ELEMENTS PER A UNA POLÈMICA

 

Que les últimes polèmiques que circulen per les xarxes darrerament, i per la premsa convencional, estiguin basades en els llibres (i no dic la literatura, que alguns no ho són) i no en els últims exabruptes de Trump o de l’Ayuso em té realment fascinada. Darrere de les crítiques i/o els elogis que s’estan emportant tres títols recents (un dels quals tot just acaba de veure la llum) hi ha un sac de fílies, fòbies, enveges, prejudicis i altres raons que no tenen res a veure amb la literatura.

Tot va començar amb el lliurament del Premi Planeta 2025 a Juan del Val per la seva novel·la Vera, una història de amor. Amb el títol ja pagava, però com que no he llegit el llibre ni sabia qui era l’autor ni tampoc la seva dona, inclinar-me per si li havien donat el premi per la qualitat literària del text o per la qualitat mediàtica de l’autor i la seva parella era una decisió que no podia prendre. I no en vaig fer més cas. Simplement he anat rebent aquestes mininotícies que arriben al telèfon i he vist que se li tiraven a sobre molts crítics i que ell es defensava reivindicant la qualitat i la honestedat de la seva obra (malgrat els mil tòpics que sembla que conté). Per això sé que la polèmica continua.

Al mateix temps s’estava gestant una hagiografia d’un altre autor perquè feia mesos que la seva novel·la estava agafant una volada imparable que ja arribava als estratocúmuls. La península de las casas vacías. Si no n’heu sentit parlar és que esteu out completament.

La primera notícia que vaig sentir sobre la qualitat extraordinària d’aquesta novel·la va ser en unes declaracions d’Iñaki Gabilondo, fa uns sis mesos aproximadament. Vaig pensar que si ell la recomanava devia estar bé i me la vaig fer regalar. Una història de la Guerra Civil espanyola narrada en clau de realisme màgic en la qual no escatima parlar dels abusos perpetrats per un i altre bàndol però sense perdre mai la perspectiva de qui havia donat el cop d’estat, qui eren els rebels i quins n’eren els responsables. Fins fa un parell de setmanes encara no havia sentit cap desqualificació del seu autor, l’andalús David Uclés (Úbeda, 1990), però vet aquí que s’han donat dos fets que han despertat les ires del personal (escriptors lletraferits bàsicament, i crítics d’aquells que no escriuen res). Primer, li donen el premi Nadal amb una novel·la titulada La Ciudad de las luces muertas, ambientada a Barcelona i en la qual incorpora personatges reals de la història literària de la ciutat (Ruiz Zafón, Carmen Laforet, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig...). Que després de l’èxit de La península... li donin el Nadal fa ferum de tongo. Ara que ja és mediàtic, ara li donem el premi. S’havia presentat dos cops anteriorment i no havia guanyat. (No sabem si les novel·les eren bones). Després tornaré als comentaris que ha suscitat aquesta novel·la.

Però la polèmica més sonada, que ha transcendit el món de la literatura per acaparar l’atenció de polítics de dreta i esquerra a nivell nacional ha estat la negativa de David Uclés a participar en unes jornades a Sevilla, coordinades per Pérez Reverte, sobre la Guerra Civil. Motiu? La participació en igualtat de condicions de José Maria Aznar i Iván Espinosa de los Monteros, dos ínclits representants de les herències franquistes, així com la indiscutible falta de tacte del títol: 1936. La guerra que todos perdimos. Uclés opina, com jo i com la totalitat dels demòcrates, que la guerra no la van perdre tots, sinó només els republicans, i que, en tot cas, la van sofrir tots i hi va haver conseqüències doloroses per a tots dos bàndols. Però hi va haver vencedors, i no cal esmentar de quina manera es van cobrar la victòria. Fins al 1975 (Ángel Otaegui i Txiqui Paredes Manot, a més de tres del FRAP).

La decisió de David Uclés de declinar la invitació, posant sobretot l’excusa del caràcter antidemocràtic dels dos representants esmentats, un cop havia acceptat de participar-hi, va ser qualificat per Pérez Reverte i molts altres de la seva corda com a “rebequeria infantiloide”.  Abans que passés això ja havia llegit algun comentari de Pérez Reverte sobre Uclés, i el tractava amb condescendència, per la seva joventut (este chico...) i per la seva ingenuïtat en moure’s pel món literari. Se situava en un nivell superior i tot i reconèixer la qualitat de La península... no li concedia el títol “d’escriptor consagrat”. Com si li fes ràbia que algú més jove i amb talent li estigués prenent una posició que ell volia  ocupar tot sol. Només faltava que es retirés de les jornades perquè l’hagi desqualificat com a persona. I ja ha dit que no el convidarà a les jornades sobre la Guerra Civil, que s’han suspès provisionalment fins a la tardor d’aquest mateix any.

Independentment dels egos dels escriptors, de les enveges i rivalitats, al fons de la polèmica hi ha un tema interessant, i per això em ve de gust parlar-ne. Només hem de debatre amb aquells amb qui coincidim o podem valorar un espai de debat on hi hagi els nostres antagonistes més acèrrims?

Trobo que David Uclés té el dret de participar o no en unes jornades si no li agraden les persones amb qui ha de debatre. Però li han sortit més crítics per l’esquerra que per la dreta. Zira Box, historiadora d’esquerres que també havia de participar a les Jornades, lamentava la decisió d’Uclés en un article a eldiario.es titulat El dialogo que perdimos todos. La seva posició és clara: si no aprofitem els espais de debat “¿dónde queremos contraargumentar ciertos discursos? ¿Qué espacios queremos ocupar? ¿En qué lugares nos interesa explicar nuestro trabajo?” I no accepta l’opinió de moltes persones d’esquerres que participar-hi és blanquejar els feixistes. La considera una actitud paternalista, com si els que hi participen no sabessin on s’han posat i què han acceptat. Rebutja l’argument que “amb feixistes no es discuteix” i afegeix: “Digamos que, tal y como van las cosas, ojalá no tengamos que echar de menos el mero hecho de poder hacer eso, discutir.”

