EPIFANIA

 

Quan era petita la paraula epifania em semblava que volia dir “dia de Reis”. No va ser fins molts anys més tard que vaig saber que tenia el sentit de revelació, manifestació... (d’una divinitat o d’una idea).

Jo vaig tenir una mena de revelació la nit de Cap d’Any. Havia deixat escrit i penjat l’article del blog de la setmana passada, en clau irònica, pensant que havia estat molt graciosa dient les tonteries que deia. Que el diumenge la gent, quan el llegís, riuria i diria que tinc molt sentit de l’humor. Tot i que la meva intenció era que fos com de broma, en el fons hi havia reflexions preocupants sobre el decurs previsible del 2026. Però la nit de Cap d’Any no estava per reflexions polítiques apocalíptiques. Es tractava de celebrar entre amics l’arribada d’un any nou que tots volíem que fos millor que l’anterior. I quan va ser el moment d’aixecar-se i brindar, passejant-nos pel menjador fent-nos dos petons i desitjant-nos felicitat, vaig tenir com una revelació, vaig ser conscient que aquell moment en què compartia els mateixos sentiments amb aquells amics valien per tot el patiment, real o imaginari, que les circumstàncies ens deparaven. No hi van faltar les llàgrimes, perquè tots vam recordar que el Marçal, el Cesc i el Joan ja no hi eren, i això, forçosament, fa pensar: qui serà el següent? Però en aquell moment a mi em va semblar que tenir un grup d’amics que estimes i sentir-te estimada per ells val més que qualsevol altra cosa. I amb aquest satisfacció me’n vaig entornar cap a casa, avisant-los que l’any que ve m’hi tornarien a veure.

Però l’alegria no va durar gaire. El dissabte 3 de gener a Trump se li va acudir d’atacar Veneçuela i segrestar Maduro, no per restaurar la democràcia sinó per aconseguir el petroli (i també altres riqueses naturals veneçolanes, com les terres rares). Aquest fet gravíssim va anar acompanyat de dos altres: l’incendi la nit del 31 a Crans Montana i la mort en directe per internet d’un home a Vilanova i la Geltrú en un repte d’a veure fins on podia arribar ingerint drogues i alcohol. Tot a canvi de diners. Doncs va arribar fins a la mort; final de trajecte. Són tres fets que potser no es poden comparar però que trastornen l’inici de l’any, cinc minuts després d’haver-se desitjat “Feliç Any Nou!”.

No cal que repeteixi tot el que ja sabem sobre el segrest de Maduro, la submissió de Delcy Rodríguez, el veritable interès dels Estats Units i la categoria moral, intel·lectual i mental del seu President. Li han dit de tot des de tot arreu, i encara s’han quedat curts. Però això ja no fa gràcia, i aquells que deien (a mi m’ho han dit), al començament del seu mandat, que tot era de “boquilla”, que no s’atreviria, ara ja ho tenen aquí. I ves que en pocs dies no s’hagi annexionat ja Groenlàndia, de grat o per força. I “suma y sigue”. Trump creu que tot li està permès, com també s’ho creurà Putin i Xi Jinping després d’això. No hi haurà lleis internacionals que ho puguin aturar perquè se les ha saltat totes i ningú no ha piulat. Quina vergonya! S’han alçat quatre veus en contra, entre elles la d’Espanya (Pedro Sánchez; els del PP encara estan desorientats i no saben cap on han de tirar), i Europa també s’està pensant què ha de dir i com ho ha de dir. Dues veus he sentit el mateix dia (dijous 8) que coincideixen, Josep Borrell i Antoni Bassas: La política d’apaivagament d’Europa envers Trump no serveix. Doncs a veure quan la canvien. Un enfrontament militar està fora de lloc, per suïcida, però cagar-se a les calces és el final del “somni europeu”. Com a mínim salvar l’honor tenint una política de condemna absoluta del segrest de Maduro i la intervenció a Veneçuela. Lluitar per la defensa del dret internacional, pel respecte a la sobirania de tots els països, per la no ingerència, per la solidaritat i per la pau. O m’estic fent un embolic i el que Europa vol representar és tot el contrari? Tal com han dit alguns comentaristes, tres grans potències s’estan repartint el món a la seva manera: Amèrica per a Trump, Europa per a Putin, Àsia per a Xi Jinping. I Àfrica, a repartir. Senyora Ursula von der Leyen, què li sembla? Comencem a aprendre rus?  Segur que les Repúbliques bàltiques, Polònia, i tots els països fronterers amb Rússia ja s’han matriculat a l’escola d’idiomes (tot i que els bàltics encara no deuen haver perdut el rus que van haver d’aprendre quan pertanyien a la Unió Soviètica).

