EL SEXE LITERARI

 

El meu primer contacte amb la literatura eròtica es va produir cap als dotze o tretze anys amb una versió adaptada de Les mil i una nits. A part de les aventures de Simbad, d’Alí Babà o dels germans del barber, recordo especialment les històries relacionades amb la infidelitat de les dones i l’existència dels eunucs. L’adulteri per una banda, la castració per l’altra. Però la infidelitat, a més, anava acompanyada de violència, perquè el sultà liquidava totes les seves mullers per venjar-se de la primera, que li va ser infidel. Amor i mort es repetien al llarg del llibre en altres històries on les dones també acabaven degollades. Un bon menú per començar la meva formació en el terreny de l’erotisme. Com que l’autor era anònim, en cap moment se’m va acudir que allò que explicava l’autor ho havia viscut.

Van passar molts anys fins que vaig tornar a agafar un llibre de contingut explícitament eròtic, i van ser els primers títols publicats de la col·lecció La sonrisa vertical. Recordo haver llegit Memorias de una cantante alemana i Historia de O. No va ser fins que vaig llegir Las edades de Lulú, força temps després que guanyés el premi, que vaig experimentar una sensació estranya. Feia poc que havia estat a Madrid i havia coincidit amb l’autora en un restaurant. Estava asseguda a la taula del costat i els amics madrilenys amb qui anava em van dir: aquella és Almudena Grandes. Com que ja tenia una visió de l’autora de carn i ossos, a mesura que m’endinsava en les aventures de la Lulú m’anava resultant incòmoda la sensació que la tal Lulú no era sinó Almudena Grandes, i totes les peripècies eròtiques les hi adjudicava a ella. Per què no podia separar l’autora del personatge? El mateix em va passar fa pocs anys llegint Permagel. No podia deixar d’imaginar-me Eva Baltasar fent les coses que descrivia en la novel·la. No serà que no tingui pràctica en la lectura de fets i aventures narrats per persones que no les van viure mai, només les van inventar. Per què, quan llegeixo literatura eròtica, m’he d’imaginar que els autors abans ho han practicat per poder-ho explicar? Per què no puc pensar que s’ho inventen? És curiós.

Acabo de llegir un llibre en què el sexe té un paper important, tot i que no és el tema principal. Sí que és veritat que el no-sexe gairebé és el fil conductor, fins que es resol l’assignatura pendent que els dos protagonistes havien deixat aparcada en la seva joventut. És el darrer llibre d’Eduardo Padura, Morir en la arena.

El que diré ara potser faig malament de dir-ho; no sé fins a quin punt es pot considerar una mena d’intromissió en la intimitat d’unes persones. En tot cas, no és la meva intenció. Simplement vull posar de manifest la dificultat de separar l’autor del narrador, especialment quan coneixes l’autor, hi has conviscut uns dies, has compartit taula amb ell i amb la seva dona i a sobre et trobes que els dos personatges protagonistes encaixen exactament amb l’edat i les circumstàncies de l’autor i la seva dona. M’explicaré.

L’any passat vaig assistir a un taller de narrativa dirigit per Eduardo Padura. Ja ho vaig explicar al blog. En les hores no específiques del taller coincidíem amb la Lucía, la seva dona, i fèiem petar la xerrada sobre diferents temes, tot i que gairebé sempre acabàvem parlant de la situació a Cuba. La relació de l’Eduardo i la Lucía era molt afectuosa, però també hi havia una llarga tradició de col·laboració en temes intel·lectuals: ella era la primera crítica de les novel·les d’ell, però també tenia les seves pròpies activitats com a guionista, periodista i escriptora. De tracte afable i discret, Lucía no era la típica cubana que t’imagines quan es parla de sexe.

Quan a les novel·les de Padura amb el personatge de Mario Conde assistim a escenes de sexe entre el detectiu i Tamara no em venen al cap imatges de Padura, sinó de Jorge Perugorría i alguna actriu d’aspecte exuberant perquè són les que he vist a la pantalla. En canvi, mentre llegeixo Morir en la arena no puc evitar pensar si tot allò que explica el narrador (que narra en tercera persona), aquelles efusions amoroses, aquells diàlegs brutals, aquelles descripcions, l’autor les ha practicat amb la seva pròpia dona o se les ha inventat. Tinc una ment pervertida o això li passa a tothom? Si Padura pogués llegir això (i espero sincerament que no pugui) què diria? Pues claro, qué tú te crees? O bé Ya me gustaria... Perquè el personatge de Rodolfo Bermúdez i el de Nora Lara tenen la mateixa edat que Padura i Lucía, han anat al mateix Preuniversitario La Víbora que Mario Conde i els seus amics, i han viscut el fracàs de la revolució amb el mateix desconsol. Com puc separar l’autor del personatge?

