REVIVAL NOSTÀLGIC

 

A mi m’agrada més mirar endavant que endarrere, però una mica de nostàlgia de tant en tant no va malament, sobretot si és compartida i alegre. Les virtelianes, que ja estem ocupant en aquest blog més espai que qualsevol altre tema, vam decidir exercir com a tals i rememorar les nostres anades a Montserrat amb l’escola Virtèlia, un any darrere l’altre, durant tota l’escolaritat.

Per a qui s’hagi incorporat al blog en els últims temps, que sapigueu que les Virtelianes som les imbatibles exalumnes de l’escola Virtèlia que vam acabar el batxillerat el 1963. El 2016 ens vam  reagrupar i des d’aleshores no parem de moure’ns. Busqueu, busqueu al blog: Eivissa, Menorca, la Cerdanya, Sant Feliu, l’Empordà...

Aquesta vegada vam triar Montserrat perquè ens duia records inesborrables de la infància i adolescència. I vam triar la via público/privada, és a dir, cotxe fins a Monistrol (privat) i cremallera fins al Monestir (públic). Pel camí va sortir el tema que no podia quedar oblidat: el simpàtic gosset guardabarreres que més de seixanta anys enrere ens saludava des de l’encreuament de les vies del cremallera, vestit amb la capa del cap d’estació, la gorra, la bandera que autoritzava la circulació i diria que fins i tot amb ulleres de sol ( o m’ho he inventat?). El recorregut del cremallera, per la falda de la muntanya, és el mateix, però els vagons, no; ara són moderns i confortables. La inclinació és important i no volem ni pensar què passaria si es desenganxés la cremallera. Estampada segura!

Des de l’esplanada d’on surt el trenet vaig voler endur-me una imatge de la muntanya més representativa de Montserrat: el Cavall Bernat. No hi ha cap dubte que és tracta d’un eufemisme. Com podeu veure a la foto, és un bon carall!

Un cop a l’alçada del Monestir agafem el funicular a Sant Joan amb la intenció de pujar i baixar amb el mateix mitjà. Aquest va amb corda, com el seu nom indica (funis=corda, en llatí), i té un pendent del 65%. Si la corda es trenca, ni t’ho explico. Com que a mi aquestes brometes no m’afecten, les vaig fer mentre pujàvem i no van agradar. N’hi ha de més aprensives!

La vista des de Sant Joan ja és espectacular. Allà vam recordar les excursions que fèiem amb l’escola. Un any tocava anar de Sant Joan a Sant Jeroni. Dinàvem per aquelles muntanyes amb la precaució de no caure daltabaix, perquè els camins eren estrets i no hi havia esplanades per instal·lar-se. A l’any següent tocava fer el camí de la Cova. Un rotllo, a mi no m’agradava gens. També vam recordar, totes, la gran castanya que s’havia clavat un alumne de 6è de batxillerat que, per coses de l’atzar, l’any següent es va convertir en el meu nòvio. Li deien Mena (el cognom), i era molt guapo. Totes patíem per com li quedaria la cara després d’aquell accident. Se’n va parlar molt i durant molt de temps. Puc certificar que va recuperar la bellesa!

Un cop a Sant Joan ens va semblar que teníem prou empenta per deixar de banda el funicular i tornar al Monestir a peu. La baixada semblava fàcil. I un ou! Feia un pendent que podia competir amb el del funicular, només que a peu fa una mica de iuiu. El paviment era regular, però en algun moment gairebé el baixàvem en zig-zag, com si estiguéssim en una pista negra. Una de nosaltres, la Diana, sempre s’havia escaquejat de pujar a Montserrat amb l’escola. Només hi havia estat una vegada, quan el seu nòvio la hi va portar, en biscúter, per una carretera infernal, fa més de seixanta anys. El mareig que li va provocar aquell viatge li va impedir apreciar la bellesa de la muntanya de manera que ara estava al·lucinada de veure com n’era de majestuós i espectacular aquell massís que les seves companyes havien trepitjat cada any de la seva escolaritat.

Un cop retornades de Sant Joan, vaig voler rememorar l’últim any de Virtèlia, l’abril de 1963, quan el director em va triar per aguantar una de les borles del pendó que dúiem en processó des de l’entrada del recinte fins a la basílica. Era la primera vegada que em triaven per a una feina “honorífica” i estava més contenta que un gínjol. El pendó m’era ben igual, però tots els nois em mirarien, perquè els que el duien, un alumne al mig aguantant-lo i dos més amb les borles, eren l’atracció de la processó. Si em van mirar o no, no ho sabré mai, però la il·lusió la tenia. Aquest dia, seixanta-dos anys més tard, vaig tancar els ulls davant la portalada de la via que porta a la basílica i vaig fer un viatge llampec al passat. Els vaig tornar a obrir i allà hi havia les meves companyes fent broma i recordant exactament les mateixes anècdotes.

