Salta al contingut principal

TEMPUS FUGIT? NO SENYOR!

 

Arribo al vestuari del gimnàs, em canvio i pujo a la piscina. Miro el rellotge per saber si vaig bé d’hora i veig que marca una hora molt rara. Hauria de marcar al voltant de les 9:25 però té les dues agulles bastant juntes a prop de les 11:00. Poso cara estranyada i el monitor em diu: no funciona, n’han posat un de més petit i el gran ja l’arreglaran.

El petit és tan petit que des de l’aigua no es veu res. A més, des de la meva posició, la llum dels focus de la piscina rebota sobre el vidre i enlluerna. Em quedaré sense saber quant falta per acabar la classe, cosa que miro sempre només començar.

La primera cançó que sona em transporta a la meva adolescència. No m’ho puc creure! À présent tu peux t’en aller, de Richard Anthony, però no identifico la lletra. És que la canten en castellà. Em transporto automàticament a les festetes que fèiem de joves, quan encara anava a l’escola. Sense adonar-me’n miro el rellotge gran, l’espatllat, i veig que marca una hora anterior a la que marcava quan he arribat. Pot ser que el rellotge vagi enrere en lloc d’endavant? Dec estar mal fixada.

Continuem fent exercicis aquàtics i sona un altre hit del passat. Desenchantée, una cançó de Mylène Farmer del 1991 que jo posava als meus alumnes de francès en versió més moderna de Kate Ryan. Però tot i així, una cançó antiga. Torno a mirar el rellotge i aquesta vegada ho tinc clar. Marca tres quarts d’onze. Definitivament, va enrere. Està recuperant el temps. Per això les cançons que sonen són de l’any de la picor.

Entremig de cançons infumables que figura que donen ritme a la classe distingeixo Ella elle l’a, en versió d’Alizé, tot i que la cançó és del 1987, creada per France Gall, una altra icona de la meva joventut, i un altre exemple del que els meus alumnes em demanaven de sentir, farts de Moustaki, Jacques Brel o Brassens. Una cançó, per cert, dedicada a Ella Fitzgerald i contra la discriminació racial. Miro el rellotge: fantàstic, ja soc una mica més jove, marca dos quarts i mig d’onze.

Continuo fent els meus exercicis de cames i braços quan Michael Jackson em diu des dels altaveus que I don’t matter if you’re black or white. Un altre èxit del moment, del moment de 1991. El temps va enrere que se les pela! I el rellotge ja marca dos quarts d’onze! Però la cosa no acaba aquí! Quan penso que la situació ja no pot ser més absurda, arriba el moment de la música tranquil·la per als estiraments. Ja falta poc per acabar. The lady in red is dancing with me... Una cançó de Chris de Burgh del 1986 que sentia sovint a la ràdio del cotxe quan treballava fora de Barcelona... Un altre salt al temps passat. Miro el rellotge. Un quart d’onze. Surto de l’aigua. Abandono la piscina abans d’haver-hi arribat. Em sento com Aquil·les i la tortuga...

Camí de les dutxes em poso a reflexionar. I si fos un avís diví? El rellotge va del revés per algun motiu. Tots els rellotges s’aturen però no n’havia vist mai cap que anés del revés. És una sensació molt inquietant veure un rellotge que va marxa enrere. Ha de tenir algun sentit. Potser ens vol avisar que hem de rectificar alguna cosa que hem fet malament, que ens dona marge per esmenar-la. Però quina? L’avís anava per mi? Anava per algú altre? Anava per a tothom? Vet aquí un dilema que no he aconseguit resoldre. Si el proper dia el rellotge encara va enrere em donaré de baixa del gimnàs. No puc suportar tanta incertesa!



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...