LA MEVA BARCELONA

                                            

 La meva Barcelona segurament no és tan diferent de la vostra, de la seva o de la d’aquell de més enllà perquè els problemes actuals els vivim tots i ens preocupen a tots.

No acostumo a agafar el telèfon fix quan sona. La major part de vegades em volen col·locar algun producte enganyós. Ni m’aixeco de la butaca. Però fa poc va coincidir que passava per davant de l’aparell quan va sonar. Vaig mirar la pantalla i vaig veure un número que començava per 93 i que semblava “normal”. Vaig despenjar i va resultar ser una enquesta de l’Ajuntament per saber la meva percepció sobre els canvis esdevinguts a la ciutat en els últims anys, al meu barri, etc. Una de les últimes preguntes em deia: en un barem de l’1 al 10, en quina mesura sent la ciutat com a seva (o alguna cosa semblant)? 11, vaig contestar. Perquè aquesta és la intensitat del meu sentiment de pertinença a Barcelona. Això vol dir que no li veig els mals? No, però em dolen i m’esforço per posar de relleu les coses positives.

Acabo de llegir el llibre de Jordi Amat Les batalles de Barcelona. M’ha agradat llegir-lo perquè m’ha transportat als anys anteriors als Jocs Olímpics i des d’allà, a l’actualitat. Llums i ombres de la transformació de Barcelona. Què es va fer bé, que s’ha fet malament. Jo vaig compartir cegament l’eufòria de la transformació olímpica, la il·lusió dels Jocs, la “posada de Barcelona al mapa”, com es deia aleshores. Poca gent gosa negar el salt positiu que va suposar per a la ciutat l’aposta de Pasqual Maragall per a Barcelona. Molta gent, en canvi, considera un disbarat l’aposta del mateix alcalde (encara que no la dirigís ell) pel Fòrum de les Cultures. Amb els Jocs Olímpics s’obria la façana marítima a la ciutat, es creaven les Rondes, es remodelava el Poblenou... Però quedava una zona oblidada al costat del Besòs que calia modernitzar i es va posar en marxa l’operació Fòrum. Haig de dir que, en aquell moment, tot el que hi pogués haver d’especulatiu i neoliberal darrere de la transformació del Besòs m’era absolutament desconegut. Vaig comprar el projecte cultural, em vaig treure el passi de temporada, vaig visitar-lo diverses vegades entre maig i setembre i hi vaig portar els alumnes per tal que prenguessin consciència de les diverses cultures del món, de les diverses llengües, de les que estaven en perill d’extinció, etc. Tant ells com jo en vam sortir satisfets.

Poc em podia pensar, en acabar els Jocs Olímpics o fins i tot el 2004, el camí que emprendria la ciutat de Barcelona. I no és perquè jo sigui especialment idiota o curta de gambals. He trobat una informació al llibre de Jordi Amat que m’ha semblat il·lustrativa. Segons explica, el 27 de febrer de 1991 els periodistes Jaume V. Aroca i Xavier Arjalaguer, a la secció de Societat de La Vanguardia exposaven que seria “una ciudad más para ejecutivos que para turistas” y  tot i que després de la construcció dels hotels previstos Barcelona seria una de les ciutats europees amb més places hoteleres... “la Ciudad Condal seguirà teniendo dificultades para atraer el turismo.” Sort d’aquestes dificultats! Si no, ja no sé on hauríem arribat!

El projecte urbanístic de transformació de Barcelona encapçalat per Pasqual Maragall com a alcalde i Oriol Bohigas com a tècnic pensant crec que no té gaires detractors, més enllà dels que consideren que construir habitatge és especular, sigui quin sigui el model i el resultat. Jordi Amat distingeix entre la visió socialdemòcrata dels gestors del 92 i la visió neoliberal dels del 2004. En les transformacions del 92 el territori litoral, que és el més car de tots, es va destinar a equipaments públics: parcs, escoles, centres sanitaris. En canvi, al Fòrum s’hi va voler donar un aspecte més semblant a Miami que a una ciutat mediterrània, permetent la construcció d’uns edificis altíssims a canvi de la cessió de terreny per a la creació d’un parc que, tot s’ha de dir, és un parc magnífic digne de figurar entre els millors parcs urbans del món. Ara bé, entre gratacels molt poc típics del territori.