Amb tot això ja se’ns havia fet l’hora de dinar i vam buscar un lloc per a tal fi. El tema gastronòmic el deixarem estar. Com deia en Pujol, ara no toca.

A la tarda venia el plat fort cultural. En primer lloc, el Museu. Si he de dir la veritat, em venia més de gust això que tot el revival anterior. Haver estat infinitat de vegades a Montserrat i no haver anat mai al museu era una taca en el meu currículum que no em podia permetre.

Segons llegeixo al desplegable que vaig recollir, el Museu de Montserrat ocupa la superfície sota les places de davant del Santuari que va construir entre 1928 i 1933 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Amb la Guerra Napoleònica Montserrat va perdre el seu patrimoni medieval i barroc.  Gairebé tot el que es troba actualment al Museu prové d’adquisicions i donacions particulars. (...)  La institució arrenca del Museu Bíblic que va crear el P. Bonaventura Ubach el 1911 amb materials arqueològics que havia dut de Terra Santa. (...) El Museu va assolir la fesomia que té actualment l’any 1982 amb l’arribada de la donació de pintura catalana dels segles XIX i XX de Josep Sala Ardiz.

Fins aquí l’explicació oficial. La meva impressió no podia ser més positiva. Molt ben ordenat, amb obres d’interès innegable, especialment els Nonell, Casas, Rusinyol... com també un parell de Picasso, un Dalí, un Monet, una llarga llista de primeres figures i el potser més famós de tots, el Sant Jeroni de Caravaggio. Escultures de Pablo Gargallo, Manolo Hugué, Rebull, Rossend Nobas, Pere Jou... És un museu altament recomanable i encara que la major part de gent del meu entorn quan va a Montserrat hi va per fer excursions, val la pena reservar-se un parell d’horetes per visitar-lo. Hi ha més coses d’interès que les que he senyalat, però no em vull estendre massa (pintura antiga, arqueologia, orfebreria...).

Després va venir la visita a la basílica i la recerca i captura de la llàntia que el 1948 havia ofert a la verge la Confraria de Nostra Senyora de Montserrat de Virtèlia. (Si voleu saber què era la “Cofra” heu de llegir el meu llibre de memòries on ho explico). La nau central de la basílica està flanquejada per una col·lecció de llànties votives que diferents entitats han ofert a la Verge. La “nostra” està situada en el camí cap al cambril, és bastant bonica i li penja una mena de medalla que reprodueix el que era l’escut de la “Cofra” i també de l’escola: una rosa dels vents reduïda a quatre punts cardinals damunt d’un ocell i unes muntanyes de Montserrat al fons. Amb una gran C de Confraria que ho emmarca tot.

Com que ja estem al camí del cambril pugem a saludar la Mare de Déu, exactament igual com fèiem de petites, però ara sense besar el nen ni la bola del món que aguanta en una mà. No es poden fer fotos. Tornem a baixar i un cop a l’esplanada davant de l’església comprovem que els milions de turistes d’aquell dia ja han marxat cap a casa. Només quedem alguns autòctons i un parell de guiris.

És el moment de tornar al cremallera que ens durà als cotxes. En mig d’aquell silenci, miro al meu voltant com per acomiadar-me d’una zona de Montserrat que probablement tardaré a trepitjar de nou, i no puc estar-me de tenir un pensament absurd. Qui ha creat aquesta muntanya, amb aquesta bellesa tan salvatge i única? Ja sé que els geòlegs tenen explicacions per a tot, però jo ara estic en una altra dimensió. I segur que no soc l’única. Són moltes les llegendes que circulen al voltant de Montserrat com d’un espai protegit pels déus, on es va amagar el sant Grial i on han tingut lloc miracles espectaculars... Enlloc més s’alça un massís tan espectacular com aquest, amb totes les seves formes batejades amb noms significatius: la Prenyada, la Mòmia, el Bisbe, els Flautats, l’Elefant, el Cavall Bernat! Es barregen moltes emocions juntes: la d’haver reproduït una activitat de l’etapa escolar; la d’haver passat un dia agradable i rodó amb les virtelianes; la d’haver pogut sentir un cop més aquesta mena de fascinació que provoca Montserrat, siguis o no siguis creient.

Els cotxes ens esperen. Hem passat un dia esplèndid. Ja estem pensant on anirem a fer mal la propera vegada!