EL COMPROMÍS DELS JOVES I ADOLESCENTS

 

Aquests últims dies hem pogut veure un fenomen que feia tremps que no es prodigava: multitud de joves enrabiats protestant per una causa justa. En aquest cas per l’acció d’Israel contra la flotilla i en contra del genocidi de Gaza. Dijous 2 d’octubre a Barcelona hi havia vaga general d’estudiants i la crida a manifestar-se a la tarda a la plaça de la Carbonera va tenir una resposta massiva. Van interceptar la Ronda Litoral i van organitzar un bon enrenou. Ben fet! Em va sorprendre l’edat dels manifestants, perquè tot i que la crida s’havia fet a la població en general, allà només hi havia gent jove.

Molts dels pares de  la meva generació tenim un màster en adoctrinament, del qual no m’avergonyeixo en absolut. Vam portar els nostres fills a manifestar-se exigint guarderies gratuïtes/guarderies per a tothom! Els vam portar a Sant Boi reclamant Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Més tard els vam arrossegar a protestar contra la presència de Ronald Reagan a Espanya, i així successivament per múltiples motius, tots ells ben legítims, però em temo que poc discutits amb la canalla.

Les coses han canviat molt des d’aleshores. Començant per la desmobilització dels adults i acabant per la desconnexió dels joves de la realitat, alienant-se amb les pantalletes i les xarxes socials. El xoc que va causar l’aparició a Netflix de la sèrie Adolescència va ser espectacular. Tots els pares d’adolescents en parlaven i la miraven amb els seus fills. El tipus de pares com els que dúiem els nostres fills a les manifestacions. Els que no tenen ni idea del que fan els seus fills potser ni la van tenir en compte. Però l’efecte adolescència ja ha passat i no sabria dir què n’ha quedat. Perquè una manera de saber què pensen i amb què s’entretenen els teus fills és parlar dels problemes del món, siguin propers o siguin llunyans. I quan a la televisió no paren d’oferir-te imatges de nens palestins morts d’inanició, amb les costelles i tots els ossos marcats, mirar cap a una altra banda o refugiar-se en tik-tok és una indecència.

Tenim dades, sembla ser que fefaents, de la tendència dels joves cap a l’extrema dreta. Ara mateix sembla que el partit més votat entre els homes joves de 18 a 25 anys seria VOX i a Catalunya s’ho repartirien amb Aliança Catalana. Diverses enquestes realitzades pel CIS, CEO i ICPS mostren una tendència cap a la dreta d’aquesta franja de la joventut masculina no només en l’aspecte polític sinó també en l’aspecte social: menys tolerància a la diversitat, menys defensa del feminisme, més rebuig a la igualtat de gènere, als drets LGTBI, etc... Segons aquestes enquestes hi ha un desplaçament cap a la dreta dels nois respecte de les noies, que es mantenen en una franja d’opinió més respectuosa amb els drets democràtics. Segons enquesta del CEO de març de 2025 tres de cada deu homes de 18 a 24 anys votarien VOX. En canvi, les dones de la mateixa franja votarien majoritàriament (més del 65%) ERC, PSC, Comuns o CUP. Aquesta mateixa tendència es donaria a la resta de l’Estat.

Els motius pels quals els joves es decanten cap a posicions de dreta extrema o simplement passen de tot són clars. Em remeto a l’article de Mario Ríos a Política & Prosa (maig 2025). “Els joves que abracen discursos reaccionaris són fills d’un sistema democràtic en crisi, en què el ‘pacte social’ que vinculava creixement econòmic, redistribució i estabilitat s’ha trencat. El capitalisme democràtic ja no els ofereix futur i això genera un seguit de greuges socials, polítics i culturals que alimenten els valors i actituds reaccionaris”.

Portat al terreny de la concreció aquest malestar es materialitza davant la inseguretat econòmica i laboral i la impossibilitat d’emancipar-se pel cost dels habitatges, de manera que aquesta angoixa els fa més vulnerables als discursos simplistes, a la difusió dels quals contribueixen les xarxes socials.

Els partits d’extrema dreta saben canalitzar aquestes inquietuds i els partits tradicionals no tenen resposta. Fins quan durarà i quant de lluny anirà la ceguesa d’aquests joves que s’enlluernen amb les propostes de VOX que només són destructives i que només serveixen per donar sortida al malestar i a l’odi. Quina proposta de VOX o d’Aliança Catalana és constructiva i pretén trobar solucions als problemes laborals o de l’habitatge? Cap ni una. Sempre votant en contra de propostes que potser no són la panacea, però que pretenen millorar la vida dels treballadors (Reforma laboral, Control dels lloguers, Reducció de jornada...).

Amb aquest panorama de la joventut actual, em va semblar molt encertat un article de Clàudia Bosch a l’Ara del 5 d’octubre, titulat Gaza a les escoles. Parla del sentit que té a Catalunya que l’educació per a la pau es pugui fer a les escoles, tal com ja s’havia fet temps enrere amb els conflictes de Bòsnia i d’Iraq. “El món entra a l’aula de mil maneres diferents i no tenir-ho en compte és precisament el que genera tensions. (...) La pregunta no és doncs si cal parlar de Palestina, sinó com el sistema educatiu i la comunitat educativa assumeixen i incorporen el propòsit d’acollir tanta realitat i ajudar a comprendre-la, si pot ser guiat pel sentit de la justícia i la defensa dels drets humans arreu”. Diu Clàudia Bosch que parlar de Palestina és obligat i tan polític com no fer-ho. És precisament aquest argument el que m’ha fet pensar: les nostres escoles estan a l’altura d’aquest repte o majoritàriament han optat pel No t’hi emboliquis, aquí s’hi ve a estudiar? No tinc la resposta, però m’agradaria creure que són sensibles al drama de Palestina i que saben orientar el debat a les aules. Ajudar a formar l’opinió dels seus alumnes és també una tasca educativa.