laplujanomespanta

  A mi m’agrada més mirar endavant que endarrere, però una mica de nostàlgia de tant en tant no va malament, sobretot si és compartida i alegre. Les virtelianes, que ja estem ocupant en aquest blog més espai que qualsevol altre tema, vam decidir exercir com a tals i rememorar les nostres anades a Montserrat amb l’escola Virtèlia, un any darrere l’altre, durant tota l’escolaritat. Per a qui s’hagi incorporat al blog en els últims temps, que sapigueu que les Virtelianes som les imbatibles exalumnes de l’escola Virtèlia que vam acabar el batxillerat el 1963. El 2016 ens vam   reagrupar i des d’aleshores no parem de moure’ns. Busqueu, busqueu al blog: Eivissa, Menorca, la Cerdanya, Sant Feliu, l’Empordà... Aquesta vegada vam triar Montserrat perquè ens duia records inesborrables de la infància i adolescència. I vam triar la via público/privada, és a dir, cotxe fins a Monistrol (privat) i cremallera fins al Monestir (públic). Pel camí va sortir el tema que no podia quedar oblid...

                                                  Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriqui...