laplujanomespanta

  El meu primer contacte amb la literatura eròtica es va produir cap als dotze o tretze anys amb una versió adaptada de Les mil i una nits . A part de les aventures de Simbad, d’Alí Babà o dels germans del barber, recordo especialment les històries relacionades amb la infidelitat de les dones i l’existència dels eunucs. L’adulteri per una banda, la castració per l’altra. Però la infidelitat, a més, anava acompanyada de violència, perquè el sultà liquidava totes les seves mullers per venjar-se de la primera, que li va ser infidel. Amor i mort es repetien al llarg del llibre en altres històries on les dones també acabaven degollades. Un bon menú per començar la meva formació en el terreny de l’erotisme. Com que l’autor era anònim, en cap moment se’m va acudir que allò que explicava l’autor ho havia viscut. Van passar molts anys fins que vaig tornar a agafar un llibre de contingut explícitament eròtic, i van ser els primers títols publicats de la col·lecció La sonrisa vertical . Rec...

  Com no podia ser d’altra manera, avui he de dedicar el blog a l’actor que més m’ha agradat de tots els que he contemplat a la pantalla. Gary Cooper seria el second best . Dels americans, perquè dels europeus s’emporta la palma l’Alain Delon, però com que la seva actitud com a ciutadà no era del meu gust, no el tenia tan mitificat. Què puc dir de Robert Redford que no s’hagi llegit aquests dies als diaris o vist a la tele? No coneixia res de la seva vida privada (dones, fills...) però sí de la seva posició pública en política, com també de la creació del Festival de cinema independent de Sundance, en honor del personatge que va interpretar a Dos hombres y un destino (Butch Cassidy and the Sundance Kid). He vist gairebé totes les pel·lícules que s’han estrenat a Barcelona. He repassat a internet totes aquelles on va participar, com a actor o com a director, i n’he fet una selecció que us ofereixo a continuació, per si voleu tornar-les a veure. No hi són totes, una mica per man...

  La setmana passada vaig inaugurar la temporada amb un article innocu que podia interessar o no, però no molestava ningú. Probablement tampoc engrescava, però a qui li interessi l’art potser li aportava nova informació, i a qui no li interessa, no li fa cap mal una mica de cultureta. Era el primer després de l’estiu i no estava jo per provocar mals rotllos. Però això s’ha acabat. Entro a matar. I els que sempre veuen l’ampolla mig plena que s’abstinguin de llegir-lo. O que em donin la fórmula màgica per veure-la sempre mig plena... No recordo en la vida un estiu, des del punt de vista polític, tan convuls com aquest. Cap dels problemes que ja existien abans no ha millorat. No s’entreveu cap solució ni per als palestins, ni per als ucraïnesos, ni per a les dones afganeses víctimes del terratrèmol, ni per als migrants que han arribat a les nostres costes, ni per als que ja hi teníem, ni per a ningú. En la ja llarga meva vida recordo conflictes internacionals que em preocupaven: ...

  “ La malaltia i la demència i la Mort eren els Àngels negres que custodiaven el meu bressol ”   Edvard Munch   Ara que està tan de moda revisar l’obra de grans artistes o escriptors en funció de les seves actituds vitals o fins i tot de si el seu pensament passaria el filtre woke , reviso l’obra d’un gran pintor que precisament va tenir l’actitud que ara en podríem dir “correcta” i de la qual jo no en tenia la menor idea. Em trobo al museu Munch d’Oslo on hi ha quatre plantes dedicades a l’obra del pintor. Totes exposen obra permanent menys la tercera, que ofereix una monogràfica temporal sobre l’obra de Munch relacionada amb la salut, la malaltia i la mort. Tots coneixem la seva creació més emblemàtica, El crit , de la qual el museu n’exhibeix tres variants. Potser també alguna altra pintura que ha viatjat bastant, com la Madonna , però el gruix de la seva obra jo no el coneixia. I menys encara les vicissituds de la seva llarga vida, marcada per la malaltia i la mo...