També cal tenir en compte els serrells complementaris de l’agressió a Veneçuela: l’escanyament de Cuba, que no tardarà gaire a veure’s privada del poc petroli que li arribava del país amic. Ja ho ha dit Trump: no cal fer res, Cuba caurà pel seu propi pes i ens vindran a demanar ajuda. Aleshores intervindrem.

En un altre ordre de coses, l’incendi de Crans Montana potser es pot considerar com un accident imprevisible, però quan saps que el local no rebia una inspecció des del 2019, que no hi havia sortida d’emergència, que els materials dels revestiments no eren ignífugs i que malgrat estar prohibit van encendre-hi bengales, no hi ha més remei que concloure que l’acció humana ha estat més determinant que l’atzar. I ha costat quaranta vides de persones joveníssimes, fins i tot menors de 14 o 15 anys. Quin dol portaran les seves famílies durant tota la vida! Quina tristesa! Quina manera tan tràgica de començar l’any! Perquè no és una data qualsevol. Tots celebrem l’Any Nou, en família, amb amics o sols, però mentalment ens desitgem sort, salut, felicitat... Quina broma més macabra!

I l’altre fet que m’escandalitza, tot i que no és la primera vegada que es produeix, és l’exposició en línia d’una persona que, a canvi de diners, va torturant el seu cos amb alcohol i drogues, en un repte suïcida cap a la mort. Si la persona que s’exposa ja em produeix horror, pel desemparament que mostra, les persones que paguen per veure-ho em repugnen fins a l’infinit. Una societat que permet aquest tipus d’actes està podrida. Unes lleis que ho emparen, o que no ho prohibeixen, no són dignes de tal nom. Se suposa que les lleis hi són per regular la societat en benefici de la ciutadania, no per tolerar l’abús dels uns sobre els altres en nom de la llibertat d’expressió. Que ho feia voluntàriament, diran. Però què l’havia dut a exhibir-se per internet i acceptar diners a canvi de torturar-se? Quina misèria moral, la seva i la dels que li pagaven!

Un amic que viu a Madrid però que va exercir la seva militància a Bandera Roja i al PSUC a Catalunya durant molts anys em va enviar una felicitació per les Festes i jo li vaig contestar que m’era difícil imaginar un 2026 satisfactori. I em va contestar amb una frase del poeta valencià Vicent Andrés Estellés: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”. Certament és una frase amb molta força, però formulada en un moment en què això era possible. Ara, tal com està el món, en mans de ximples megalòmans, qualsevol desastre és possible.

Correspon als politòlegs i als periodistes analitzar objectivament tots els períodes històrics, comparar-los i treure’n conclusions. No sé si, com diuen alguns, no és veritat que estiguem pitjor que mai. Però jo m’ho miro des de la perspectiva d’una persona a qui li queden uns anys de vida limitats, no suficients com per fer projectes a llarg termini. No és el mateix lluitar contra l’imperialisme quan tens vint anys que quan en tens vuitanta. Quan lluitàvem contra la guerra del Vietnam teníem, al mateix temps, altres projectes vitals: la relació de parella, la carrera, l’inici de la vida professional, la lluita antifranquista (que estàvem segurs que donaria els seus fruits tard o d’hora), etc. Però ara, a la meva edat, no hi ha esperança. Només hi ha resignació. Resignar-se a aquelles coses que encara et donen satisfacció, però apartant de la ment la realitat. Judit Carrera, directora del CCCB, deia en unes declaracions: “La resistència passa per no comprar el marc apocalíptic”. No sé si després del 3 de gener diria el mateix.

Ens queda la resignació o la resistència. Jo intentaré la resistència, i quan estigui ben deprimida miraré de recuperar aquell moment de felicitat del 31 de desembre, aquella epifania, quan feia dringar la copa amb els meus amics i ens desitjàvem bon any una vegada més.