ALLÒ QUE NO ENS PODÍEM NI IMAGINAR

 

Quan la meva àvia Laieta va néixer, l’any 1892, a Barcelona no hi havia automòbils i els tramvies eren estirats per cavalls.  Les cases particulars no tenien telèfon, molts llums eren de carbur, la nevera era de gel i la roba es rentava al safareig. La tuberculosi matava, el càncer no es curava, l’atenció sanitària no era universal. Quan va morir, el 1974, les seves netes tenien cotxe, ella tenia tele, la rentadora era automàtica, ja no havia d’anar a la bodega a buscar gel per a la nevera i escoltava el serial amb un transistor que s’enduia amunt i avall. També tenia una pòlissa d’una mútua que cobria les seves necessitats sanitàries. Havia guanyat en comoditat i eficàcia, però revolució, revolució, no n’hi havia hagut cap. Ara tinc gairebé la mateixa edat que tenia la meva àvia quan va morir i si miro els canvis que s’han produït des que vaig néixer he de sentir-me per força afortunada. Parlo especialment dels avenços científics i tecnològics. L’aparició de la televisió ja em va semblar un fenomen extraordinari, tot i que a casa meva no hi va arribar fins que ja feia anys que jo no hi vivia. Deixant els avenços científics de banda, el següent salt que recordo haver viscut va ser quan, ja en l’àmbit professional, vaig començar a fer cursos d’una cosa nova que en deien informàtica. Un curs al Col·legi de Doctors i Llicenciats que pretenia que entenguéssim com es programa i què és un algoritme i que féssim combinacions d’uns i zeros com a deures per al proper dia i a veure què sortia. Explicat així sembla una bestiesa, només ho dic per posar de manifest que al començament tothom anava tan despistat que no es distingia entre la informàtica “a nivell d’usuari” i la informàtica per crear aplicacions.

Posteriorment van començar els cursos de Framework, els Dbase III i no sé quantes coses més que jo, disposada a no quedar-me enrere en el terreny professional, vaig anar cursant un darrere l’altre fins a saber utilitzar l’ordinador. A nivell d’usuari.

Quan recordo aquells temps i em fixo en com ha evolucionat la tecnologia de la informació i de la comunicació (TIC) he d’acceptar que ara sí que tenim una bona revolució. Una revolució sempre expulsa coses antigues per posar-ne de noves i se suposa que les noves han de servir per millorar la vida dels ciutadans. Però tots els avenços tecnològics (igual que els científics) poden tenir un costat pervers depenent de per a què es facin servir i com. La reproducció assistida és una gran troballa, però si l’apliquem a les clíniques de producció en sèrie de bebès a partir de ventres de lloguer és tota una altra cosa. I així amb tot.

No crec que a aquestes alçades escandalitzar-se sobre els usos perversos de la Intel·ligència Artificial sigui res original. Sabem que estem a mercè d’unes companyies que no controla ningú, i que de la mateixa manera que la IA pot ser molt útil de manera positiva en alguns camps (en ciència, en medicina, en organització empresarial, etc.) és absolutament negativa en d’altres (vigilància, seguretat, ús militar...). No perquè sigui negatiu vetllar per la seguretat de la població, sinó perquè es fa sense límits i sense control democràtic.

Tot aquest preàmbul per anar a parar al descobriment que vaig fer no fa gaire (perquè de cop i volta tots els diaris en van començar a parlar) que existeix un programa anomenat PALANTIR que és la cosa més diabòlica que ens puguem imaginar. Citaré alguns titulars: Benvinguts a la República de Palantir (La Vanguardia); El manifest Palantir pot canviar el món? (La Vanguardia); Quins són els vincles entre Palantir i el govern espanyol (Ara); Europa ha caigut en el vassallatge de Palantir (Ara); Palantir, l’empresa d’IA que aspira a liderar el tecnofeixisme (Ara); Palantir: tecnologia, poder i sobirania (Ara). Palantir y la democracia (El País). Tots entre el 26 d’abril i el 4 de maig.

Per què de cop i volta aquesta informació a tot arreu? Subtítol de l’article de Ramon Aymerich a La Vanguardia (26/4): “Palantir, gegant del software dedicat a integrar, creuar i interpretar grans volums de dades, ha provocat un enrenou després de presentar en públic el més semblant a un programa de govern tecnològic en una societat postdemocràtica”. (El subratllat és meu). I ho subratllo perquè aquí és on rau el problema: acceptem la societat postdemocràtica, la donem per inevitable. “Els homes que avui manen a OpenAI, Anthropic, Google, xAI i Meta (...) no se senten constrets per accionistes ni per governs (...) s’han convertit en megamilionaris en menys d’una generació. Per això menyspreen les regles i els incomoden les institucions polítiques. Avui aquesta elit tecnològica se sent legitimada per dirigir la societat”.

