LA IGNORÀNCIA I JO

En un escrit anterior em feia ressò d’una conferència que el senyor Cowan havia donat a Phoenix on relacionava les pandèmies amb l’augment de les ones electromagnètiques. Ja vaig advertir que no sóc científica y no puc jutjar l’encert o no d’aquella teoria; simplement em va semblar sorprenent que s’establís la relació i que podia ser un motiu de reflexió. Però avui, parlant amb una amiga que sí que és científica, m’ha donat la referència d’un article de la pàgina maldita.es on desmunta punt per punt la teoria de Cowan. Abans que em mireu amb condescendència per la meva ignorància, us proporciono l’enllaç d’aquesta pàgina per tal que pugueu veure tots els disbarats que segons ells hi havia en la teoria de Cowan.

No solc fer cas de posicions apocalíptiques i fins ara em pensava que sabia frenar-les, però aquest senyor Cowan em va jugar una mala passada. Tampoc ser dir ara si els de maldita.es tenen o no tenen raó. Jutgeu per vosaltres mateixos “et ne m’en voulez pas”.

https://maldita.es/malditaciencia/2020/04/02/video-coronavirus-5g-covid19-thomas-cowan/

A partir d’ara hauré d’anar més en compte amb els profetes dels desastres i fixar-me més en els científics humils que fan la feina de cada dia, a l’hospital o al laboratori, per acabar amb aquesta malaltia que ens està embogint a tots.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

Més informació

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit. És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

Més informació

ELS MEUS OSCARS

No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

Més informació

laplujanomespanta

Cercar en aquest blog