laplujanomespanta

  Aviso d’entrada que els meus coneixements sobre neurocirurgia són escassos. Tot ho he après a les pel·lícules: Frances, Alguien voló sobre el nido del cuco, De repente el último verano.. ., o El plan , on vaig aprendre que les emocions depenen d’unes estructures denominades sistema límbic, que queda desconnectat si t’intervenen en el còrtex prefrontal. Però la que més m’ha il·lustrat és una sèrie d’argument infumable que porta per títol El jardinero (Netflix), on un noi, que ha perdut la capacitat d’experimentar emocions a causa d’un accident que li va aixafar el lòbul frontal, és induït per la seva mare a actuar com a sicari donat que no li produeix cap efecte emocional. El noi mata com qui es pren unes braves, enterra els morts sota el jardí i aconsegueix un espai ufanós que riu-te’n dels hivernacles del Maresme. Però un dia les coses es torcen perquè li creix un tumor que li reviscola la part frontal i li tornen les emocions, entre elles, l’amor. Si això és científic o és ciè...

  Hi havia aquest hivern a Madrid una exposició molt interessant, a la Fundació MAPFRE, que portava el títol de “1924. OTROS SURREALISMOS”. 1924 és l’any de la publicació del MANIFEST SURREALISTA d’André Breton. Les obres exposades no eren les més conegudes del surrealisme, tot i que n’hi havia de Dalí, de Tanguy, de Magritte, de Delvaux... Els altres surrealismes de què parlava l’exposició serien els “perifèrics”, els que van tenir lloc lluny de París i de la tutela d’André Breton. Però a mi, el que més em va cridar l’atenció van ser les dones surrealistes. Sempre m’ha semblat que el surrealisme és un art fascinant perquè no coneix límits i ho transgredeix tot. La idea de l’automatisme psíquic, en la qual es basa, ho permet tot perquè no hi intervé la voluntat ni l’intel·lecte, de manera que no som responsables de res del que imaginem, escrivim, filmem o diem. En els nostres somnis sovint passen coses que per res del món explicaríem. O bé són obscenes, o violentes, o escatològ...

  Una tarda de finals de maig tenia una estona lliure i vaig decidir anar al cine. Vaig triar una pel·lícula que havia rebut bones crítiques i que m’havia recomanat un amic dels sopars cinèfils. Era una garantia. No tenia un dia especialment optimista, però com que no em puc arrencar la crosta progressista que arrossego des de jove, la pel·lícula triada no era una comèdia poca-solta, es podia considerar com a cinema engagé. M’assec a l’última fila (de sis) disposada a informar-me sobre La vida de Souleymane (Boris Lojkine, 2024) i al cap de deu minuts ja m’estava penedint d’haver entrat a la sala. Tot i que ja sabia què anava a veure no vaig calibrar la meva capacitat d’entomar el dia a dia d’aquell repartidor de comandes de menjar a domicili, originari de Guinea Conakry, que es passeja tota l'estona en bicicleta per poder complir amb els encàrrecs, pagar els deutes i preparar-se per a l’entrevista que l’espera dos dies més tard amb el funcionari que haurà d’avaluar la seva peti...

  A mi m’agrada més mirar endavant que endarrere, però una mica de nostàlgia de tant en tant no va malament, sobretot si és compartida i alegre. Les virtelianes, que ja estem ocupant en aquest blog més espai que qualsevol altre tema, vam decidir exercir com a tals i rememorar les nostres anades a Montserrat amb l’escola Virtèlia, un any darrere l’altre, durant tota l’escolaritat. Per a qui s’hagi incorporat al blog en els últims temps, que sapigueu que les Virtelianes som les imbatibles exalumnes de l’escola Virtèlia que vam acabar el batxillerat el 1963. El 2016 ens vam   reagrupar i des d’aleshores no parem de moure’ns. Busqueu, busqueu al blog: Eivissa, Menorca, la Cerdanya, Sant Feliu, l’Empordà... Aquesta vegada vam triar Montserrat perquè ens duia records inesborrables de la infància i adolescència. I vam triar la via público/privada, és a dir, cotxe fins a Monistrol (privat) i cremallera fins al Monestir (públic). Pel camí va sortir el tema que no podia quedar oblid...

                                                  Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriqui...