PLEASE, ORDER IN HALL!

 

Amb aquesta frase, que sembla de pel·lícula de judicis, s’intentava posar ordre a l’Assemblea de l’ONU el passat 26 de setembre, quan la majoria de països es van aixecar dels seus seients per mostrar el rebuig al líder israelià Benjamin Netanyahu. Please, order in hall, s’anava sentint, mentre els delegats desfilaven cap al carrer per no haver d’escoltar les barbaritats que els tenia preparades el responsable màxim del genocidi de Gaza.

Aquesta imatge em va semblar terrorífica. Fins on hem arribat, o fins on ha arribat Trump, Netanyahu i alguns dels seus seguidors, que ni les Nacions Unides són garantia d’espai de debat i d’acord per a la pau, que era la finalitat amb la qual van ser creades. Quan s’arriba en aquest punt es pot estar segur que tot el que pugui venir a continuació no ens hauria d’estranyar. En pocs dies he sentit opinions de politòlegs nord-americans que ja parlen de la possibilitat que no hi hagi eleccions el 2028 als Estat Units. Si la democràcia americana fa fallida com per permetre això, i Europa no emprèn la iniciativa de rearmar-se per defensar la nostra, estic parlant de rearmar-se ideològicament i políticament, ja podem plegar. És cert que en pocs dies s’estan veient reaccions contra la política israeliana, des de països que reconeixen l’Estat palestí fins la FIFA i la UEFA que diu que s’ho pensaran això de deixar-los participar en competicions internacionals, més la revisió dels acords comercials, etc. Mentrestant ja estan aixecant els plànols per construir el ressort a Gaza. Veurem el que donen de si els 20 punts del pla de pau ideat per Trump. De moment només hi ha incertesa i expectativa.

Mentre em desesperava per aquesta situació vaig veure que filmin oferia La gran ambició, una pel·lícula basada en els últims anys de la vida política d’Enrico Berlinguer. I m’hi vaig enganxar. I no només això, sinó que durant un parell d’hores vaig tornar a la meva vida dels anys 70-80, quan parlàvem del compromís històric, de l’eurocomunisme, de la possibilitat de construir el socialisme per la via democràtica. Quines il·lusions!

La gran ambició no té el caràcter heroic d’altres pel·lícules en què el protagonista es juga la vida per un ideal. És una pel·lícula honesta que només intenta explicar la postura de Berlinguer i del PCI davant una situació caòtica i d’impasse, que es donava a Itàlia en aquell moment. La idea del compromís històric, de l’aliança de totes les forces democràtiques per posar en marxa una reforma profunda de l’Estat era una idea d’una gran generositat i d’una envergadura impressionant. El projecte d’Allende a Xile, que segons el parer del PCI havia fracassat per haver volgut anar massa de pressa amb les nacionalitzacions, era l’exemple a seguir de via democràtica al socialisme. D’aquesta manera anem seguint les successives victòries electorals del PCI, que sense obtenir la majoria, van augmentant les bases per tot el territori. Quan el PCI considera que la situació és prou madura com per oferir un pacte a Andreotti, després de mesos de negociacions en què Aldo Moro ha jugat un paper determinant, aquest és segrestat per les Brigate Rosse i davant la negativa per part de l’estat de negociar, Moro és assassinat i el pacte se’n va en orris. Era el 1978.

Berlinguer viuria encara uns anys més fins que el 1984, en un míting a Pàdua, va sofrir una hemorràgia cerebral i va morir tres dies més tard. Tenia 62 anys. El seu funeral va congregar un milió i mig de persones, la qual cosa indica com n’era d’apreciat pels seus conciutadans. La veritat és que les imatges del funeral emocionen perquè et sents partícip d’aquell sentiment d’admiració i respecte que desgraciadament cap altre líder actual no és capaç d’inspirar.

El tractament que es fa de la persona de Berlinguer no és en cap moment hagiogràfic, és més aviat el retrat d’una persona tenaç, amb idees clares, profundament democràtiques i igualitàries, que troba la manera de desmarcar-se de Moscou sense ofendre els camarades soviètics però reivindicant una via pròpia i democràtica cap al socialisme. Independentment de si combregaves amb les seves idees o no, la mort de Berlinguer va ser una gran pèrdua per als projectes socialistes europeus, especialment els del sud.

Acabes de veure aquesta pel·lícula i tornes a la realitat. Que lluny som d’aquells temps en què ens crèiem que una altra realitat era possible. Que era possible un món més just, on es respectessin els drets humans i les llibertats individuals i col·lectives. Nosaltres acabàvem d’estrenar democràcia i jo em comptava entre aquelles persones que defensaven l’eurocomunisme i que ens crèiem això de la via democràtica. Mare meva! Qui es podia imaginar que les coses es torçarien tant?

Però alguna cosa s’ha mogut aquests darrers dies que em fan inclinar cap a l’esperança. Per una banda, la plantada que desenes de països van fer a Netanyahu a les Nacions Unides, el divendres vint-i-sis de setembre, negant-se a escoltar el seu discurs, tinc la impressió que no el va deixar indiferent. Havia de prendre consciència per força del seu aïllament. Com també estic convençuda que si la flotilla va poder arribar fins a aigües relativament properes a Gaza sense prendre mal i va ser interceptada sense violència va ser també perquè Netanyahu sabia que tenia tota la comunitat internacional mirant-lo i no es podia permetre la més mínima agressió cruenta. Jo era la primera de dir, aquell dijous al matí, que si hi havia una sola víctima, l’acció de la flotilla es podia considerar una irresponsabilitat. No n’hi ha hagut, els participants seran repatriats sense danys, almenys fins el que jo sé en aquest moment, i es podrà explicar que Israel continua actuant il·legalment per terra, mar i aire i saltant-se tots els acords signats anteriorment.

Aquest dissabte hem anat a la manifestació sabent que Hamàs havia acceptat l’acord proposat per Trump. Ja en parlarem si Netanyahu complirà la seva part quan s’hagin de materialitzar els punts de l’acord un a un. Però és un pas endavant la primera part del qual hauria de ser aturar el genocidi i permetre l’entrada d’ajuda humanitària a la franja, així com l'alliberament de tots els ostatges. Els propers dies en sabrem l’abast.

Mentrestant, doncs res, Ordre a la sala! I a esperar que les coses millorin ni que sigui una miqueta. En tornarem a parlar!