POLICIA ALS INSTITUTS? EL QUE FALTAVA!

 

El dia de Sant Jordi la premsa ens va obsequiar amb una notícia insòlita: la Generalitat posarà en marxa una prova pilot consistent en enviar mossos d’esquadra de paisà a tretze instituts de Catalunya d’alta complexitat. Les meves neurones van experimentar un sotrac important. Un cop vaig aconseguir que tornessin totes al seu lloc, em vaig preguntar: ho he entès bé? La resposta a les reivindicacions de mestres i professors per atendre la diversitat és enviar mossos d’esquadra? La Consellera d’Educació, que ha estat dos mesos de baixa per malaltia, es deu haver passat tot aquest temps veient sèries de policies i ha trobat que era una bona idea.

El passat mes de març hi va haver una mobilització important de mestres i professors per una millora de les condicions de treball, entre les quals hi havia l’exigència d’augmentar els recursos per atendre la diversitat de manera satisfactòria. La diversitat, si no es tracta adequadament, genera conflicte. I l’últim recurs que s’ha d’utilitzar davant d’un conflicte escolar és la repressió policial. Què hi va a fer un mosso d’esquadra a un institut? A provocar, a generar inquietud, a estigmatitzar el centre.

Els mossos d’esquadra han estat molt ben rebuts als centres educatius quan han anat a realitzar tasques preventives coordinades amb els equips directius: sobre els perills d’abusos a través de les xarxes, sobre els estralls de les drogues, sobre ciberseguretat o altres temes que interessen els joves. Però el que ara es proposa no té res a veure amb això. En realitat, no se sap amb què té a veure, perquè els centres afectats ho han sabut per la premsa. I escoltant una tertúlia a RAC1 diumenge 26, al mati, els periodistes deien que ni el Departament d’Educació ni el d’Interior no els havien aclarit en què consistiria la tasca d’aquests mossos.

Situar un (o més d’un?) policia a l’Institut significa, d’entrada, estigmatitzar aquell centre. És tan conflictiu que necessita policia. Per què? Hi ha baralles? Hi ha tràfic de drogues? Els professors estan amenaçats (per alumnes, per famílies)? Als dos instituts de l’Hospitalet de què es parlava a la tertúlia no s’havien donat casos d’agressions a professors i, tot i ser d’alta complexitat, els seus equips directius preferien gestionar aquesta complexitat amb eines tradicionals, com ara els educadors auxiliars (educadors socials, psicòlegs, mediadors, professionals de la salut, etc.). Per al dilluns 27 tenien preparada una concentració a la porta de cada institut per rebutjar la idea del Departament.

En el cas molt poc probable que se’m donessin raons convincents per enviar policia als instituts, hi ha unes quantes coses que s’haurien de tenir en compte. La primera, que els equips directius no només ho acceptessin sinó que ho haguessin consensuat als respectius claustres i fos una decisió acceptada per tothom. No hi ha res més devastador per al bon funcionament d’un centre que la divisió de criteris sobre com s’ha de funcionar. Els projectes educatius de cada centre s’han d’aplicar de manera unànime i el tema de la disciplina, l’ordre i l’autoritat ha de quedar ben clar com es gestiona. Si s’accepta un policia al centre és acceptar que no es té autoritat per gestionar-lo correctament. Abdicar de les funcions de “govern” i limitar-se a fer horaris i distribuir aules és bastant lamentable. No crec que hi hagi cap equip directiu que ho accepti.

En segon lloc, s’hauria de tenir en compte l’opinió dels pares. Qui vol portar el seu fill a un centre on els alumnes són considerats delinqüents en potència? Quin pare o mare podrà confiar en les orientacions o els consells del tutor del seu fill si veu que el centre ha declinat el manteniment de l’ordre en la policia? L’autoritat no es guanya amb la força sinó amb el diàleg, la mediació, la calma.

Però resulta que dos o tres dies després que s’implantés la mesura ens assabentem d’algunes coses que em fan trontollar una mica el meu rebuig. En primer lloc, comencem a conèixer l’enfocament que el Departament d’Educació dona a la mesura en qüestió: és una mesura de prevenció i mediació; en segon lloc, no respon a una emergència sinó a una necessitat preventiva i de suport; i en llocs successius, els centres triats no responen tots al mateix tipus, són diversos, d’alta conflictivitat i de poca conflictivitat; és una prova pilot que s’avaluarà més endavant; els equips directius dels centres afectats hi estan d’acord i ho accepten; no s’ha imposat a cap centre, ha estat voluntari. Haver començat per aquí! Tot i això, després del rebombori que s'ha armat, quatre instituts s'han retirat del projecte: un de l'Hospitalet i tres d'Osona.

