UN BARRI DE BARCELONA

 

Quan allà pels anys setanta militava en allò que en dèiem “front de barris” sabia que al nord de Barcelona hi havia un conjunt de poblacions que després se’n va dir 9 Barris i del qual formaven part Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona, entre d’altres. Si bé la meva militància havia arribat bastant enllà, s’havia limitat a Trinitat Nova primer,  al Guinardó després i, finalment, al Clot-Camp de l’Arpa. Fins aquells tres barris del nord no hi havia posat mai els peus, ni tan sols per anar-hi a tirar octavetes o a fer pintades.

Molts anys després, quan els ajuntaments democràtics ja havien complert la seva primera funció que era fer d’aquells barris un lloc habitable, Torré Baró es va convertir en un destí freqüent de passejades urbanes i Vallbona era barri de pas de la ruta a peu Barcelona-Montcada seguint el recorregut del Rec Comtal. Ciutat Meridiana no era un barri atractiu, però després de la pandèmia, confinats dies i dies, a mi em va semblar que arribar-me a l’altra punta de Barcelona per explorar un terreny desconegut havia de ser interessant, i hi vaig anar. En vaig parlar al blog el 2 de maig de 2021.

Després va venir la pel·lícula El 47 i va posar de moda Torre Baró. Cues de progres agafaven la L11 i baixaven a la parada Torre Baró-Vallbona per descobrir els secrets que Manolo Vital els havia mostrat a la pel·lícula conduint un autobús i desafiant l’orografia d’un barri que començava a l’autopista i acabava al cim de la muntanya. La mateixa parada et duia a Vallbona, que com el seu nom indica es troba a la vall. A l’altra costat de l’autopista.

El barri de Vallbona, que no ha estat mai glamurós, ni ho serà, era el territori on tenia lloc l’acció d’una pel·lícula estupenda de Marc Recha, Petit Indi, que podeu trobar a filmin. Un adolescent que cria ocells cantaires que participen en concursos, amb la mare a la presó, en un entorn aïllat de la gran conurbació i amb l’únic objectiu que el seu ocell guanyi el primer premi. Però als que estan destinats a ser perdedors la sort no els acompanya mai. No cal dir que la pel·lícula no té un final feliç. Aquesta va ser la meva primera aproximació a Vallbona, des de la ficció, des de la pantalla. Uns anys més tard la vaig descobrir al natural en una excursió amb el grup d’ex professors que solíem sortir a caminar de tant en tant. Vam anar des de Trinitat Vella a Montcada seguint el curs del Rec Comtal i vam poder contemplar la vitalitat d’aquesta via fluvial, envoltada d’horts i cultius. El Rec Comtal és una artèria fonamental del barri al voltant de la qual s’articula la vida dels seus habitants. Com deien els de les Terres de l’Ebre, “lo riu és vida”. A Vallbona, el Rec és vida. Si ho voleu veure, no us perdeu la darrera pel·lícula de José Luis Guerín “Historias del Buen Valle”. És una meravella.

Segons veiem a l’inici de la pel·lícula, Vallbona havia de ser una ciutat-jardí, però la Guerra Civil va frenar el projecte i es va acabar convertint en un barri de cases autoconstruïdes, sense cap planejament urbanístic, sense serveis, sense transports, encaixat entre vies fèrries i autopistes, habitat per autòctons amb rendes baixes i sobretot per immigrants que anaven arribant d’altres zones d’Espanya, exactament igual com Torre Baró, un a la vall, l’altre a la muntanya. Vallbona es va convertir en un barri-dormitori i tots els seus dèficits es van arrossegar durant molts anys. Actualment hi conviuen els blocs de pisos on s’han instal·lat els darrers migrants i les cases autoconstruïdes dels primers temps, amb un eix vertebrador que és el Rec Comtal.

A la presentació de la pel·lícula que va tenir lloc al Verdi el seu director, José Luis Guerín, va deixar clar que no havia volgut fer un documental reivindicatiu sinó mostrar un mosaic humà de convivència, un retrat de personatges variats, d’edats i procedències diverses, que comparteixen un espai que s’han fet totalment seu. És un retaule humanístic de primera. Quan li van preguntar què havia integrat i què havia rebutjat de tot el material recopilat durant gairebé tres anys, va dir que no volia donar una idea de miserabilisme sinó tot al contrari. Per això tot el que hi veiem ens emociona i ens apropa als personatges, perquè ells són els primers que tenen una actitud positiva.