Bosc d'empremtes

No puc valorar, perquè no en tinc coneixement, les transaccions econòmiques que s’han produït al voltant de la urbanització de la zona Fòrum. Si hi ha hagut especulació, qui n’ha sortit beneficiat, a quins interessos s’ha doblegat l’Ajuntament... Avui, el que m’interessa és la valoració que en faig jo com a usuària i com a ciutadana d’una ciutat magnífica que fa aigües per moltes bandes. Tota aquesta reflexió prèvia és per posar de manifest que malgrat tots els problemes que hi pugui haver, Barcelona no renuncia a manifestar el seu compromís amb una determinada idea de ciutat que vol representar el conjunt dels seus ciutadans, la seva història i la seva resistència. I és precisament a la zona del Besòs, al costat del mar, on s’estenia el Camp de la Bota, de trist record, perquè hi van ser afusellats  més de 1000 republicans entre 1939 i 1952 on l’any 2019 s’hi va construir el Parapet de les executades i executats. I al setembre de 2025 es va crear el Memorial del Camp de la Bota i s’hi va erigir el monument Bosc d’empremtes. El contrast entre la modernitat del barri, els edificis singulars, el mar, el Museu blau i el dos referents a la Memòria democràtica de la ciutat posa la pell de gallina. Mentre en altres ciutats modernes desmunten el monument a les 13 Roses a Barcelona retem homenatge a tots els demòcrates que es van resistir al franquisme. Ja sé que això no facilita la mobilitat, no fa més segurs els carrers i, sobretot, no fa que l’habitatge sigui un bé assequible, però a mi em reforça el meu sentiment de pertinença a Barcelona. Em dolen els problemes de Barcelona, em dol reconèixer que la ciutat està expulsant els seus habitants perquè no hi troben acollida, ocupats com estan els habitatges per turistes, per ex-pats o per gent que es pot permetre pagar uns preus fora de control. Per això, quan trobo una excusa, per petita que sigui, per recomanar la visita d’un nou racó barceloní, d’un carrer, una plaça, un monument, m’invento un article i li faig un petit homenatge a la meva ciutat.

Quina és la imatge que Barcelona ofereix en aquests moments? Són moltes les crítiques que es fan a la influència dels ex-pats i a com estan despersonalitzant la ciutat. Llegeixo que es fan unes cues descomunals al barri de Santa Caterina perquè s’hi ha instal·lat una botiga que ofereix els millors cheescakes de Barcelona. Ara resulta que això és un producte genuí? Com es pot ser tan ximplet! Al mateix temps que proliferen els ex-pats, que “adoren” Barcelona, es redueix dràsticament la població infantil, tal com senyalen les dades de preinscripció per al curs 2026-2027. La població envelleix perquè, entre altres motius, les famílies amb canalla han d’abandonar la ciutat i instal·lar-se a l’àrea metropolitana o més enllà perquè a Barcelona no hi troben habitatge. Ja hi ha més mascotes que nens, segons dades oficials. D’aquí poc potser tindré la sensació que estic vivint en un zoo.

                                          

És inevitable que, amb l’edat que tinc, no guardi un raconet per a la nostàlgia, per més que la meva visió del canvi que ha sofert Barcelona des dels Jocs em sembli més positiu que negatiu.  Llegint el llibre de Jordi Amat trobo una referència a un món que ha desaparegut completament: el món dels pescadors. Parla del projecte, impulsat per la Generalitat i inaugurat el 2009 en època de Jordi Hereu, de l’hotel Vela. Com ja sabeu, està tocant al mar i té una platjeta acollidora al peu mateix on s’hi arriba en autobús. Un hotel de luxe amb una platja a disposició de la població. Amat cita el llibre de Marina Monsonís, Mare mar, on l’autora es plany de la desaparició de les activitats relacionades amb la pesca, des dels crancs que la canalla pescava a l’Escullera (el Rompeolas) fins als plats de peix que oferien els restaurants. Segons Amat el llibre és “un preciós epitafi d’una civilització barcelonina desapareguda: la Barceloneta dels pescadors”. I quan he dit que em posava nostàlgica és perquè he recordat molts matins de diumenge de la meva adolescència, quan amb el poeta Joan Vinyoli, la seva dona, la meva mare i la meva germana llogàvem una barca amb un pescador que es deia Abel i ens passejàvem pel port de Barcelona entre taques d’oli, xarxes abandonades i olors inclassificables. L’Hotel Vela és el símbol pervers d’aquell món desaparegut.

                                         

Però Barcelona és una ciutat viva que intenta destacar en àmbits absolutament punters, com és el de la recerca biomèdica, la supercomputació, les telecomunicacions, i n’hauríem d’estar orgullosos. Amb les fotografies que he adjuntat ja teniu un tastet d’aquesta Barcelona moderna. Doncs apa, a passejar!

Desembocadura del Besòs