocar records amb la mateixa força que l’olfacte o el gust. Perquè la ginesta era motiu de broma cada estiu quan amb el Marçal sortíem d’excursió o la vèiem als marges de la carretera. Ell recitava:

La ginesta altra vegada

La ginesta amb tanta olor

És la meva enamorada

Quan ve el temps de la calor.

I jo li deia: una altra vegada no, si us plau! I quan vèiem una altra mata hi tornava: la ginesta altra vegada... I jo: No! No! Prou! I així un estiu darrere l’altre. Al final ja només ens miràvem i jo deia: si hi tornes me’n vaig, o baixo del cotxe en marxa...

Aquests últims anys he trobat molta ginesta a les excursions, l’he tocat, l’he olorat i m’he recordat d’aquelles bromes. Em semblava normal que la ginesta, al bosc, em recordés el Marçal. El que no m’ha semblat normal és que una petita fotografia al telèfon fos capaç d’evocar aquells moments, i encara que fugaçment, els he reviscut i gairebé he sentit l’olor de la ginesta. Gràcies, Raquel, per haver enviat aquella foto.

També he assaborit altres plaers que potser no son tan petits, però que han tingut un impacte diferent del que haurien tingut si no ens trobéssim en aquesta situació. Són els vídeos que he rebut dels meus nets, tant del petit, per les trapelleries que fa, com dels grans, per les creacions que han fet. Molts d’aquests vídeos no existirien si els nens no haguessin estat confinats tots aquests mesos. El petit, perquè l’estrès d’aquest confinament l’ha portat a perseguir la gata, pintar-se les cames, dibuixar per les parets, atacar la nevera a les 6 del matí, o ballar com un possés amb la música del gegant del Pi. N’ha quedat constància gràfica de tots aquests disbarats!

Els grans, perquè des del primer moment es van aplicar a produir els seus propis documents visuals, amb el tik-tok i les eines que tenien a mà. Els primers, sobre les activitats que feien i com passaven el dia, ja tenien molta gràcia. Però el que m’ha emocionat de debò ha estat la pel·lícula de 2’50’’ que, amb la tècnica de l’stop motion, ha creat el Guim a base de múltiples fotografies. Amb personatges, decorats i atrezzo dels clicks de Famòbil, veiem una família que agafa la caravana i se’n va al llac a passar el dia. Pugen i baixen la piragua de la caravana, cauen a l’aigua, mengen gelats, tornen a casa. M’emociona la paciència que un nen de deu anys pot tenir per anar fotografiant moviment a moviment fins arribar a obtenir-ne una història amb argument. Als títols de crèdit hi figura el seu nom en la  direcció i el muntatge, i també el del seu pare, conjuntament amb ell, en l’edició.

Aquests són alguns dels petits plaers que podem assaborir mentre no puguem tornar a la normalitat. Una normalitat que, com ja ens han anunciat, serà nova, és a dir, diferent. Moltes coses no seran com abans i, en tot cas, sempre tindrem el record d’aquesta època fosca com una amenaça. Potser haurem de practicar la filosofia del carpe diem, però no en l’aspecte hedonista, que també, sinó en un aspecte una mica més apocalíptic: el futur és tan incert que qualsevol cosa te’l pot malmetre, un virus petitó o un altre tipus de catàstrofe; per tant, mentrestant, gaudim de les petites coses que de moment encara ens estan permeses.