Palantir captura dades de l’Administració per crear programes que serveixen a l’ICE (Servei d’Immigració dels Estats Units), aquest organisme que ha demostrat actuar com una mena de caça de bruixes contra totes les persones que presenten un aspecte “sospitós”, és a dir, no són blanquets d’ulls blaus i rossets. També fan servir el programa la CIA, l’FBI o el Mossad (tots de funcionament democràtic impecable!). El nom de Palantir es veu que ha sortit d’El senyor dels Anells, d’unes pedres vidents anomenades palantiri que permeten veure esdeveniments llunyans connectant la informació a través de la distància.

Tot això seria molt emocionant si no fos que no hi ha cap control democràtic sobre com es fa servir el programa, amb quines garanties, per a quines finalitats, amb quins límits. El govern espanyol té dos contractes amb Palantir a través del ministeri de Defensa. No pretenc que ens expliquin com organitzen la Defensa de la Nació ni quines eines tenen, però si faig cas del que explica l’Ara (26/4), les explicacions proporcionades pel Ministeri sobre el contingut del contracte són tan aclaridores com allò de la parte contratante de la primera parte... I si no us ho creieu, aquí ho teniu: “contractació d’una prova de concepte per a una solució comercial de fusió i anàlisi d’intel·ligència en l’àmbit del sistema d’intel·ligència de les forces armades”.

Resumir tot el que els articles citats més amunt expliquen sobre Palantir es faria molt llarg. A mi m’han deixat absolutament aclaparada. Penso que val molt la pena que busqueu el de Jordi Ibáñez Fanés a El País del 4 de maig. Parla del Manifest que el conseller delegat de Palantir, Alex Karp, va penjar a X el 18 d’abril. Són 22 tesis que segons Ibáñez han estat qualificades de “tecnofeixisme” o “ciberfeixisme” i se li retreu que posi en risc el futur de la humanitat amb la intel·ligència artificial aplicada a la guerra. Però el que planteja l’autor de l’article és: “què ha de fer un govern a qui se li ofereix un software que garanteix la màxima eficàcia estratègica, defensiva, dissuasiva i logística combinada amb la màxima seguretat per a les seves tropes?” Recordem que Espanya (com també altres països de la UE) en són clients. Ara bé, els creadors de Palantir són conscients que les exigències geopolítiques els obliguen a reconèixer que tant la Xina com els Estats Units juguen amb avantatges davant d’Europa perquè tenen l’activitat empresarial molt menys regulada. Deixen clar que no tenen cap escrúpol en vendre el seu producte a qui en pot fer mal ús per definició. Només cal presentar un objectiu com a enemic que et pot destruir si no els destrueixes tu a ell abans (com, per exemple, el gihadisme), i ja tenim la justificació per adquirir i implementar el Palantir en qüestió.

Doncs en això estem. Com podem fer que la regulació que de moment funciona a Europa no s’acabi considerant supèrflua, inútil, contraproduent, ineficaç en ares d’un increment de la seguretat? Diu Ibáñez que durant la Guerra Freda la democràcia no era incompatible amb la llibertat, mentre que ara Peter Thiel, inversor de Palantir, opina tot el contrari. Ni la Xina ni els Estats Units tindran cap escrúpol, com ja s’està veient. En tindrà Europa?

Estic fent el ridícul mostrant preocupació per aquest fet? Crec que no. La propera encíclica que està a punt de treure el Papa Lleó XIV va sobre la Intel·ligència Artificial. “La qüestió fonamental no és si les màquines seran més intel·ligents, sinó com ho poden ser sense que això afecti la dignitat humana.” (La Vanguardia, 12/5).

I com si fos una pagesa ignorant, me’n torno al 1974, quan va morir l’àvia Laieta, sense internet, sense mòbils, sense algoritmes, sense càmeres de seguretat per les cantonades, sense escorcolls als aeroports, i dic: mai m’hauria pogut imaginar que arribaríem a estar tan absolutament controlats per uns fantasmes que no podem ni veure ni tocar, que no sabem qui els dirigeix ni què volen de nosaltres. Haurem d’aprendre a conviure amb aquesta angoixa.

No sé quants anys em queden encara per anar veient com la tecnologia avança que és una barbaritat... un tòpic que cada vegada fa més por, perquè si bé aquest avanç és inexorable, el retrocés de les democràcies també ho està sent.

NOTA: Vaig escriure aquest article el dimarts 12 de maig. El dimecres em trobo a l’Ara una columna de Sebastià Alzamora (al qual venero com si fos Déu omnipotent) titulada Palantir, el món que ve. Ostres! M’ha copiat la idea! Ja m’ha passat altres vegades, i és clar, ell sempre en sap més que jo! Una de les coses que diu de Peter Thiel és que “té la teoria que la democràcia és incompatible amb la llibertat; si més no, amb la llibertat econòmica. Thiel és un supremacista dels diners per damunt de tot altre valor”. Allò de la “oligarquia terrateniente y financera” està tan “trasnochat” com el panegíric que la gloriosa Ayuso va fer d’Hernán Cortés. Ara ens manen el supermillonetis!