La major part de l’acció transcorre al voltant d’una sèquia, el Rec Comtal, que va portar l’aigua del riu Besòs a Barcelona fins al segle XIX i que no està mai sec. Els veïns hi celebren festes, hi cultiven horts, s’hi banyen, hi juguen, l’integren a les seves vides. El primer testimoni, un home d’uns setanta anys, porta al barri tota la seva vida. Més endavant assistirem al seu funeral. És una de les escenes més emocionants, quan tots els assistents canten “La vall del riu vermell”, típica cançó de comiat a Catalunya. La canten en castellà. No l’havia sentit mai en aquesta llengua. Ells han fet seva aquesta tradició.

Sense parlar-ne de manera explícita, a través dels personatges anem veient les diferents onades migratòries: primer els peninsulars, més tard els llatinoamericans, portuguesos, brasilers, indis, magribins, russos, ucraïnesos... S’hi parlen fins a tretze llengües i el català és la llengua vehicular de la tertúlia més llarga i més interessant que té lloc en un bar, sobre temes de la vida i d’altres coses. No cal dir que cap dels personatges és actor o actriu professional i han estat seleccionats a partir d’un càsting que es va fer al barri abans de començar la filmació. I que tampoc no s’ha partit d’un guió previ sinó que ha sigut al moment del muntatge que s’ha anat configurant una narració. L’espontaneïtat i la frescor de les seqüències són un altre dels grans valors d’aquesta pel·lícula.

Tot i que la major part de l’acció passa al voltant del Rec o en zona rural, hi ha petites referències a les noves cases, als blocs de nova construcció on han anat a parar alguns desnonats del centre de Barcelona així com famílies procedents d’Ucraïna. Se’n parla poc, però és un contrapunt interessant perquè la imatge d’aquests pisos, tot i estar en perfectes condicions, és més aviat desoladora. La vida, a Vallbona, bull al costat de la natura. I al bar!

Hi ha un altre fil conductor, a més del Rec, que és la relació d’alguns personatges amb les plantes. Sovint apareixen plans generals del barri on veiem les vies del tren (contínuament passen trens per darrere dels personatges), l’autopista plena de cotxes, sobre ponts altíssims, les torres d’alta tensió, i ens fem la idea que és un barri ofegat. Però quan la càmera baixa al nivell de les persones i les veiem collint floretes, plantant llavors, tallant canya de sucre, veient en un arbre l’encarnació d’un fill mort, no podem deixar de pensar que malgrat totes les mancances del barri aquella gent és feliç. Alguns mantenen la connexió amb els seus països d’origen plantant espècies exòtiques que potser han dut des d’allà. La diversitat és enorme, per això és tan rica la visió que ens dona Guerín d’un barri al qual, segons va explicar, no s’hi hauria acostat si no fos perquè fa uns anys el CCCB li va demanar un petit documental sobre Vallbona. Quan va veure la part nova, la de ciutat-dormitori, va quedar esfereït; d’allò no en podia treure res interessant. No sé com era el treball que va fer per al CCCB, però acostant-s’hi amb un altre esperit i després de gairebé tres anys de preparació (només trenta-cinc dies de rodatge, però) ha aconseguit el que ja molts diuen que és la seva millor pel·lícula.

Una anècdota: durant el col·loqui després de la projecció una persona va demanar la paraula i va dir que ell, de petit, havia begut de l’aigua del pou que surt a la pel·lícula on hi vivia una anguila, perquè era veí de Vallbona. Era l’autor de “La travessía de las anguilas” i fins aquell moment no va ser conscient d’on li venia el títol. L’hauria volgut saludar i dir-li que el seu llibre m’havia encantat, però no en vaig tenir ocasió. El pou esmentat va ser, durant molt temps, l’únic lloc amb aigua potable del barri i els primers veïns hi anaven a omplir les garrafes. He tornat a llegir què vaig dir sobre aquesta novel·la i ho he trobat interessant. Podeu buscar l’article, es diu “El cor de la ciutat”.

Pont medieval que travessa el Rec a Vallbona