EDVARD MUNCH, UNA OBRA MARCADA PER LA SALUT

 

“La malaltia i la demència i la Mort eren els Àngels negres que custodiaven el meu bressol”  Edvard Munch

 Ara que està tan de moda revisar l’obra de grans artistes o escriptors en funció de les seves actituds vitals o fins i tot de si el seu pensament passaria el filtre woke, reviso l’obra d’un gran pintor que precisament va tenir l’actitud que ara en podríem dir “correcta” i de la qual jo no en tenia la menor idea.

Em trobo al museu Munch d’Oslo on hi ha quatre plantes dedicades a l’obra del pintor. Totes exposen obra permanent menys la tercera, que ofereix una monogràfica temporal sobre l’obra de Munch relacionada amb la salut, la malaltia i la mort. Tots coneixem la seva creació més emblemàtica, El crit, de la qual el museu n’exhibeix tres variants. Potser també alguna altra pintura que ha viatjat bastant, com la Madonna, però el gruix de la seva obra jo no el coneixia. I menys encara les vicissituds de la seva llarga vida, marcada per la malaltia i la mort prematura dels seus familiars, i els seus propis patiments.

L’exposició, que porta el títol de LIFEBLOOD, està oberta fins al 21 de setembre i ofereix una gran quantitat de peces relacionades amb el món de la medicina, les cures, la salut mental, la malaltia en general i la mort. He buscat una traducció de lifeblood i en francès he trobat élément vital, una mena de saba que dona vida. Per què aquest interès de Munch pels temes relacionats amb la salut?

Entre el naixement d’Edvard Munch el 1863 i la seva mort el 1944, la medicina moderna va canviar profundament l’experiència del naixement i la mort, la malaltia, la cura i la sanació. Lifeblood mostra l’art de Munch amb objectes mèdics de la seva època, invitant-nos a explorar la seva vida i obra en relació als canvis en l’assistència sanitària.

Munch anomenava el seu art “sang de vida”, una mena de medicina que pot proporcionar un “alliberament saludable” tant per a ell com per al seu públic. Munch es veia a ell mateix com un home malalt així com un sanador. Aquesta autoimatge estava arrelada  profundament en les seves experiències personals. Tant ell com els seus éssers estimats van sofrir diverses vegades malalties pulmonars, trastorns mentals i altres afeccions. Entre la seva família i el cercle d’amics i patrons hi havia doctors en medicina, infermeres i altres professionals de la salut.

Aquesta exposició ofereix perspectives recents sobre l’art i la vida d’Edvard Munch. També ens hi podem trobar nosaltres mateixos reflectits en la manera com la medicina continua modelant les nostres vides.  (Traduït dels textos de l’exposició).

El pare de Munch era metge. El seu germà va estudiar medicina però va morir prematurament de pneumònia poc després d’haver-se graduat. De jove, Munch acompanyava el seu pare en les visites domiciliàries i tot i que no va estudiar medicina (probablement pel seu delicat estat de salut), sí que va adquirir formació en anatomia per tal de poder-la plasmar en la seva obra. Per les cartes i els diaris que es conserven sabem que el tema de la salut preocupava tota la família.

Munch va quedar molt afectat per la mort de la seva mare i de la seva germana  Sophie, de quinze anys, a causa de la tuberculosi. Fins i tot es va arribar a plantejar si les habilitats mèdiques del seu pare i el seu esperit profundament religiós podien ser suficients per protegir la família. Del tema The sick child (La nena malalta) en va fer diferents versions, mostrant els estralls que causa la tuberculosi. El model per a la seva germana morta va ser Betzy Nielsen, una nena que va conèixer en una de les visites del seu pare.... Una altra obra colpidora sobre el mateix tema és Death in the sickroom (Mort a l’habitació del malalt).

Les relacions estretes que Munch va mantenir al llarg de tota la seva vida amb professionals del món de la salut li van permetre entrar a les llars de persones malaltes i visitar institucions mèdiques com a observador.  Va poder pintar imatges de gent esperant per rebre tractament, de metges i infermeres, de l’angoixa i el dolor de familiars reunits al voltant del llit de mort. Aquestes obres demostren una profunda empatia amb els seus personatges representats i ens recorden que la malaltia, la discapacitat i la mort són experiències més universals que la salut.

Un dels apartats que més em va cridar l’atenció va ser l’anomenat El gènere de la malenconia. El concepte malenconia és el que ara anomenem depressió. Aquest concepte no es mostra de la mateixa manera segons s’apliqui a homes o dones. Tal com explica l’exposició, les dones melancòliques (o histèriques) les trobem generalment representades en institucions com a figures dignes de llàstima o de simpatia. En canvi, els homes melancòlics apareixen en estats contemplatius de la ment associats amb el geni artístic. És a dir, una dona amb depressió és un ésser inútil. Un home amb la mateixa afecció, és una figura artística. Fins i tot en la malaltia i en la seva representació artística les dones havien de veure’s discriminades i menystingudes. Aquest punt de vista em va semblar de gran interès. Al mateix temps, molt sovint eren enviades a institucions mentals les dones inconformistes i rebels amb l’excusa que no s’adaptaven a la societat. Laura Munch, germana d’Edvard, va estar entrant i sortint d’institucions psiquiàtriques la major part de la seva vida. No em consta, però, que fos com a mesura repressiva.

