laplujanomespanta

  La meva primera acció política conscient va tenir lloc el 1963, quan tenia setze anys, i em vaig dedicar a fer còpies a mà en paper carbó (no existien les fotocopiadores ni les ciclostils, o jo no hi tenia accés) de l’article que l’Abad Escarré havia publicat a Le Monde . Duia per títol “ Le régime espagnol se dit chrétien mais il n’obéit pas aux principes de base du christianisme ”. Va causar un rebombori espectacular, perquè atacava el règim franquista on més li dolia: la base cristiana de la seva ideologia. Perquè, el que diuen els evangelis i la carta de Drets Humans, amb dos mil anys de diferència, és exactament el mateix: el respecte a la integritat física i moral de les persones és un dret inalienable. Jo, de petita, estudiava el catecisme com un lloro. Per això em sé de memòria, i en castellà, les obres de misericòrdia: dar de comer al hambriento, dar de beber al sediento, vestir al desnudo, dar posada al peregrino ... Si volies ser un bon cristià havies de tenir en com...

  Mentre jo m’esforçava per dur al món la meva primera filla, un dissabte de maig de 1974, la policia, el forense, el jutge i potser algun periodista es miraven horroritzats l’escenari d’un dels crims més sonats de Barcelona: el doble assassinat del matrimoni Juan Roig i Maria Rosa Recolons, a la seva habitació del xalet on vivien, al número 5 del carrer Juan de Alòs, a Pedralbes. Efectivament, aquell 4 de maig, mentre l’Anaís maldava per abandonar el claustre matern, la policia es preguntava qui era el sàdic que havia perpetrat aquell crim contra un matrimoni benestant de mitjana edat i, aparentment, sense motiu: no hi havia senyals de robatori ni s’havia remogut l’habitatge cercant alguna cosa especialment valuosa. Recordo aquell crim perquè, a part d’aparèixer a tots els diaris, el cognom de la dona m’era familiar. Després explicaré per què. Tot i això, mai més en vaig sentir a parlar. No vaig seguir el cas, no sabia com havia acabat ni si havien detingut els culpables. O, alm...

  A la vida de qualsevol persona sempre hi ha un primer “alguna cosa”: un primer amor, un primer sou, un primer viatge a l’estranger, un primer desengany... A la meva vida hi ha... un primer senglar. O va ser un primer llop? No, era un senglar! Ho vaig explicar en una de les històries del llibre Calidoscopi . Es deia El ganivet de matar llops, i narrava una excursió a Montserrat d’un pare i les seves dues filles petites. Aquell pare (que era el meu) tenia una fantasia desbordant i unes ganes de fer teatre que es moria, de manera que, com diu el conte, no li va costar gaire escenificar una escena en la qual ell, valent, estava a punt d’enfrontar-se a un llop, amb el ganivet ad hoc a la mà, davant la mirada aterrida de les seves filletes. Les tals filletes van veure el llop sense dubtar-ne, perquè mai no es dubta de la paraula del teu progenitor, només que uns quants anys més tard van saber que aquell llop era probablement un senglar, animal molt més habitual de trobar pels camin...

  Avui aquest article serà una mica diferent. Ja som en època d’advent, i com el seu nom indica, estem esperant amb alegria i il·lusió l’adveniment del Messies i toca estar de bon humor. Al·leluia! He decidit fer un esforç i abandonar per uns dies els temes depriments i mirar de trobar altres coses de què parlar, sense ferir sensibilitats, o sigui que si la broma del Messies ha molestat algú, que sàpiga que ho he dit de “bon rotllo”. De fet, tinc entrades per anar-lo a sentir a l’Auditori, de manera que la part cultural del cristianisme la comparteixo amb els meus amics amb gran satisfacció. Avui, doncs, he decidit compartir amb vosaltres un exercici que m’han posat de deures al taller d’escriptura autobiogràfica que freqüento des de fa uns anys. Es tractava de trobar un objecte que ens porti un record i parlar-ne. Aquí el teniu. Si bé els fets, tot i que parteixen de la realitat, no són ben bé exactes, els sentiments són absolutament autèntics. Les co-protagonistes ho podran c...