És en aquest punt on es produeix el gran error d’aquesta mesura: si els equips directius ho sabien, per què no ho sabien els claustres? Error imputable als equips directius. Però hi ha un gran error imputable al Departament: després de les mobilitzacions del mes de març tenim dues conseqüències. La primera, uns acords pactats amb uns sindicats (CCOO i UGT que no són majoritaris dins del col·lectiu de mestres i professors -tot i que jo opino que tenen molt més seny i més raó que l’USTEC i, sobretot, que el Sindicat de Professors de Secundària-) que el sindicat majoritari no accepta i UNA MESURA IMPOPULAR, que gairebé sembla una provocació. No ho podien haver fet pitjor. La mesura, a més, ha causat un rebuig general als Mossos d’Esquadra completament injustificat: no són ells que es volen ficar a les escoles a controlar, no és la seva feina, ho han deixat clar. Se’ls està veient com a enemics quan el que es pretén és que siguin col·laboradors.

Si entrem en els problemes propis de la pràctica docent, independentment de la mesura concreta d’enviar mossos, hi ha un aspecte que molts directors han denunciat i que de moment no veig que s’hi intenti posar remei. Es tracta del rebuig del decret de plantilles que ha reduït dràsticament les places que els directors poden demanar per a professors amb determinats “perfils”. Es redueixen dràsticament les places per a professors amb perfils determinats, absolutament necessaris per dur a terme els projectes de centre. Per si algú no sap de què va, ho explico breument. Tots els centres públics tenen professors que no disposen de plaça fixa: interins o en comissió de serveis. Aquests professors participen activament en els projectes de centre amb la incògnita de si el curs següent es podran quedar al mateix lloc o no. Si el projecte del centre  diu que a partir de primer d’ESO es donarà una matèria en anglès (matemàtiques, ciències naturals...), cal que hi hagi un professor capacitat per fer-ho. De vegades són els professors interins els més disposats a acceptar aquests reptes, perquè són més joves, perquè estan molt motivats, perquè tenen millor nivell d’anglès que els veterans... Els perfils no sempre són de competències curriculars, poden ser per temes de diversitat, de mediació o del que sigui. Aquests professors amb un perfil determinat són fonamentals per assegurar el projecte educatiu del centre. Durant molt temps hi havia un pacte entre els directors i el Departament que permetia que poguessin reclamar professors amb un perfil determinat, per exemple, el que acabo de dir, que puguin fer les mates en anglès. Però aquí topem amb una actitud totalment corporativa dels sindicats que exigeixen que cap interí passi per davant d’un funcionari (en pla America first, o primer els de casa). El Departament d’Educació s’ha plegat a les exigències dels sindicats en lloc de fer cas a les demandes dels equips directius que són els que coneixen com funcionen els seus centres i quines necessitats tenen. Cal dir, però, que en aquest tema tots els sindicats són igual de corporatius. Déu nos en guard que algú que no és “funcionari” gaudeixi del privilegi de l’estabilitat. Quin escàndol! Amb l’excusa que els directors podrien practicar un nepotisme encobert es carreguen una pràctica el resultat de la qual és exclusivament un millor aprofitament dels recursos humans.

I ja per acabar, queda un altre tema que m’indigna tant o més que els anteriors. És el boicot a les colònies organitzades per les escoles. Si una escola té en el seu projecte educatiu l’organització de colònies (o sortides curriculars fora del centre) per als alumnes, no s’adona que si, amb l’excusa d’una lluita reivindicativa les anul·la, a qui està perjudicant és al seu propi projecte? Als seus propis alumnes? Els responsables de les vagues a l’Ensenyament, com a la Sanitat, han de ser conscients que treballen amb material sensible. No és el mateix deixar un nen o un pacient al carrer (o a casa) que deixar de produir cotxes o sabates. No se’ls pot tractar com si fossin objectes. Per això em sembla que quan es vol exercir el dret de vaga, que és perfectament legítim, s’ha de tenir en compte a qui es vol pressionar i com. Els alumnes no n’han de ser les víctimes. Cal afegir també l’última ocurrència del col·lectiu de mestres i professors per “pressionar” el Departament: deixar de posar comentaris a les notes finals. És a dir, lliurar-les amb una simple qualificació del grau d’assoliment de la matèria. Molt professional tot plegat!

Doncs res, aquí ho deixo. Ja m’he expressat. Ara només queda desitjar paciència a tots els pares i mares que tenen fills en edat escolar perquè els esperen un dies agitats després de la convocatòria de no sé quants dies de vaga d’ara fins a l’estiu. A veure quants cangurs em tocarà fer com a àvia!