La frase que reprodueixo a continuació, i que dominava una de les parets de l’exposició, és clarament il·lustrativa d’aquesta idea:

“Quan la dona pren plena consciència de la seva dignitat humana... La seva resistència la pot conduir molt més enllà dels límits de la raó...”

                                                           Amalie Skram, Escriptora feminista noruega, 1880

Melancholy -1900-01, Oli sobre tela

(...) Així és com estava asseguda la dona melancòlica que vaig veure en un hospital mental – no reconeixia la seva germana, que li parlava amb tendresa, no entenia res, els seus grans ulls negres no tenien brillantor, miraven buits i sense moviment a l’espai exterior.

Inheritance -1897-99, Oli sobre tela

Edvard Munch va anomenar aquesta pintura “el meu art de la sífilis” i va dir que havia commocionat el públic. Afirmava que havia basat la imatge en una mare i el seu fill sifilític, el qual ell havia vist amb els seus propis ulls a l’Hospital Saint-Louis a París.

Cap al 1900 Edvard Munch va fer nombroses obres que representaven dones i homes flotant entre esperma i fetus. A Madonna, una de les més populars i àmpliament reproduïdes, la dona apareix experimentant un orgasme, com una mare sagrada o fins i tot com un cadàver. Death and the woman representa una dona ballant amb la mort. Aquestes obres relacionaven sexe i plaer amb les seves potencials tràgiques conseqüències, precisament perquè els debats sobre reproducció, contracepció i avortament s’estaven convertint cada cop més en debats polítics. (Dels textos de l’exposició).

Si bé els primers anys de la seva carrera els malalts representats eren sempre altres persones, a mesura que s’acostava a la mitjana edat es va començar a representar a ell mateix com a malalt, especialment després de la cirurgia de la seva mà, el 1902. El 1930 va sofrir una hemorràgia a l’ull dret que li va fer perdre la visió durant un temps i va aprofitar la seva “visió distorsionada” per representar punts cecs i flotadors amb formes fantàstiques, com ara calaveres i ocells rapinyaires.

La salut de Munch no només es va veure afectada per malalties diguem-ne casuals, sinó que els seus excessos amb l’alcohol i el joc també el van perjudicar, quan intentant refugiar-se en spas o sanatoris saludables queia en les temptacions que trobava allà mateix.

Després de la mort del seu pare el 1889 Munch va continuar en contacte amb metges i doctors durant tota la seva vida i va fer servir les seves obres com a moneda de canvi per pagar consultes i tractaments. Posseir una obra de Munch era, per a aquells metges moderns, un senyal de bon gust.

Edvard Munch va ser colpejat per una crisis de salut a la tardor de 1908. La beguda el va tornar paranoic, parts del seu cos van quedar paralitzades i va començar a sofrir al·lucinacions. Els seus amics li van aconsellar que es prengués un descans. Va ingressar en una clínica privada especialitzada en malalties nervioses a Copenhague. (...) El personal de la clínica el van animar a continuar produint art durant la seva estada.

La major part de cuidadors eren dones. Les seves tasques diàries, inclosos els contactes íntims amb el pacient, de vegades les exposaven a incòmodes o fins i tot perilloses situacions. Durant el tractament, Munch va realitzar diverses imatges del personal, mostrant les cures com una experiència complexa tant per al pacient com per al cuidador.

Finalment Munch va abandonar la clínica amb una nova comprensió de la necessitat de descansar i recuperar-se cada vegada que se sentís malalt. Durant la seva vida les cures es van alternar a casa i a l’hospital, des de l’àmbit privat a l’esfera pública. Malgrat els seus múltiples reptes, les cures són la sang de la vida de tota comunitat i societat. Tant si són dispensades individualment com en una institució, les cures canvien el món per a tots nosaltres. (Dels textos de l’exposició)

Aquest és el resum de l’exposició LIFEBLOOD. Una faceta de Munch de la qual no tenia ni la més remota idea, però que m’ha ofert la imatge d’una persona atenta al desassossec dels altres, al patiment, a la necessitat d’empatia i a la vàlua dels que es dediquen a professions relacionades amb la salut. En un altre planta hi havia tres de les versions d’El crit. Es mostraven de manera alternativa, cada mitja hora una, per protegir-les. No cal dir que havies de fer equilibris per treure el cap per sobre dels altres i poder contemplar-les; o bé esperar que marxessin els de davant teu per trobar-te a primera fila i fer la foto. Un gran museu i una vista esplèndida sobre el port d’Oslo i les noves construccions. Ja podeu anar agafant bitllets!