La sensualitat que impregna la literatura de Padura no és cap novetat. També és veritat que l’acció no passa a Lapònia sinó al tròpic, on els colors, les olors, la calor, la pluja i el rom formen part de l’escenari quotidià. No es contempla la vida dels cubans, i de les cubanes, sense templar, però mai fins ara se m’havia acudit plantejar-me la implicació de l’autor en les escenes que descriu.

Per altra banda, el valor de Morir en la arena no és tan sols literari. Com a narrativa no és dels que més m’han agradat, però com a testimoni del desencís d’una generació i del fracàs d’un projecte revolucionari és el més demolidor que li he llegit. Els personatges, tot i compartir escenari amb els de les novel·les de Mario Conde, estan molt lluny de Carlos el Flaco, del Conejo, de la Josefina, que sempre troba un pollastre per oferir-los un festí. Al Roberto i la Nora ja només els queda el seu amor. No és poca cosa, però el país està desfet.

Tothom coneix la situació desesperada en què es troba Cuba. Padura n’ha parlat en articles i en les novel·les anteriors. Però crec que aquesta vegada ha anat més enllà. Si el record del que havia llegit fins ara no és errat, Padura creia que el fracàs de la Revolució no era congènit a la pròpia revolució, sinó a la manera com s’havia anat conduint la situació, amb totes les perversions imaginables fruit de la condició humana dels dirigents. Però en aquest llibre ja no està per contemplacions i va a l’origen del fracàs: no podia sortir bé perquè ens van mentir des del principi i fins i tot en els moments en què semblava que les coses anaven bé en realitat vivíem atemorits i dominats per la por, reprimint la dissidència i dominats per la propaganda. Atrevir-se a dir que la Revolució és tota una mentida és un pas més en la crítica a la situació de Cuba. Ara bé, tot està tan malament que ja no deu venir d’aquí. Dos milions de cubans han abandonat el país en els últims anys, des que el govern ja no posa traves per marxar. Què més pot passar?

La novel·la té el personatge de Rodolfo que podem identificar com un alter ego de Padura per l’edat i l’època que viu, però el veritable alter ego és l’escriptor i amic del protagonista, l’advocat Raymundo Fumero, l’encarregat de narrar la història del parricidi comès pel germà de Rodolfo i de fer les reflexions finals. És el que formula amb més precisió las raons del fracàs revolucionari i li clava l’etiqueta d’utopia. I és precisament aquesta clarividència de l’advocat la que se’t clava a l’ànima, perquè fins ben endavant del procés revolucionari alguns il·lusos com jo encara ens pensàvem que el país tenia solució: si hi hagués una obertura política, si no hi hagués el bloqueig americà, si se’ls permetés rebre inversions europees que facilitessin el desenvolupament econòmic, si hi hagués més llibertat... Mentida, tot això estava capat des del primer moment. Era un projecte utòpic portat a la pràctica contra la llibertat de la població. Aquesta és la conclusió de Padura. Un llibre tristíssim i al mateix temps un llibre necessari. El dia a dia d’uns ciutadans a qui ja no queda ni l’esperança. Un país en bancarrota.

Són paraules del personatge de Raymundo Fumero:

“No puedo dejar de reconocer que el miedo (mi miedo, nuestro miedo) ha sido siempre un estado tan invasivo y extendido que tal vez me habría impedido primero concientizarla (la història que ha narrat) y, seguramente concebirla y luego intentar darle forma”.

“Llegué a creer que fraguaba lo único que verdaderamente podía concretar, lo que creía incluso que debía escribir. Y me sentí tan escritor.  Porque, como el fundamentalista ortodoxo padre de Nora, como mi padre dirigente político campesino que nunca fue campesino, como Pablo el Salvaje y como muchos otros, yo también llevaba unas anteojeras (me las habían ajustado con fuerza) que solo me permitían tener un ángulo específico y reducido de visión que enfocaba los colores más cálidos de un proceso definitivamente utópico.”

“Porque la conciencia de que vivíamos con miedo estaba muy presente pero a la vez resultaba difusa, hasta diría que soportable para muchos de nosotros.”