Una altra veu crítica ha estat la d’Ana Iris Simón a El País. Amb el títol de El fascismo de los antifascistas li retreu a Uclés la seva actitud com si fos antidemocràtica: “Uclés puede ser el niño en el bautizo, la novia en la boda y el muerto en el entierro si así lo desea. Pero su gesto ha tenido mucho de lo que Pasolini diagnosticó el siglo pasado como el fascismo de los antifascistas: caer en la lógica de que el fin justifica los medios. Convertir al adversario en enemigo. Disfrazar de virtud la censura al otro, su simplificación o la ausencia de voluntad de diálogo. Porque al final, el único que no ha querido existir al lado de Espinosa de los Monteros, el único que ha atentado remotamente contra la libertad de expresión de otros ha sido Uclés, negándose no ya a debatir, sino a compartir cartel con ellos.”

Francament, és una mica rebuscat afirmar que els nega la llibertat d’expressió quan es nega a compartir el cartell amb ells. Aznar i Espinosa de los Monteros haurien pogut expressar-se lliurement si al final s’haguessin celebrat les jornades, i haurien pogut dir d’Uclés el que els hagués donat la gana. Des de quan per ser demòcrata s’han d’acceptar totes les condicions? Potser Ana Iris Simón hauria de revisar les hemeroteques i buscar el vídeo del ple del Parlament balear on el seu President Gabriel Le Senne (VOX) va esquinçar les fotografies de tres dones represaliades pel franquisme, Aurora Picornell i les germanes Pascual, que una diputada mostrava a la solapa del seu portàtil. Ve de gust debatre amb gent així? A mi no m’hi vindria.

La qüestió s’ha embolicat molt perquè amb la fama aconseguida per la seva novel·la sobre la Guerra Civil Uclés s’ha prodigat en múltiples actes i entrevistes, en xarxes socials i televisions i, naturalment, també ha dit algunes altres coses que no han agradat. Se li han tirat a la jugular amb aquest pur estil educat i diplomàtic que corre per X, Tik Tok, Telegram i jo què sé. Fins i tot s’han ficat amb si porta gorra i no se la treu ni per dormir. Com que a més s’ha declarat obertament gai i ha dit que va patir bulling de jovenet per aquest motiu, els que són de la corda contrària a la tolerància també s’hi han abonat. I al mig d’aquest merder li donen un premi literari que no sé no sé si és merescut. Entre el 6 de gener, dia del Premi Nadal, i el 6 de febrer, quan escric això, li han sortit més detractors que al pobre Juan del Val!

No sé si Uclés ha declinat la invitació per la pressió de l’esquerra (Ione Belarra: con los fascistas no se habla), perquè de cop i volta n’ha perdut les ganes, perquè necessitava cridar l’atenció o per qualsevol altre motiu. La qüestió és que la polseguera que ha aixecat fa pensar, com ha dit algú, que la Guerra Civil no s’ha acabat o, potser més precisament, que ha tornat a començar. Quan Uclés diu que la guerra no la van perdre tots, Pérez Reverte li contesta: “cualquier imbécil sabe que en la Guerra Civil hubo un bando ganador”. Bona manera d’intentar trobar un acord. Però després reconeix “En la Guerra Civil perdimos vidas, hogares, progreso de la mujer, cultura y democracia”. El mullader és incommensurable perquè implica els noms citats, però també  Antonio Maíllo (que es va esborrar), Carmen Calvo (que també), Félix Bolaños (que hi participarà a la tardor) i fins i tot el Consell d’Estat (havia rebut cartes de diverses associacions de Memòria Històrica demanant la seva intervenció perquè en aquelles jornades es volia blanquejar el franquisme).

Que debatre sobre la Guerra Civil causi aquest daltabaix és una mostra claríssima que tenim una societat malalta. La crispació d’aquests últims anys, iniciada pel PP des del moment que no va voler reconèixer la legitimitat del govern de Pedro Sánchez, però a la qual s’ha abonat també l’esquerra, ens ha dut a un carreró sense sortida. No hi ha acord possible en res perquè cada possible punt de confluència serà analitzat com una claudicació, com una victòria per a l’enemic (ni tan sols per a l’adversari, ara tots som enemics, els uns contra els altres). No em sento gens còmoda en aquesta tessitura, però haig de reconèixer que el desplaçament del PP cap als postulats de VOX, les concessions que li han fet allà on tenen pactes (València, Balears...) són tan aberrants que se’m fa terriblement difícil pensar que hi podem iniciar un diàleg que porti a alguna banda. No sé com seran les Jornades que es duran a terme a l’octubre, però tant Pérez Reverte com el periodista que n’és el capdavanter, Jesús Vigorra, haurien de trobar un disseny que fos democràtic, equilibrat, d’interès general i acceptat per les diferents sensibilitats. Uclés no hi tornarà, segons Pérez Reverte s’ha desacreditat ell mateix; però potser ho intentaran amb Pablo Iglesias. De totes maneres, passi el que passi, ja podem estar segurs que encara que VOX hi vagi amb pell de xai i paraules mesurades, el seu feixisme no desapareixerà, i de feixisme ja en vam tenir prou amb quaranta anys de franquisme.

Volia dedicar un apartat als comentaris que ha suscitat la publicació de la premiada La Ciudad de las luces muertas, però no tinc espai. Potser un altre dia, si em decideixo a llegir-la.