Arribo al vestuari del gimnàs, em canvio i pujo a la
piscina. Miro el rellotge per saber si vaig bé d’hora i veig que marca una hora
molt rara. Hauria de marcar al voltant de les 9:25 però té les dues agulles
bastant juntes a prop de les 11:00. Poso cara estranyada i el monitor em diu: no
funciona, n’han posat un de més petit i el gran ja l’arreglaran.
El petit és tan petit que des de l’aigua no es veu
res. A més, des de la meva posició, la llum dels focus de la piscina rebota
sobre el vidre i enlluerna. Em quedaré sense saber quant falta per acabar la
classe, cosa que miro sempre només començar.
La primera cançó que sona em transporta a la meva
adolescència. No m’ho puc creure! À
présent tu peux t’en aller, de Richard Anthony, però no identifico la
lletra. És que la canten en castellà. Em transporto automàticament a les
festetes que fèiem de joves, quan encara anava a l’escola. Sense adonar-me’n
miro el rellotge gran, l’espatllat, i veig que marca una hora anterior a la que
marcava quan he arribat. Pot ser que el rellotge vagi enrere en lloc
d’endavant? Dec estar mal fixada.
Continuem fent exercicis aquàtics i sona un altre hit del passat. Desenchantée, una cançó de Mylène Farmer del 1991 que jo posava als meus alumnes de francès en versió més moderna de Kate Ryan. Però tot i així, una cançó antiga. Torno a mirar el rellotge i aquesta vegada ho tinc clar. Marca tres quarts d’onze. Definitivament, va enrere. Està recuperant el temps. Per això les cançons que sonen són de l’any de la picor.
Entremig de cançons infumables que figura que donen ritme a la classe distingeixo Ella elle l’a, en versió d’Alizé, tot i que la cançó és del 1987, creada per France Gall, una altra icona de la meva joventut, i un altre exemple del que els meus alumnes em demanaven de sentir, farts de Moustaki, Jacques Brel o Brassens. Una cançó, per cert, dedicada a Ella Fitzgerald i contra la discriminació racial. Miro el rellotge: fantàstic, ja soc una mica més jove, marca dos quarts i mig d’onze.
Continuo fent els meus exercicis de cames i braços quan Michael Jackson em diu des dels altaveus que I don’t matter if you’re black or white. Un altre èxit del moment, del moment de 1991. El temps va enrere que se les pela! I el rellotge ja marca dos quarts d’onze! Però la cosa no acaba aquí! Quan penso que la situació ja no pot ser més absurda, arriba el moment de la música tranquil·la per als estiraments. Ja falta poc per acabar. The lady in red is dancing with me... Una cançó de Chris de Burgh del 1986 que sentia sovint a la ràdio del cotxe quan treballava fora de Barcelona... Un altre salt al temps passat. Miro el rellotge. Un quart d’onze. Surto de l’aigua. Abandono la piscina abans d’haver-hi arribat. Em sento com Aquil·les i la tortuga...
Camí de les dutxes em poso a reflexionar. I si fos un avís diví? El rellotge va del revés per algun motiu. Tots els rellotges s’aturen però no n’havia vist mai cap que anés del revés. És una sensació molt inquietant veure un rellotge que va marxa enrere. Ha de tenir algun sentit. Potser ens vol avisar que hem de rectificar alguna cosa que hem fet malament, que ens dona marge per esmenar-la. Però quina? L’avís anava per mi? Anava per algú altre? Anava per a tothom? Vet aquí un dilema que no he aconseguit resoldre. Si el proper dia el rellotge encara va enrere em donaré de baixa del gimnàs. No puc suportar tanta incertesa!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari